L'olor de la misèria
Les ciutats tenen sempre una olor personal. Una mena de bufetada nasal que no t'oblida. Sempre que tornes al mateix lloc recordes l'olor característica que hi vas aprendre a mastegar. Ciutat del Cap no em ensumar a res. Em vaig quedar estranyat, encara que em vaig adonar de la seva falta d'aroma el primer matí que em vaig perdre per la ciutat i vaig pensar en això. Un mal presagi. Si una ciutat no té olor és que no té ànima. El buscava i aquest matí ho vaig trobar. Ho vaig fer en un tren que surt de Central Station i que baixa fins al sud, pacient Kalk Bay (un meravellós poble de pescadors). Allà vaig ensopegar amb l'olor que estava buscant i vaig comprendre, fotut, que enyorava l'olor de misèria. Potser, com un acte reflex, vaig arribar a l'Àfrica pensant que havia de trobar l'espès aire que crea la més absoluta pobresa. A la Ciutat del Cap blanca no existeix, fa olor a Europa, a la meva ciutat; no fa olor a res. Quin, sense adonar-me, caic en el parany del genial article de l'escriptor kenyà, Binyavanga Wainaina, que rebota en primer post (recomano llegir-lo). La Àfrica real és pobresa?
Vaig entrar al tren amb quatre amics, gent estupenda i dels que parlaré en un altre moment (tens històries realment interessants), i vam decidir anar als vagons de segona classe. Havíem pagat primera sense que la taquillera ens informés si més no que havia bitllets més barats, però Natascha i Esteban volien anar als vagons de cua. Per descomptat, érem els únics blancs d'un vagó ple de desenes de negres que fan la mateixa ruta, encara que la majoria d'ells no van a Kalk Bay sinó a casa del township. L'olor d'aquell tren era, en alguns moments, nauseabund. No era molt constant, però hi havia un fort rastre de misèria que vacil a escapar per les nombroses finestres que s'anaven obrint.
Una petita allau al tren
Al costat de nosaltres, una mare intentava subjectar a una nena d'ulls grans i cara bonica. A la llunyania, uns nois jugaven a cartes a terra. Enfront d'ells estava assegut un home vestit des del cap fins als peus amb sacs (fins el barret era un sac). Tres nois usaven els seus mòbils per escoltar música i ballar. A poc a poc el vagó s'anava omplint, gom a gom. De sobte, el tren per a una estació propera a un gueto. Es forma una allau. Sembla que hi ha hagut un robatori. Hi ha diners tirat per terra. Empentes i crits. Surten, quan s'obren les portes, en tromba. El vagó es queda gairebé buit.
Tot era fotografiable. Tot el que hi passava. Natascha va voler treure la càmera, però li vam dir que no ho fes. En realitat, els únics fotografiar allà érem nosaltres, no ells (entengui's nosaltres com una referència). Nosaltres erem els "rars" en aquell vagó. Penso en les vegades que hauré mirat en la meva vida amb curiositat a un negre al metro. Com em sentiria jo si totes aquelles persones haguessin tingut una càmera i m'haguessin començat a fer fotos? Per què ens entestem a anar en un vagó a què probablement mai em pujaria a la meva ciutat si em diguessin que va ple de blancs treballadors com jo? D'altra banda, sinó pujo a aquest vagó no veuria escenes que s'escapen de la meva imaginació. "Sóc un tipus curiós", em dic. Ho sóc, però aquestes situacions sempre em creen dubtes ètiques.
Caminem per la seva sorra, plena de vidres; queden encara algunes tendes de campanya i al fons un nombrós grup de gent prepara una barbacoa
En Kalk Bay l'escena es repeteix. Carles i Cinthia em diuen que a l'estiu aquesta és la platja triada pels negres. La gent acampa i dorm a la mateixa sorra. Les escombraries s'acumula. L'olor, en part, no s'ha anat. Caminem per la seva sorra, plena de vidres; queden encara algunes tendes de campanya i al fons un nombrós grup de gent prepara una barbacoa. Al port el peix, lligat amb cordes, s'exposa i ven tirat a terra. Alguns lleons marins s'acosten fins allà a menjar les restes que els llancen els venedors. En una pileta d'aigua tenyida de sang una dona s'afanya a netejar un peix. Fa olor de llotja. La música de carrer amenitza un lloc ple d'encant. Vam tornar a l'estació i menjar en un restaurant amb vista al mar. El color de la pell de la gent del nostre entorn ha mutat. Coberta 20 euros per cap (una fortuna per a aquesta ciutat). Tornem a Ciutat del Cap i en el trajecte em pregunto: Per què crec que avui he vist per una escletxa la vida real d'aquest lloc? Per ser majoria? Per ser més emocionant de comptar? Ser diferent? Per tot alhora?… Per què ha estat el meu millor dia des que he aterrat aquí?
Comentaris (5)
Despentinada
| #
Aquest el primer de tots els millors dies que et queden en aquesta Àfrica que encara no coneixes. Vostè ha esprémer centenars d'olors. Ets bo transmetent. T'asseguro que en aquesta cadira de despatx fa olor de pescao, xaval. Segueix tafanejant i gaudint. Petons. Hola
Contestar
Oscar
| #
No hi ha dubte del diferent estat de percepció en què ens situem quan abandonem el nostre entorn. No tanques aquesta mirada curiosa i segueix fent-nos sentir, amb les teves paraules, partícip d'aquesta aventura. Pan-africano!!!
Contestar
LA BIS
| #
Estem a Madrid i fins aquí, ha arribat l'olor d'Àfrica, per a vostè africa, de l'Africa de diferents colors i sabors. Diu Despentinada que ets bo transmetent olors. Compartim les seves paraules. Nosaltres avui hem tocat l'olor amb el teu relat. Petons.
Contestar
Lisette
| #
Que dir? crec que ja esta tot dit, jo que avui estic monya, et estrany mes que ahir i t'envejo una mica menys que demà…. Molt bonic però sobretot molt real. Intentaré que la teva mare llegeixi això perquè es vagi amb puechero al llit i grossa d'orgull.
Des de Madrid, en un dia lluvioso, trist i poc desitjable t'envio un petó gros, gros. Segueix de manera que aquestes cartes no li resulta molest en el dia a dia…
Contestar
Javier
| #
La veritat és que aquest és un lloc ple de matisos i diferències. M'alegro que us hagi agradat. Petons a la Familiy
Contestar