Vents de joventut a l'Amèrica profunda

Per: Javier Reverte (text i fotos)

encapçalament informació

contingut d'informació

Ahir em recordava d'un viatge que vaig fer alguna cosa més d'un parell d'anys enrere pel sud i el medi Oest dels Estats Units, més o menys seguint les riberes del gran Mississipí. Ja vaig parlar una mica d'això en aquest espai, però aquests dies em ve a la memòria una mica de poca importància que em va passar en el curs del viatge: de poca importància ja dic, però de gran "significança". M'explico.

Les petites carreteres que viatgen enganxades al riu segueixen una ruta veleidosa: creuen una i altra vegada la seva corrent i discorren per la riba esquerra o la dreta aparentment per pur capritx. Però a més d'aquest, conforme es baixa al costat del curs, es va entrant i sortint dels estats riberencs, de vegades durant un llarg tros i de vegades tan sols durant uns pocs quilòmetres: Missouri, Kentucky, Illinois, Mississipí, Tennesse, Louisiana ... Doncs bé, entrant en una ocasió, tot just un parell de quilòmetres, en el petit poble de Colom, a Kentucky, després de creuar un pont des Missouri, em vaig parar a posar gasolina. I l'empleat que em servia el combustible em va preguntar: "Ve de Missouri?". Vaig contestar afirmativament i ell va afegir: "Jo mai he estat a Missouri. Què li sembla Kentucky?". Jo miri al meu voltant i només vaig arribar a veure riu, arbredes de pollancres i unes quantes humils cases de fusta, un paisatge molt semblant al que havia deixat a l'altra riba. "Doncs com Missouri!", respondre. El tipus grunyir i no va tornar a dirigir la paraula ni quan em va cobrar l'import del servei.

Amèrica és tan sorprenent com fascinant. S'assembla a tots els tòpics que hem elaborat sobre ella i, però, una i altra vegada acaba per trencar-

Una actitud semblant és la que sempre esperem dels paisans de l'Amèrica profunda: gent que, vivint en un dels països més grans de la Terra, mai o gairebé mai han sortit del seu poble, alhora que consideren al seu petit terrer com el millor lloc del món. Amèrica és tan sorprenent com fascinant. S'assembla a tots els tòpics que hem elaborat sobre ella i, però, una i altra vegada acaba per trencar-. Quan un ha deixat la petita vila de Columbus-per seguir referint-nos al cas concret del qual parlo-, si un tira cap al nord-est, en un parell de dies s'arriba a Chicago. I poc després de passar una temporada a la ciutat, un comença a pensar que cal veure el paleta que és Europa, el poc emprenedora i el estancada que roman en els seus caducs criteris. Chicago mira al cel des dels seus bells gratacels amb desvergonyiment, reptant-ho, com si no existís barrera per l'ambició humana. I a un li torna la fe en l'home, perduda fa tant de temps al Vell Continent.

En els últims anys no he deixat de viatjar pels Estats Units. Cada vegada em fascinen més i se'm fa molt difícil desxifrar les claus de la seva manera de veure el món, alhora que tinc la sensació que el meu esperit rep un vent de joventut.

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Roberto Mínguez

    |

    Totalment d'acord amb el seu punt de vista sobre els Estats Units. A Europa ens riem de la seva ridícul manera de vida i creiem que són una societat de taujans que no saben col · locar cap país al mapa. La realitat, almenys la que jo vaig viure, és que és una societat viva, oberta, on en els treballs es puja per mèrits professionals i no per ser ammigo o cosí d'algú de l'empresa. NY és fascinant, però ho és també Chicago, San Francisco, Dallas o Orlando. Ciutats amb vida, on un té la sensació que passa alguna cosa més que al eterna teoria en què està embolicat el vell continent. Qui són els taujans?

    Contestar

  • Blancor

    |

    Doncs a mi els americans em semblen que són un grup de taujans que només es miren el melic. Sento no compartir el seu punt de vista.

    Contestar

  • Eduardo

    |

    Suposo que els tòpics sempre tenen una part de raó o de realitat, encara que curiosament solem quedar-nos amb els negatius i viatja un descobreix també el costat més atractiu dels llocs i la seva gent. Donant-compte de tot el que ens queda per aprendre. La setmana passada vaig acabar “En mars salvatges”, i de nou ho vaig gaudir de principi a fi. La pena és esperar i llegir-lo tan ràpid, així que caldrà esperar al proper. Tant de bo pugui ser sobre els seus viatges pels Estats Units, crec que seria realment interessant. És qualsevol cas, gràcies per fer-nos somiar mestre.

    Contestar

  • Oscar Charneco

    |

    Em sembla que jutjar un país com Estats Units des dels tòpics resulta fàcil i erroni. La seva immensitat i varietat fan difícil aplicar-li un únic prisma. Recomano l'assaig de Vicente Verdú “El Planeta Americà”, a més de ser molt interessant ajuda a enfocar aquest país des d'altres punts de vista. Gràcies senyor Reverte per contribuir amb la seva mirada a ampliar la nostra.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.