Mitjanit al Mur de les Lamentacions

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Ja s'ha fet de nit quan vam entrar a la Ciutat Santa. Portem gairebé dues hores i mitja de carretera des de la Galilea septentrional. Milers de llums brillen en la foscor. Jerusalem és més gran del que imaginava. L'hotel, Moriah Gardens, un gratacel entrat en anys, demana a crits una legió de manetes. Les aixetes és antiga i el mobiliari sembla dissecat en els setanta. Hi ha dies per davant per recórrer la ciutat vella, però després de sopar alguna cosa ja estem en un taxi camí de la Porta de Jaffa, al costat de la Torre de David. En pocs llocs del món la història pesa tant com aquí. Em sento un intrús apuntant-se a un vell gravat bíblic. I això que les restaurades muralles tenen un cert aire a museu, a ciutadella mil vegades rehabilitada, a pedra rentada amb cura.

Baixar a aquestes hores pel dèdal de carrerons del barri àrab cap al Mur de les Lamentacions, amb les parades del soc ja tancats, és caminar pel moll d'una ciutat adormida on, però, batega amb força la seva mil·lenari passat. És una nit de gats despistats i rabins de pas accelerat. És fàcil perdre, així que aviat acceptem l'ajuda d'un adolescent per arribar com més aviat, propina mitjançant, al nostre destí.

Baixar a aquestes hores pel dèdal de carrerons del barri àrab, amb les parades del soc ja tancats, és caminar pel moll d'una ciutat adormida

A la tornada d'un revolt, després de baixar un tram d'escales, sorgeix allà baix el venerat mur dels temps de Herodes, el drap de llàgrimes del poble escollit (on plorar la pèrdua de Jerusalem), la nostàlgia de pedra del desaparegut temple de Salomó. Em sento realment aclaparat. L'esplanada està pràcticament buida, però un grup de rabins segueix resant als seus peus, com si no volguessin deixar-lo sol. Abans d'arribar cal passar un control de seguretat, on soldats israelians et registren a consciència. Un pessic de realitat que ens recorda que estem a punt d'entrar al cor de la ciutat més disputada de la història.

la pedra, il·luminada pels focus, accentua encara més la rotunditat del moment. Jerusalem està en silenci. Es percep aquest halo intangible que envolta els llocs sagrats, que la proximitat de la mesquita d'Al-Aqsa no fa sinó realçar. El mur i la mesquita. Qui vigila a qui?

A la tornada d'un revolt, després de baixar un tram d'escales, sorgeix allà baix el venerat mur dels temps d'Herodes

Els rabins bisbisean seus salms amb devoció, aproximant els seus caps -en un rítmic balanceig- mentre sostenen amb les dues mans el llibre d'oració, lamentant encara per una pèrdua tan dolorosa. Aquest és un d'aquells llocs que no et canses d'admirar. L'atmosfera nocturna, més, li prova.

La diferència entre els grans blocs de l'època d'Herodes, situats a la base, i les pedres més petites, gairebé maons, de la restauració musulmana al segle VIII és evident. La convivència entre jueus i musulmans sempre sembla un riu a punt de desbordar, però convé recordar que qui va propiciar que aquesta part occidental del mur de subjecció del temple es convertís en lloc de culte per als jueus va ser, precisament, Solimà el Magnífic, qui al segle XVI -en plena dominació musulmana de la ciutat- promulgar un edicte permetent a la comunitat jueva situar als seus peus un lloc d'oració. La llegenda diu que el mateix Solimà va netejar amb aigua de roses el mur per purificar. Fins a aquest moment, el lloc preferit dels pelegrins jueus que acudien a Jerusalem era el muntanya de les Oliveres, però no l'actual mur de les lamentacions (on se situava el mercat), com apunta Karen Armstrong en el seu excepcional "Història de Jerusalem".

Va ser Solimà el Magnífic qui, en plena dominació musulmana de la ciutat, va propiciar que el mur es convertís en lloc d'oració per als jueus

Ja és mitjanit i l'absència de turistes explicita encara més la presència estrangera. Som els altres i ens comportem com a tals. Un cop a baix, a uns metres del mur, toca rentar-se les mans en una font circular de diversos canelles, ara amb aixetes, ajudats d'unes gerres de plàstic. Primer una mà; després, l'altra. sense assecar-les. Complir amb la litúrgia del lloc també obliga a cobrir-se el cap amb una quipà de cartró, blanca per més inri, que subratlla amb majúscules la nostra condició de tafaners en un escenari ple de quipàs negres com el sutge. A més a, el seu pes lleuger fa que no es sostingui sobre la coroneta, per la qual cosa cal sujetársela contínuament. Aquesta prevenció no evita, però, que de tant en tant rodi per terra davant la indiferència dels rabins orants, que com a molt miren de reüll com faríem nosaltres en l'estesa de sol al pas d'un guiri amb bermudes i got de sangria.

Alguns rabins ens miren de reüll com faríem nosaltres en l'estesa de sol al pas d'un guiri amb bermudes i got de sangria

Únicament s'escolta la remor dels fidels. La presència de la pedra és aclaparadora. Ella és la veritable protagonista. No és només roca tallada. És, sobretot, refugi; agafador espiritual; fortalesa davant l'adversitat; totem hebreo; caliu del vell regne del vell rei savi; una bandera que mai s'arría en una terra de reivindicacions permanents on qualsevol gest és un símbol i un metre quadrat, una provocació. És, també, testimoni viu d'una obra faraònica, la de la reconstrucció del temple de Jerusalem, que es va perllongar durant gairebé 80 anys i en la qual es van emprar 18.000 obrers i que únicament l'obstinació d'Herodes va aconseguir dur a terme (encara que no va viure la suficient per veure els treballs completats). Només el mur occidental, enfront de les restes del qual ens trobem ara, mesurava gairebé 500 metres de llarg.

La nit tancada treu el millor d'aquestes pedres que irradien espiritualitat i són una pàgina de la història de la humanitat

A plena llum del dia, el tumult de turistes potser resti emoció al partit. No ho sé; em vaig cuidar molt de no comprovar-per no fer malbé la intimitat d'aquesta trobada nocturn, quan la nit tancada treu el millor d'aquestes pedres que irradien espiritualitat i són una pàgina viva de la història de la humanitat. A l'esquerra, sota sostre, els rabins comenten, envoltats de joves, la Torà (el Pentateuc). Amb prou feines es veu algú vestit de paisà. Les prestatgeries estan plenes de llibres. Un jove alumne grava la lliçó del seu mestre amb una càmera de vídeo i descàrrega les imatges a la Xarxa en temps real, escampant el seu magisteri a fidels hebreus de tot el món. Aquest ostentació tecnològica gairebé sembla inapropiat costat de la veritat nua de la pedra.

En sortir, un rabí de barba cabell blanc m'aborda xampurrejant unes paraules en balbucejant espanyol. "El meu avi és espanyol, l' Barcelona", somriu orgullós. I per si hi ha algun dubte, extrems: "M'agrada molt el flamenc". Em costa un món, la veritat, imaginar-m'ho arrencant per bulerías.

  • Compartir

Comentaris (8)

  • Ana

    |

    M'encanten els finals de les teves històries…

    Contestar

  • Ricardo Coarasa

    |

    Sempre he tingut molt clar que cal cuidar, sobretot, el primer paràgraf i l'últim d'un reportatge. El primer perquè són pocs els que seguiran llegint a partir d'aquí. I l'últim, com a recompensa per als que hagin arribat fins al final. Gràcies per no desistir Ana!

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Has aconseguit traslladar-me davant la sumptuositat d'aquests murs i fer-me sentir l'espiritualitat que descriuen les teves lletres….. no hagués estat malament, posats a ratificar la vostra condició de guiris, el haver-te arrencat tu per unes sevillanes, acompanyat, Per descomptat, pel cop de dits del rabí catalino!!!!!! Una abraçada i gràcies Ricardo. Jerusalem és un dels llocs que m'agradaria visitar…

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Bravo, Ricardo!! Em sembla un relat magnífic. Jerusalem és un d'aquells punts que guardo en vermell al mapa de les il·lusions i aquest post no fa sinó alimentar les ganes d'encarar el Mur dels Lamentacions, que ara sé, el visitaré a mitjanit. Genial el text i com diu Ana, un final sorprenent.

    Contestar

  • Lydia

    |

    Realment suggerent el principi i genial el final, tota una sorpresa. No sabia de ningú que hagués fet la visita de nit. Entenc perfectament que et abstuvieras de tornar de dia.

    Contestar

  • Diego

    |

    Ricardo,
    és un d'aquests viatges en què de vegades et costa distingir si és mite o realitat, No?
    Vaig estar per allà fa dos anys i recordo el que comptes. Jerusalem té aquestes dues viertientes exageradament diferenciades, la religiosa i la moderna, el casc històric i la resta de la ciutat. Al marge de la posició de cadascú, és un lloc genial per contemplar i aprendre i mirar.
    Una abraçada i gràcies pel relat. Volem més de la zona!

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    Gràcies als cinc. Lydia, jo tampoc tenia previst veure el mur de nit, però només arribar ho vaig tenir clar, i això que anava a estar una setmana a Jerusalem. Diego, ja he escrit algun altre reportatge en VAP sobre la zona, sense anar més lluny: https://www.viajesalpasado.com/lohamei-hagetaot-la-voz-de-los-supervivientes-del-gueto-de-varsovia/ . Juan Antonio, el de arrencar per sevillanes no ho veig, no m'atreviria ni amb la jota, que em resulta més propera. I un ja no està per acabar a la secció de vídeos frikis de youtube jaja Dani, si tu em dius que t'has proposat veure el mur de les lamentacions i que ho faràs de nit no sé per què estic completament segur que així serà. Abzs

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    I quatre anys després, efectivament, allà vam estar, a la nit, com havies pronosticat. I va ser una cosa tan especial com havies descrit.

    Contestar

Escriu un comentari