Kenya, Índia: motos en l'aire
Fundat el 1871 al pintoresc barri de Colava, el Leopold Cafè de Bombai és un animat local de clientela interracial. Hi ha tant indis de classe mitjana i ganes de gresca com viatgers occidentals a la recerca del mateix. Diuen que aquí es serveix la cervesa més barata de la ciutat. Malgrat haver estat objectiu en la sèrie de terribles atemptats islamistes de l'any 2008, el Leopold està sempre ple encara que de tant en tant circuli pel carrer un camió de peix que ho inunda d'un insuportable aroma de peix podrit. Però quan això va passar per primera vegada, no ens va importar massa i seguim amb les nostres libacions de cervesa Kingfisher. I és que abans de traspassar el llindar portàvem ja alguns dies a l'Índia sense saber ben bé on estàvem en realitat ni quantes hores havíem perdut volant cap a l'Est des d'Àfrica.
Per què de Kenya a Índia? Aquesta no és una volta al món a l'ús. L'objectiu no és circumval · lar el globus perquè sí. El planeta ja s'ha recorregut en moto moltes vegades i crec que això no aporta res de nou. Aquesta és més complexa. La fi és visitar amb moto els llocs que van veure les penes, alegries, gestes i sofriments dels exploradors espanyols menys coneguts. Un cop assolit Pedro Páez a Etiòpia, el treball a l'Àfrica estava fet. El següent destí era Índia per visitar la sepultura de Sant Francesc Xavier. Si la descàrrega directament des Addis Ababa SER perquè volia arribar Nairobi amb negreta, la meva moto nova. Des d'allà havia sortit anys enrere amb destí Ciutat del Cap en el viatge narrat en Un milió de pedres.
Un cop assolit Pedro Páez a Etiòpia, el treball a l'Àfrica estava fet. El següent destí era Índia per visitar la sepultura de Sant Francesc Xavier
Les BMW volarien des de Nairobi a Bombai amb avió. Les nostres majors preocupacions eren la seguretat de les motos i el cost. Afortunadament Joan Carles, JC Nokalkorrentat, complir la paraula que un dia em va donar d'ajudar amb 1000 euros per al que necessités del viatge. Vaig triar l'avió perquè em semblava la manera més net, ràpid i segur. Potser una mica més car, però l'enviament marítim en contenidor comporta moltes despeses ocults. A això cal sumar-li el període de trànsit, que rondava els 40 dies. Organitzat l'enviament i embalades les BMW, nosaltres volaríem abans.
A l'aeroport topem amb la primera topada amb la realitat. La meva certificat de la vacuna contra la febre groga. M'ho havia deixat a l'equipatge de la moto. Semblo nou, diables. Però la veritat és que mai abans no ho havien demanat. Sense ell no em donaven la targeta d'embarcament. Una treballadora de l'aeroport va suggerir que anés a la infermeria, allà potser em poguessin ajudar. La infermera no es va estranyar de la meva petició, simplement va demanar 2000 xílings, uns vint euros. Va estendre un nou certificat sense cap problema i gràcies a aquesta corruptela vaig poder obtenir la targeta d'embarcament. Un cop a la zona franca, necessitàvem proveir de queviures. En el primer duty free vaig comprar una ampolla petita de Johnny Walker etiqueta negra per deu dòlars i una caixa de sis llaunes de cervesa Tusker a dòlar cadascuna.
Els gratacels i els ravals. Tot està barrejat en un ambient polsós i sense llum. És de matinada però hi ha milers de persones despertes
Després d'un nou vol, aterrar a Bombai a les 05:00. Quantes hores de diferència amb Espanya? No ho sé. Medi somnàmbuls busquem un taxi que ens porti a l'hotel. La cua és llarga i ja em vaig donant compte del que significa estar a l'Índia. Gent, molta gent, contrastos terribles entre la classe alta, la puixant classe mitjana i la pobresa immensa de les classes baixes. El taxi costa 400 rupies. Vuit dòlars. El taxista és home de poques paraules, com la majoria aquí. El viatge és llarg. Travessem l'enorme i poblada ciutat gràcies als alts ponts que deixen baix un món de color, calor, pol · lució, pobresa i riquesa. Els gratacels i els ravals. Tot està barrejat en un ambient polsós i sense llum. És de matinada però hi ha milers de persones despertes mentre altres tantes milers dormen en rotondes i sota els ponts. Aquesta ciutat és idèntica al malson de la pel · lícula Blade Runner. El futur ja és aquí, encara que curiosament a mi m'agrada.
L'hotel Sea Lord si és terrible. L'habitació sense finestres fa pudor a humitat. Ens tombem vestits al llit i sucumbim immediatament al cansament. Fins i tot el nostre mal humor és insuficient per desvetllar. Despertem sense saber quina hora és. Mengem alguna cosa enormement especiat i tornem a dormir. En despertar ja és a la tarda.
Divendres aterrarien les caixes. Els carnets ja estan segellats per duanes de Kenya. L'agent ens envia escanejats el certificat de mercaderies perilloses, de fumigació, i l'albarà amb la capçalera de Kenyan Airways. Ens dóna el nombre de vol i ens anem a dormir amb la seguretat que les nostres estimades Atrevida i Descoberta arribaran al dia següent. Així que concertem un viatge en taxi per les set del matí i després d'una nit una mica intranquil, ens vam fer una matinada. Somnolents i una mica enfadats per la manca de descans, anem per l'aeroport, que està bastant lluny. No hi ha cap zona descampada entre el centre i l'aeròdrom.
Quantes caixes amb mercaderia es perden a l'any en tot el tràfic aeroportuari internacional?
A l'oficina de Kenyan Airways ens diuen que les motos no han vingut. Començo a preocupar seriosament. El més important és saber que estan bé, però a les nou del matí de Bombai no hi ha ningú operatiu a Nairobi. Un no pot evitar en aquest moment pors i preguntes absurdes. I si no vénen? I si les han perdut? Quantes caixes amb mercaderia es perden a l'any en tot el tràfic aeroportuari internacional? Un pèrdua per a una companyia aèria és una mercat qüestió estadística que es satisfà indemnitzant tants dòlars per quilo, i els dóna absolutament igual que sigui una moto, una rentadora o un carregament de teles. Però per a mi ara mateix aquestes caixes ho són tot. A més, està Alícia. Jo he decidit com i quan volarà seva moto. Si alguna cosa li passés jo seria el responsable. Sé que ella no em trobaria res en cara, són inconvenients del viatge, pensaria, però jo sé que si tot va bé en aquest viatge el mèrit serà compartit, però que si alguna cosa surt malament, la culpa serà només meva.
