Wulaia: els indis de Fitz Roy

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Text i fotos: Gerardo Bartolomé

Estàvem a la popa del vaixell, amb els nostres armilles salvavides i molt abrigats, llestos per embarcar-nos en les llanxes. "Nosaltres els seguim a vostès, volem treure'ns la foto dels indiecitos. "ens va dir somrient la senyora xilena. "Que pressió!"Vaig pensar jo.
Aquesta setmana jo estava donant xerrades a bord del creuer Australis mentre navegàvem els canals de Terra del Foc. En una havia esmentat la història de Caleta Wulaia, la gent havia prestat molta atenció. Jo coneixia bé la història perquè l'havia novel · lat en el meu llibre "La traïció de Darwin", però era la meva primera vegada allà. No estava segur de poder trobar el lloc d'aquest gravat de 176 anys d'antiguitat que la majoria dels aficionats volia rodar.
Quan el capità Fitz Roy comandar el Beagle en el seu primer viatge expedicionari va tornar a Londres amb tres joves indis fueguinos. Els va ensenyar anglès, els va educar, els catequizó i fins els va presentar al Rei i la Reina d'Anglaterra. El seu projecte era que ells fossin la base d'una colònia que portés la civilització europea als indis fueguinos. El seu objectiu era civilitzar les tribus perquè, segons ell, aquesta era l'única possibilitat que poguessin sobreviure l'onada colonitzadora que inevitablement escombraria les cultures aborígens.
El lloc escollit pel capità per fundar la colònia era ... "Benvinguts a Wulaia!"Va dir el mariner quan la llanxa va tocar terra. De seguida ens vam organitzar en grups per fer les caminades planejades. Em vaig sumar al grup que enfilava cap a les altures, des d'allí tindria una vista general que m'ajudaria a trobar el lloc del gravat.
En 1834, durant el segon viatge del Beagle, la tripulació anglesa amb els tres indiecitos desembarcar en aquesta platja i sense perdre un minut van començar a construir les barraques de la colònia on viurien els fueguinos. La veu es va córrer entre els aborígens de la zona i la caleta es va començar a poblar d'indis yaganas que observaven pacíficament la construcció. El capità va aprofitar un moment de descans per dibuixar l'escena que jo perseguia, tres indis enfront d'un rierol, més enrere els mariners treballant febrilment i el fons dominat per un turó de forma peculiar.
Després de quaranta minuts arribem a una alçada des d'on es veia tota la platja de Wulaia. Alguna cosa al nord es veia un rierol. Cap al sud el Muntanya Rei escocès i una serralada nevada dominaven l'horitzó. Vaig mirar la meva còpia del gravat antic i vaig somriure, ja estava gairebé segur de quin era el lloc que buscava. Sens dubte el King Scot era el turó que apareixia al fons del dibuix del capità. Descansem gaudint d'un paisatge enlluernador i, al cap d'uns quinze minuts, comencem la baixada. La senyora xilena i altres turistes em seguien, volien treure la foto promesa.
Un cop acabades les barraques Fitz Roy va marxar deixant els "seus" indis. Va tornar un any més tard però res quedava de la colònia. Una canoa va portar a un dels indiecitos, Jemmy Button, qui li va explicar que tot just es van ser els anglesos els indis yaganas els saquejar violentament. Fins es van emportar el joc de porcellana que havien enviat els reis! Palanqueta, de l'ètnia Yagana es va tornar a reunir amb la seva tribu. Els altres dos, York Minster i fueguina cistella, eren de l'ètnia alacaluf, no tenien possibilitats de sobreviure allà, van fugir en canoa al territori de la seva gent. La tripulació del Beagle va organitzar un emotiu dinar de comiat en honor a Jemmy.
Baixem ràpid. A la platja ens esperaven amb xocolata calenta reforçat amb un rajolí de whisky. Amb els meus entusiastes seguidors caminem uns tres-cents metres cap al lloc que jo estimava era el lloc triat per Fitz Roy per al seu dibuix. Creuem el arroyito anomenat "Matança" i amb el gravat en mà vam començar a buscar. Vaig caminar una mica cap al nord ... una mica cap al sud ... aquest arbre ... aquestes pedres ... Ja estàvem ... "Aquest és el lloc!"Va exclamar entusiasmada la senyora xilena. Cada un del grup es va treure una foto en la mateixa posi dels indiecitos del gravat. Tots estaven contents.
Fitz Roy no va tornar a passar Wulaia, va seguir cap a Anglaterra on va tenir una vida plena de vicissituds. Mai més va veure Jemmy, però va saber d'ell per altres navegants. El yagana que parlava anglès va viure com a mínim trenta anys més.
"Com va seguir la història?"Em va preguntar, quan tornàvem amb llanxa, un mexicà totalment atrapat pel relat. Ja en el vaixell, amb el grup ens asseiem al bar de l'Australis mirant la muntanya King Scot. Em vaig demanar un pisco sour i vaig acabar d'explicar la història.
Després de Fitz Roy clergues anglesos de les Illes Malvines van seguir amb la idea d'educar, o més aviat catequitzar, als indis yaganas. Van fundar una altra colònia en Wulaia que va acabar en molts anglesos morts; per això el nom del arroyito: "Matança". Jemmy va ser acusat de liderar els indis en aquesta rebel · lió.
Malgrat diversos fracassos més, un capellà de Malvines, Thomas Bridges, va fundar una altra colònia en la propera badia de Ushuaia. Aquesta sí va prosperar. Els temps havien canviat, els colons blancs avançaven a la zona sense miraments i els indis no tenien més remei que refugiar-se en la petita colònia. Amb el temps Bridges, per un acord amb el Govern Argentí, va haver de deixar Ushuaia i traslladar la seva colònia a uns cinquanta quilòmetres a l'oest. El Govern Argentí tenia altres plans per a aquesta badia. Així va ser que després de gairebé cinquanta anys la colònia del Capità Fitz Roy, mudada i transformada, es va convertir en la ciutat d'Ushuaia.
"Es pot visitar la colònia de Bridges?"Preguntar el mexicà, molt interessat. "És clar. És l'estada Harberton. "
"Què més ens pots explicar de Bridges?"Va dir mentre demanava un altre pisco sour.
Però ... la història de Bridges mereix un altre post.

Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com

  • Compartir

Comentaris (7)

  • Pablo Huertas

    |

    A més del seu post on explicava que es parlava gal · lès en una zona de la Patagònia, crec que va parlar d'una vila en concret, ¿Queden altres zones al sud d'Argentina on vaig parlar anglès? M'encantaria que expliqués també com va ser la colonització del sud del seu país. Queden indígenes? Si els espanyols no van arribar-hi, Qui ha estat el culpable de la seva desaparició?
    Una abraçada i gràcies per aquest bloc de gran alçada. Jo, per descomptat, no sabia gairebé res de la història d'aquest lloc i em té enganxat.
    Pablo Huertas

    Contestar

  • Cultourama

    |

    Hola!! Genial i atrapante, m'he enganxat!!!.

    Feia temps que buscava un bloc diferent, l'he trobat per fi.

    Respecte a la pregunta de Pablo Huertas, dir-li que els principals culpable de l'extermini indígena a Argentina ha estat Argentina en la Campanya del Desert i en polítiques governamentals nefastes envers aquests pobles originaris d'Argentina.

    També dir-li que els aborígens de la zona del sud així com de la zona del nord (que són moltíssimes i diferents ètnies), segueixen existint, si que és veritat que són en quantitat relativament pocs i que molts d'ells són mestissos, però segueixen allà tractant de mantenir la seva cultura, difícil tasca…

    Una salutació i torno a repetir, genial el post!

    Contestar

  • Gerardo Bartolomé

    |

    Gràcies a tots per els seus comentaris. Tal com diu el nostre amic a dalt els indígenes de Patagònia i Terra del Foc segueixen vius. Tant la major part de la Pampa com la totalitat de la Patagònia i Terra del Foc van ser «conquerits» als aborígens per l'overn Argentina en successives camapanyes des de 1833 fins 1890 i després els mateix privats van córrer als indis dels seus camps quan aquests mataven el bestiar.
    L'acció evangelitzadora de l'Església, sobretot de l'ordre salesiana va salvar molts indígenes però la mateixa catequización va destruir la cultura autòctona que ara les comunitats tracten de resuscitar.
    Res molt diferent del que va passar l'altre costat de la Serralada (Xile), Estats Units i en gran part del Brasil.
    El xoc de cultures va ser terrible.

    Contestar

  • Cristina

    |

    És realment emocionant la seva aventura, turisme aventura diria jo, gràcies per brindar l'oportunitat de conèixer-la.
    Una afectuosa salutació per Ut. i família, des de Punta Arenas, XILE.

    Contestar

  • victòria

    |

    EXEL·LENT acabo de llegir»El fueguino»d'Arnaldo Canclini i em va encantar. Així que la teva nota sobre Wulaia,em va semblar molt bona 'i el viatge explicant'

    Contestar

Escriu un comentari