A l'ombra de les Torres del Paine
El sud del món acaba amb un rampell. Allà on els Andes es van acabant, la naturalesa es reserva un últim festival de pedres. Creuem la frontera de Xile com en un comiat perquè a l'altra banda, només les vicunyes i els ñandús governen la terra indòmita de llacs verds i muntanyes impossibles.
Els camins de terra estaven clars. Ja no queda ningú en aquell racó d'Amèrica. Els Patagones van ser els seus habitants originaris però l'home va acabar amb l'home i avui només s'escolta el ressò dels vents. La imatge de la Laguna Amarga em va semblar eterna. La brillantor de les aigües semblava retre homenatge a el més gallardo dels perfils patagònics: Les Torres del Paine.
Ens allotgem en un hotel, que és més aviat cabana o refugi o mirador, lloc per a la contemplació en qualsevol cas. Per les seves finestrals entra tota la força d'un paisatge vertical, una bellesa monstruosa creada a força de precipicis i pedres sense fi. L'aire és més eloqüent que qualsevol paraula, quan el còndor sobrevola els cims dels Andes.
L'aire és més eloqüent que qualsevol paraula, quan el còndor sobrevola els cims dels Andes.
Vam decidir robar-li a les torre una alba i vam romandre apostats als seus peus, a la calor d'un cafè, amb les primeres llums. Els núvols van xocar amb la mola de roca i em va semblar que ni el temps era capaç d'erosionar la seva figura. Llavors, com en un redoblament de tambors, assistim a la resplendor de l'alba. Els raigs tenyien les roques en un joc circense, un espectacle de llums que ens va deixar aquell matí gelada gravada en el mapa dels records.
Deixem el parc nacional de les Torres de l'Paine, com qui abandona un somni, tractant de distingir realitat i entreson.
Hi ha llocs que ni la imaginació arriba a dissenyar, hipèrboles de la natura. La serralada andina mor amb elegància, altiva, amb tota la dignitat que una pedra és capaç d'albergar.
