Vaig caminar durant dues jornades per l'espessa selva fronterera que hi ha entre Birmània i Tailàndia fins a arribar a un poblat karen, on no hi havia ni llum ni aigua corrent, però sí nens i més nens amb aquest somriure que només es veu quan la felicitat és plena.
La mateixa somriure que haurà mostrat Suu Kyi en creuar, com recentment electa diputada, la frontera del seu estimat país, sense por que mai més el deixin tornar a casa.
¡EL MÓN ESTÀ DE ENHORABONA!
La "Dama" birmana va passar 15 anys tancada a casa i 24 de captiveri. Va guanyar el Nobel el 1991 i la llibertat d'expressió en un país de tirans militars la va privar de l'honor que suposa recollir. Aquests dies l'Europa, no de la crisi, sinó dels Premis Nobel i els Drets Humans la tornen a rebre després de molt temps.
La seva estrena va ser fa poques setmanes a la veïna Tailàndia, en concret a la fronterera ciutat de Mae Sot i d'aquí a Mae La, el camp de refugiats més gran que l'ONU administració amb 40000 karen.
Vaig arribar a Mae Sot abans de creuar part de la selva i assolir un dels centenars d'assentaments karen. La veïna Myanmar havia tancat les fronteres per les revoltes dels monjos a favor de la llibertat.
Vaig sortir d'allà cap a aquell racó verd i frondós on els nens jugaven amb un pal, una corda i una ampolla buida de plàstic.
A aquest costat de la duana l'ambient era calmat, encara mitjans de totes les parts del món cobrien la notícia des d'aquesta posició.
Vaig sortir d'allà cap a aquell racó verd i frondós on els nens jugaven amb un pal, una corda i una ampolla buida de plàstic.
En una de les converses que vaig tenir, un dels pares em va dir: "Una generació sencera ha nascut aquí. El nostre país no reconeix el nostre estatus, i el territori que ens acull no ens dóna facilitat de treball. Jo no tinc altres arrels que no siguin les del lloc que permeti una educació digna als meus fills ". Ell sabia que aquesta era l'arma perfecta contra l'esclavitud, prengui aquesta la forma que prengui.
Però en aquests dies un alè d'esperança i justícia amb la silueta femenina i delicada ens arriba des de Birmània…no hi ha dubte dels canvis importants que està patint el autàrquic país després de les eleccions del passat 2010, encara que ella segueix prudent.
Avui, el conflicte entre l'ètnia karen i el Règim Birmà manté el trist rècord de ser la guerra civil més longeva de la història de la Humanitat.
Un règim que va arribar al poder el 1962 després d'un cop d'estat, que en 1990, en les penúltimes eleccions, va anul · lar per decret la legítima victòria del partit de Suu Kyi i que va canviar el nom del país així com la ubicació de la capital, en un desesperat intent d'esborrar de la memòria de tots qualsevol escletxa del que va ser aquesta nació.
La capital de Birmània ja no és Rangun. La capital de Myanmar ara és la recentment construïda Naypyidaw.
Els Karen conquisten seva parcel · la de selva, amb l'ajuda d'elefants, seva més preuat tresor.
Vaig passar la nit parlant amb ells entre espelmes. Vaig dormir a terra d'una de les cases de fusta del poblat. Estaven construïdes a metre i mig del sòl selvàtic per protegir-la de les amenaces de pluges i de certs animals. En aquest espai lliure sota la casa, un ramat de porcs jugaven amb el fang, mentre el seu soroll penes em deixava dormir.
El nostre país no reconeix el nostre estatus, i el territori que ens acull no ens dóna facilitat de treball. Jo no tinc altres arrels que no siguin les del lloc que permeti una educació digna als meus fills
El matí següent la vaig passar amb tots els xavals. Quina va ser la meva sorpresa quan un d'ells, en aquesta cantonada del món, portava una samarreta amb l'escut del Madrid. Tinc la foto. Ho sento pels culers, però ¡el cor karen és madridista!. Vaig intercanviar gestos i somriures amb una dona que s'eixugava les "chilis" al sol sobre un llençol, mentre un petitó d'ulls ametllats apuntava per entre les teles que vestien a la seva mare. Vaig compartir una xerrada màgica amb un dels elefants d'allà. Ell em mirava atent i jo a ell amb admiració. Vaig veure com usaven el bambú tant de material de construcció com per al parament de cuina, i avui encara guardo a casa el got que em va fer un d'ells amb el seu matxet rom.
Abans de començar el viatge de tornada em vaig anar al "Seven Eleven" a per una ampolla d'aigua. No us penseu que ara estic boig, però una d'aquestes barraques tenia escrit a mà, Seven Eleven, sent el més semblant al "súper" del poble. No veieu que rialles em van entrar en veure'l. Us imagineu que el responsable de publicitat d'aquesta signatura sabés i tingués la foto que tinc a casa? Sense saber res del món dels anuncis, sé que aquest és un bon filó.
El camí de tornada va ser sobre els lloms del meu amic. Ja ens coneixíem. No sé si vau tocar mai la pell d'un paquiderm, però paqui-dermo significa gruixuda-pell, així que imaginadla. Mai vaig acariciar una cosa tan fort i aspre. Els seus pèls eren pues, les seves dents piconadores, i les seves peülles coixinets que converteixen aquest gegant gris en un ésser silenciós.
Tot i ser molt incomoda la travessia, veure la selva des d'allà dalt, és sentir el poder que aquests conscienciosos éssers tenen. Creuem un riu, vaig recollir les meves cames perquè els meus botes no es mullessin i vaig pregar que no es posés a jugar amb l'aigua i la seva trompa, encara que d'altra banda hauria desitjat explicar l'experiència que al mig de la selva de Tailàndia em vaig enganxar una autèntica dutxa de fang i aigua a pressió. Un spa biològic de luxe en tota regla!.
Em vaig acomiadar dels meus nous amics prop d'un riu on una llanxa em portaria a un poblat proper a Mae Sot. Aquell poble que ha tornat somriure perquè la Dama va tornar a envair amb la seva força i passió.
Gràcies Suu Kyi i gràcies ètnia karen per no haver perdut l'esperança després de tant de temps.
Llarga vida al vostre exemple!
