¡¡¡Benvinguda a Europa estimada Aung San Suu Kyi !!!
Vaig caminar durant dues jornades per l'espessa selva fronterera que hi ha entre Birmània i Tailàndia fins a arribar a un poblat karen, on no hi havia ni llum ni aigua corrent, però sí nens i més nens amb aquest somriure que només es veu quan la felicitat és plena.
La mateixa somriure que haurà mostrat Suu Kyi en creuar, com recentment electa diputada, la frontera del seu estimat país, sense por que mai més el deixin tornar a casa.
¡EL MÓN ESTÀ DE ENHORABONA!
La "Dama" birmana va passar 15 anys tancada a casa i 24 de captiveri. Va guanyar el Nobel el 1991 i la llibertat d'expressió en un país de tirans militars la va privar de l'honor que suposa recollir. Aquests dies l'Europa, no de la crisi, sinó dels Premis Nobel i els Drets Humans la tornen a rebre després de molt temps.
La seva estrena va ser fa poques setmanes a la veïna Tailàndia, en concret a la fronterera ciutat de Mae Sot i d'aquí a Mae La, el camp de refugiats més gran que l'ONU administració amb 40000 karen.
Vaig arribar a Mae Sot abans de creuar part de la selva i assolir un dels centenars d'assentaments karen. La veïna Myanmar havia tancat les fronteres per les revoltes dels monjos a favor de la llibertat.
Vaig sortir d'allà cap a aquell racó verd i frondós on els nens jugaven amb un pal, una corda i una ampolla buida de plàstic.
A aquest costat de la duana l'ambient era calmat, encara mitjans de totes les parts del món cobrien la notícia des d'aquesta posició.
Vaig sortir d'allà cap a aquell racó verd i frondós on els nens jugaven amb un pal, una corda i una ampolla buida de plàstic.
En una de les converses que vaig tenir, un dels pares em va dir: "Una generació sencera ha nascut aquí. El nostre país no reconeix el nostre estatus, i el territori que ens acull no ens dóna facilitat de treball. Jo no tinc altres arrels que no siguin les del lloc que permeti una educació digna als meus fills ". Ell sabia que aquesta era l'arma perfecta contra l'esclavitud, prengui aquesta la forma que prengui.
Però en aquests dies un alè d'esperança i justícia amb la silueta femenina i delicada ens arriba des de Birmània…no hi ha dubte dels canvis importants que està patint el autàrquic país després de les eleccions del passat 2010, encara que ella segueix prudent.
Avui, el conflicte entre l'ètnia karen i el Règim Birmà manté el trist rècord de ser la guerra civil més longeva de la història de la Humanitat.
Un règim que va arribar al poder el 1962 després d'un cop d'estat, que en 1990, en les penúltimes eleccions, va anul · lar per decret la legítima victòria del partit de Suu Kyi i que va canviar el nom del país així com la ubicació de la capital, en un desesperat intent d'esborrar de la memòria de tots qualsevol escletxa del que va ser aquesta nació.
La capital de Birmània ja no és Rangun. La capital de Myanmar ara és la recentment construïda Naypyidaw.
Els Karen conquisten seva parcel · la de selva, amb l'ajuda d'elefants, seva més preuat tresor.
Vaig passar la nit parlant amb ells entre espelmes. Vaig dormir a terra d'una de les cases de fusta del poblat. Estaban construidas a metro y medio del suelo selvático para protegerla de las amenazas de lluvias y de ciertos animales. En aquest espai lliure sota la casa, un ramat de porcs jugaven amb el fang, mentre el seu soroll penes em deixava dormir.
El nostre país no reconeix el nostre estatus, i el territori que ens acull no ens dóna facilitat de treball. Jo no tinc altres arrels que no siguin les del lloc que permeti una educació digna als meus fills
El matí següent la vaig passar amb tots els xavals. Quina va ser la meva sorpresa quan un d'ells, en aquesta cantonada del món, portava una samarreta amb l'escut del Madrid. Tinc la foto. Ho sento pels culers, però ¡el cor karen és madridista!. Vaig intercanviar gestos i somriures amb una dona que s'eixugava les "chilis" al sol sobre un llençol, mentre un petitó d'ulls ametllats apuntava per entre les teles que vestien a la seva mare. Vaig compartir una xerrada màgica amb un dels elefants d'allà. Ell em mirava atent i jo a ell amb admiració. Vaig veure com usaven el bambú tant de material de construcció com per al parament de cuina, i avui encara guardo a casa el got que em va fer un d'ells amb el seu matxet rom.
Abans de començar el viatge de tornada em vaig anar al "Seven Eleven" a per una ampolla d'aigua. No penséis que ahora estoy loco, però una d'aquestes barraques tenia escrit a mà, Seven Eleven, sent el més semblant al "súper" del poble. No veieu que rialles em van entrar en veure'l. Us imagineu que el responsable de publicitat d'aquesta signatura sabés i tingués la foto que tinc a casa? Sense saber res del món dels anuncis, sé que aquest és un bon filó.
El camí de tornada va ser sobre els lloms del meu amic. Ja ens coneixíem. No sé si vau tocar mai la pell d'un paquiderm, però paqui-dermo significa gruixuda-pell, així que imaginadla. Mai vaig acariciar una cosa tan fort i aspre. Els seus pèls eren pues, les seves dents piconadores, i les seves peülles coixinets que converteixen aquest gegant gris en un ésser silenciós.
Tot i ser molt incomoda la travessia, veure la selva des d'allà dalt, és sentir el poder que aquests conscienciosos éssers tenen. Creuem un riu, vaig recollir les meves cames perquè els meus botes no es mullessin i vaig pregar que no es posés a jugar amb l'aigua i la seva trompa, encara que d'altra banda hauria desitjat explicar l'experiència que al mig de la selva de Tailàndia em vaig enganxar una autèntica dutxa de fang i aigua a pressió. Un spa biològic de luxe en tota regla!.
Em vaig acomiadar dels meus nous amics prop d'un riu on una llanxa em portaria a un poblat proper a Mae Sot. Aquell poble que ha tornat somriure perquè la Dama va tornar a envair amb la seva força i passió.
Gràcies Suu Kyi i gràcies ètnia karen per no haver perdut l'esperança després de tant de temps.
Llarga vida al vostre exemple!
Comentaris (14)
ricardo
| #
Molt bona història Nacho i molt oportuna. Bé per Suu Kyi! Com diuen Solis Cel · lular, qui resisteix guanya. Això si, he trobat a faltar la foto del nen amb la samarreta del Madrid (¿No te la hi haurà censurat l'editor, no jajaja?)
Contestar
Uvillanueva
| #
Gran article!!
Contestar
L'Autor
| #
Estimat Ricardo, ja saps com són les normes de la censura…jajaja.
Et faré arribar còpia d'ella. NO ho dubtis. Gràcies per les teves paraules. Ells són un gran afalac.
Uvillanueva, M'alegro que t'hagi agradat. La Dama ha de ser font d'inspiració per a aquests temps de fosca vanitat.
Contestar
Taits
| #
La tenacitat d'un poble per el que els correspon. Més enllà de les injustícies de l'opressor. Un clàssic en la història de la humanitat.
Gran article!!!! El xaval de la samarreta del Madrid encara no coneix Mou…
Contestar
Borjoso
| #
¡¡Molt bon article Nacho!! Estic desitjant veure les fotos del Seven Eleven i del nen amb la samarreta del Madrid…..
Contestar
Laura
| #
Sensacional teu article Nacho! I les fotos estan plenes de màgia!
Enhorabona!
Contestar
Juliana
| #
Nacho, ¡¡¡Molt interessant el que comptes i com ho expliques!!! Gràcies per compartir la història i la Història!!!
Contestar
Ramon
| #
Bonica història, bonic lloc aquest que comptes.
Et necessitem amb un bitllet en una mà i un llapis a l'altra per viatjar amb tu, y que nos hagas partícipes de tus «historias».
Contestar
Gundi
| #
Ets un fenomen Nacho,m'ha encantat l'article! Que enveja de viatges! Espero que tot el que ho llegeixi gaudeixi tant com ho he gaudit jo.
Contestar
Maria Jose Pelaz Antolín, PEPA
| #
Molt bonica i molt ben portada.
Gràcies Suu Kyi i a Nacho.
Contestar
silvia Galvan garcia
| #
No tothom és capaç de transmetre el viscut de forma amena i concisa, i menys per escrit. Tu tens aquest do. Seguirem gaudint de les teves lectures. Gràcies
Contestar
Nacho, l'autor
| #
Vaig pensar que donar-li la benvinguda a semblant personatge era una bona idea, donats els temps d'avarícia i foscor desenfrenada que vivim.
Al meu ella m'inspira millors sentiments, millors iniciatives. Espero que la seva màgia també us influeixi a tots i totes de la mateixa manera.
Gràcies per les vostres paraules tan afectuoses.
Contestar
JCRS
| #
Bravo!!!! Enhorabona per l'article. Un plaer llegir-lo.
Contestar
Mariasun
| #
Veient l'exemple de San Suu Kyi, un es reconcilia amb la Humanitat i encara que a vegades et desanimis i entrar en una crisi moral, saps que continua havent esperança. Mi marido tiende a pensar que sonos «unos malos bichos», com diu el Dr. Cavana, però jo, mes aviat penso com Rojas Marcos, que la Humanitat és BONA per això no ens hem extingit. Lo que si se puede constatar es de que ésta sigue «a pie juntillas», la tradició de Cain i Abel. Però Caín s'ha guanyat el……. encara que a vegades ho sembli.
Nacho segueix contagiant a la gent la teva vitalitat, i tu no la perdis MAI
Contestar