Ahir em recordava d'un viatge que vaig fer alguna cosa més d'un parell d'anys enrere pel sud i el medi Oest dels Estats Units, més o menys seguint les riberes del gran Mississipí. Ja vaig parlar una mica d'això en aquest espai, però aquests dies em ve a la memòria una mica de poca importància que em va passar en el curs del viatge: de poca importància ja dic, però de gran "significança". M'explico.
Les petites carreteres que viatgen enganxades al riu segueixen una ruta veleidosa: creuen una i altra vegada la seva corrent i discorren per la riba esquerra o la dreta aparentment per pur capritx. Però a més d'aquest, conforme es baixa al costat del curs, es va entrant i sortint dels estats riberencs, de vegades durant un llarg tros i de vegades tan sols durant uns pocs quilòmetres: Missouri, Kentucky, Illinois, Mississipí, Tennesse, Louisiana ... Doncs bé, entrant en una ocasió, tot just un parell de quilòmetres, en el petit poble de Colom, a Kentucky, després de creuar un pont des Missouri, em vaig parar a posar gasolina. I l'empleat que em servia el combustible em va preguntar: "Ve de Missouri?". Vaig contestar afirmativament i ell va afegir: "Jo mai he estat a Missouri. Què li sembla Kentucky?". Jo miri al meu voltant i només vaig arribar a veure riu, arbredes de pollancres i unes quantes humils cases de fusta, un paisatge molt semblant al que havia deixat a l'altra riba. "Doncs com Missouri!", respondre. El tipus grunyir i no va tornar a dirigir la paraula ni quan em va cobrar l'import del servei.
Amèrica és tan sorprenent com fascinant. S'assembla a tots els tòpics que hem elaborat sobre ella i, però, una i altra vegada acaba per trencar-
Una actitud semblant és la que sempre esperem dels paisans de l'Amèrica profunda: gent que, vivint en un dels països més grans de la Terra, mai o gairebé mai han sortit del seu poble, alhora que consideren al seu petit terrer com el millor lloc del món. Amèrica és tan sorprenent com fascinant. S'assembla a tots els tòpics que hem elaborat sobre ella i, però, una i altra vegada acaba per trencar-. Quan un ha deixat la petita vila de Columbus-per seguir referint-nos al cas concret del qual parlo-, si un tira cap al nord-est, en un parell de dies s'arriba a Chicago. I poc després de passar una temporada a la ciutat, un comença a pensar que cal veure el paleta que és Europa, el poc emprenedora i el estancada que roman en els seus caducs criteris. Chicago mira al cel des dels seus bells gratacels amb desvergonyiment, reptant-ho, com si no existís barrera per l'ambició humana. I a un li torna la fe en l'home, perduda fa tant de temps al Vell Continent.
En els últims anys no he deixat de viatjar pels Estats Units. Cada vegada em fascinen més i se'm fa molt difícil desxifrar les claus de la seva manera de veure el món, alhora que tinc la sensació que el meu esperit rep un vent de joventut.
