Tota literatura té una geografia: en la novel, sens dubte, La Manxa de Don Quixot; en el teatre, no cal donar-li moltes voltes per recalar en Stratford-upon-Avon; en la poesia, si us plau no deixin de aturar-se en algun racó de Madrid per llegir els sonets del senyor Francisco de Quevedo i sentir-, per un instant, pols enamorat i cendres amb sentit. I en fi, la pàtria de tot escriptor viatger no pot ser altra que Ítaca, on el millor dels capitans del mar va ser rei, aquell gran Ulisses de ànima frívola, fina intel ligència, vocació de mentider, faldiller irreprimible i brau cor.
Ítaca és una petita gran illa plena de petits turons i gairebé planes, i amb una excel lent rada natural, Vathy, ideal per refugi de vaixells en dies de tempesta o com amagatall de pirates, un ofici que no li era molt aliè al nostre Ulisses. Homer la va definir com "dolenta per als cavalls i bona per a les cabres" i avui podríem bé dir que és bona per fer "trekking" i horrorosa per als avions, doncs és tan abrupta que es fa impossible construir-hi un aeroport.
si un no és ni pretendent, ni rei, ni un ésser humà ambiciós, i no aspira ni tan sols a un adossat de més o menys luxe, Ítaca és sens dubte un bon lloc per quedar-se a viure
Per això, i perquè no té monuments i de platges, el turisme no l'ha destrossat. Segueix sent una mica la illa dels dies d'Ulisses: mansa, llunyana, on la millor manera de passar el temps pot ser teixir i desteixir, com feia Penèlope, el Reial del Mar. No aconsegueixo entendre com aquells pretendents de la llunyana èpica es van obstinar a competir per fer-se amb els amors de Penélope, convençuts que Ulisses havia mort. El rei d'Ítaca, més, era pobre, i el seu palau havia de ser poc més que l'equivalent a un xalet apariat d'avui, l'abast de qualsevol butxaca de classe mitjana (abans del "boom" immobiliari, és clar, que va posar preu de palaus als adossats).
Però si un no és ni pretendent, ni rei, ni un ésser humà ambiciós, i no aspira ni tan sols a un adossat de més o menys luxe, Ítaca és sens dubte un bon lloc per quedar-se a viure. No m'estranya que Ulisses sempre voldria tornar ..., encara que això sí, una mica tard, després de donar-se uns quants Garbee pel món, seduir a unes quantes dones (Circe, Calipso, Nausicaa, qui sap si la pròpia deessa Atenea ...) i conèixer pobles i terres llunyanes que no hagués vist mai si es queda com el rei ignorant del seu poble.
Imagineu un lloc on només es pot arribar en transbordador un parell de vegades per setmana, on no hi ha restaurants d'aquells que ofereixen menjar de disseny ("Res al plat, tot en el compte ", els defineix un amic meu), ni clubs marítims, ni societat "Jet" estil marbellí, ni nous rics que presumeixen de joies al passeig del capvespre pel malecón, ni bones platges, ni un hotel de la cadena Hilton (amb la qual cosa t'estalvies trobar amb Paris, la embafadora niñatos hereva). Imagineu un lloc on hi ha només sol, mar blau, cant de cigales a l'estiu, alguns vinyes i un restaurant, Tsiribis, on el meu amic Dimitris, l'amo, convida a qualsevol espanyol que arriba a un got de vi i, al capvespre, si li cau bé, li recita en grec clàssic el començament de l'Odissea. Qui no em crea, que hagi de comprovar-ho.
El lloc existeix, es diu Itaca i Ulisses va arribar a menysprear l'eternitat que li oferia Calipso per tal de tornar a aquesta illa que el va veure néixer. Quina nostàlgia no sentiria de la seva pàtria!…, tot i que és probable que la pobra Penélope hagués perdut les dents després de vint anys d'espera.
JAVIER REVERTE
