Morelia: la ciutat de les pedres precioses
Les notícies sobre Mèxic sovint estan esquitxades de sang i morts. Ens trobem en l'estat de Michoacán, a qui alguns situen com un dels llocs perillosos del país. No obstant això, el visitant no adverteix la violència larvada-que sí es palpa en altres ciutats llatinoamericanes- quan es recorre aquesta regió, i molt menys quan passegem per la bellíssima Morelia, la capital de l'estat. El seu centre històric, sobri i monumental, conté un entramat d'esglésies, monestirs, casalots i palaus d'estil colonial que li van valer el 1991 la declaració de ciutat Patrimoni de la Humanitat.
El primer matí a Morelia ens sorprèn el bullici d'una desfilada variat: militars, col · legials, bandes de músics, associacions de veïns… La ciutat sembla bolcada en l'aniversari de José María de Morelos i Pavón, del qual avui es compleixen 247 anys del seu naixement. Aquest militar i sacerdot, nascut en aquesta terra, va ser un dels pròcers de la Independència mexicana i del seu cognom va prendre la ciutat la seva denominació actual. Fundada el 1541 per un grup de 54 famílies espanyoles, el primer nom de Morelia va ser Valladolid, i en ella també va deixar la seva empremta l'humanista espanyol Basc de Quiroga, ànima i motor d'aquest viatge.
Morelia viu avui una de les seves festes grans i la catedral sembla saber-ho; llueix imperiosa i barroca a la Plaça d'Armes, el centre neuràlgic d'aquesta ciutat provinciana, culta i senyorial. Octavio Paz, en el seu ineludible "El laberint de la solitud", explica que les festes són l'únic luxe d'aquest país. Durant les festivitats-diu l'escriptor- "El silenciós mexicà xiula, crida, canta, llança petards, descarrega la seva pistola a l'aire. Descàrrega seva ànima ". I així creiem percebre en el malbaratament d'il · lusió de la gent que ha sortit al carrer.
Aquests portals van ser un genuí producte espanyol. Eren del gust del rei Felip II, qui veia en ells espais idonis per al comerç. Avui són el lloc dels cafès i de les cites socials
La sumptuosa Plaça d'Armes està porticada. Aquests portals van ser un genuí producte espanyol. Eren del gust del rei Felip II, qui veia en ells espais idonis per al comerç. Avui són el lloc dels cafès i de les cites socials, i donen recer a les terrasses dels innombrables hotels aquí establerts. En un d'ells ens fan la demostració de la millor cuina michoacana amb un menú a base de enchiladas, Peix llaços amb salsa Xanducata i Formatge, regat amb aigua de llimona i chía, "El primer cereal mexicà", com ens fa saber l'encarregada de l'hotel Casino.
Ja estem preparats per salpar per les 224 quadres monumentals de Morelia. Entrarem en algunes de les 15 esglésies del seu casc antic i tocarem amb els dits els arcs del vell aqüeducte que durant els segles XVIII i XIX va portar aigua a la ciutat. Tampoc deixem de visitar la delicada font de les tarascas i d'admirar la pedra dels casalots. Pablo Neruda es va referir al color rosat d'aquests murs com "les parpelles nus de Morelia".
Fins aquí no ha arribat el fenomen de la industrialització, i per aquest motiu la gran majoria dels seus 1.113 joies arquitectòniques resisteixen amb una insòlita enteresa. Els morelianos tenen a bé posseir el títol de ciutat més neta de Mèxic. També presumeixen de ser una ciutat estudiantil. Actualment hi ha 10 universitats privades, altres tantes públiques, i en el passat va acollir el primer conservatori de música del continent i l'important Seminari Tridentí.
Mogut per la seva fe en el coneixement, Don Basc de Quiroga incentiu 1540 -nou anys després d'arribar a Mèxic procedent d'Espanya- el col · legi de Sant Nicolau de Pátzcuaro, on es van instruir els fills dels espanyols i en menor mesura els indígenes. Temps després va ser traslladat a Morelia i es va convertir, ja en el segle XVIII, en una de les fites de la Independència mexicana. En 1947 es va constituir com col · legi universitari, en el qual encara avui es manté viu el jurament "nicolaíta", mitjançant el qual els seus estudiants es reafirmen en els valors humanistes, cristians i socialistes de Don Basc.
Els diumenges a la tarda acudien els indis, els inditos, a una mena de lloc sagrat. Era un campanar ja determinada hora sentien la campana invisible de Basc de Quiroga convocant
La filòsofa espanyola María Zambrano, exiliada republicana després de la guerra civil espanyola, impartir classes a les seves aules. Dels seus records sobre Morelia recollim aquestes paraules: «Els diumenges a la tarda acudien els indis, els inditos, a una mena de lloc sagrat. Era un campanar ja determinada hora sentien la campana invisible de Basc de Quiroga convocant. Es congregaven en rotllana i agenollats resaven en silenci les seves oracions, doncs encara recordaven aquell sacerdot els tresors-deien- guardaven en algun lloc amagat. En relació amb aquells missioners espanyols que van buscar la utopia, Lenin va dir que amb dotze d'ells s'hagués pogut fer (pacíficament) la revolució en el món ».
En Morelia es van forjar alguns dels noms destacats de la Independència, per això se la considera bressol ideològica del moviment alliberador. Avui esgrimeix una llarga llista de museus, festivals de tota mena i una intensa vida cultural. Vam visitar la casa natal de Morelos, el Museu dels Dolços, la Casa de les Artesanies i entrem a la catedral, amb dues torres enlluernadores de seixanta metres d'altura. En allunyem del centre històric ens trobem amb la perifèria histèrica, els barris humils, els que no surten a les guies ni en els llibres d'història, on viuen la majoria dels morelianos. A la nit ens donem una altra injecció de mexicanitat com espectadors del ballet folklòric de Amalia Hernández. El seu espectacle resumeix en només 60 minuts la història dels balls tradicionals del país.
Però l'espectacle que més ens agrada és al carrer, a la plaça de les Roses, romàntica, enjardinada, envoltada d'edificis històrics-un d'ells és el Conservatori de Música- i dues estàtues: una de Cervantes i una altra de Basc de Quiroga. La llegenda diu que a la Nit de Morts ambdós ressusciten per parlar de glòries passades i donar-li un repàs a l'estat del món. El lloc també té mitja dotzena de tavernes on cal seure a beure un glop de tequila. Demanem una ampolla de Julio que servim a "cavallets"-gots fins i allargats- i prenem "dret", sense barrejar. Després ens vam passar a les "coloms", un combinat a partir de tequila, refresc de toronja i llima exprimida.Y així, entre "cavallets i coloms", posem la cirereta a una jornada intensa per una ciutat bonica on el temps sembla que s'hagi aturat.
Comentaris (3)
javier
| #
Molt bo Goyo, els teus dos post de Mèxic han estat un luxe. Gràcies
Contestar
elena
| #
Bell relat. La ciutat de les pedres precioses. Preciós és tot el que evoca aquest reportatge. A Mèxic estan en balaseras, creguin-me. Hi ha molt bonic que veure. Gràcies per esforçar-se a donar-lo a conèixer
Contestar
juancho
| #
Gran història, mestre Goyo. Un altre lloc q apuntar a la llista de viatges pendents al passat
Contestar