A Namíbia les distàncies són pols. Es calculen a ull, o això compten a el menys que fan les aus quan travessen les llargues tàlvegs de fusta i sal amb la paüra de equivocar-se i arribar a un lloc. No hi ha temps a Namíbia, no és possible, no ho permeten els dies morts que sempre han d'arribar. I com fer llavors? "No hi ha manera, res es fa perquè res passi. Així ocorre tot ", ens contestaven uns ulls.
I les línies són traços al mapa, carreteres per les quals mai acabes de passar. Perquè als costats de nosaltres hi ha tant desert que sembla impossible sobreviure a l'instint de voler trobar sempre un final. Impossible, és impossible, dicta la lògica. I el busques al gaznate de l'etern Caprivi, caprici del monòton, fins que apareixen les terres salvatges. Llavors, a Ethosa, el món es desfà en vida i mort, en cercle, com si es pogués permetre faltar al seu vell costum de dividir els uns i els altres. Què serà de la destinació sense aquesta bàsica norma? I Namíbia mira cap a una altra banda i s'amaga de l'home.
L'olor de salnitre anuncia un cementiri
Després, quan el gran llac sec queda a l'esquena, es recargola l'horitzó en una plana on s'enterren les ombres. Perquè el pla es fa fallida en formes i la carretera es converteix en vaivé sense caus ni vent. Semblaria que avances cap a l'infinit, perquè Namíbia és un cercle infinit. I al teu cap ressonen noms de mar i ossos i l'olor de salnitre anuncia un cementiri.
Però abans cau la nit sense avís i prens un desviament que porta enlloc. Cap. ¿ Imaginen un llarg desviament que no tingui un propòsit? I dubtes de si hi haurà entrada i de si després voldràs sortir. I no passa ni una cosa ni l'altra. Perquè al començament canten les cigales amb vehemència inútil fins a fer callar la nit i en el silenci forçós les coses no tenen inèrcia. Tot es para sense desig mentre la naturalesa desconfigura en bellesa el seu rostre. En aquell hotel de mirall, terra de Damara, un home sense forma ens va repetir que tot es mesura en pols. “Veus allà on el vent aixeca núvols a la terra? Allí acaba tot. Ho diu la pols, només has de mirar”. I tu mires i veus dansar la sorra cap al cel i entens que no hi haurà manera de partir.
Ens dirigim al sud, a un lloc que no té amo
Aleshores surt el sol del matí, pintant a ocre l'univers, i t'endinses per un camí dens i sec fins al cor de l'oceà. I allà jeuen els esquelets d'aquells que no van entendre que a Namíbia les lleis les dicta la boira de suro i els seus ossos s'escampen a la platja davant la mirada indiferent dels corbs. I tot segueix en una altra línia que es divideix. Una porta al nord, terra dels homes de fang. Allà, ja fa alguns anys, vaig entendre que el món podia ser realment aliè. Però nosaltres ens dirigim al sud, a un lloc que no té amo i on tampoc et pertany el record.
I a la dreta les onades baten buides les consciències sense nom. El mar sembla arribar, dur i enrabiat, a una riba de la qual van fugir traficants i sirenes davant tant de crit de les marees. Així avances fins que t'empassa el desert. Primer, i Walvis Bay, sota una tempesta de dunes blanques que t'omple de sorra els ulls. No pica, només et cou una mica l'ànima en contemplar-les i no poder abastar-ne el revers. Després, ja en camí, tot muda tan de pressa que trigues a descobrir que no travesses un desert, travesses cent.
Preguntem a un home que subjectava una ombra quant quedava per a les dunes vermelles
I en un bar del no res vam preguntar a un home que subjectava una ombra quant quedava per a les dunes vermelles i ens va dir que quedaven “dos núvols de pols, potser tres”. I així seguim les seves indicacions i hi arribem, on no hauria de tornar. Eren muntanyes enormes de fina sorra vermella que s'enfilaven cap al nord amb formes canviants. Algunes apuntaven a l'est i feien estranys escorços per perdre's després per l'oest. Com és possible un desordre tan perfecte?, desxifràvem contemplant tanta anarquia.
Necessitem llavors treure una brúixola que vam amagar al principi del viatge amb vergonya per si ens preguntaven si tornaríem a tornar. Després de mirar dues vegades el que aquella fletxa indicava ho vam entendre tot i vam deixar que el vent tornés a moure l'horitzó. Ens vam asseure, mirem cap a l'oest on el sol s'amagava darrere dunes de cardamom i comencem a comptar el temps que quedava per al després. El rellotge indicava amb precisió que encara faltaven dues nits i sis núvols de pols.
