Irene: l'huracà que va fer dormir a Nova York

Per: Alicia Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

És el meu quart viatge a Nova York, la ciutat que sempre sorprèn. Aquesta vegada, molt més. Tenim la sort de veure una cosa insòlita: la ciutat més vigorosa del món tenallada per l'arribada d'un huracà. I això que a l'arribar tot sembla normal. Bon temps, calor, força humitat i molta gent, l'habitual a Nova York. Només l'endemà, dijous, vam començar a sentir alguna cosa sobre l'arribada de Irene, però tampoc prestem massa atenció.
El divendres res canvia. No hi ha motius per preocupar-. El dia és fins i tot millor que l'anterior, lluminós, radiant. Però fent una ullada al diari en una cafeteria, prop de l'edifici de les Nacions Unides, comencem a prendre alguna cosa seriosament el de l'huracà. Anuncien l'arribada d'Irene a Manhattan per al dissabte a la nit. Gairebé a l'uníson, vam començar a rebre sms de la família preocupant per la nostra situació. Un calfred d'incertesa em recorre l'espinada. Un huracà a Manhattan? Com a les pel · lícules?

Un novaiorquès amb ulleres de bussejar

El pla és perfecte. Agafar el metro i anar fins al Pont de Brooklyn per menjar a Moll 17. Però vist el vist, millor preguntar. Els novaiorquesos semblen passar del tema. Fins i tot entre rialles et insisteixen que no hi ha de què preocupar. Ja a l'hotel, posem la tele. Gran error. La que se avecina és terrible. Fins i tot aconsellen omplir la banyera d'aigua, treure diners del caixer per si se'n va la llum i no funcionen, comprar menjar, no sortir de casa a partir de les quatre de la tarda de dissabte. En fi, un panorama gairebé apocalíptic. Inevitable començar a preocupar.

Davant l'allau de notícies inquietants, vam decidir no anar a Pier 17. Millor prendre unes cerveses al Bar de Rockefeller Center. Pel camí, preguntem per l'huracà a uns policies a Times Square. Resposta xocant.

-Tranquils, fins que no veieu a algú volant no cal que us aneu a l'hotel-contesta un d'ells entre rialles.

El nostre estat d'ànim és un carrusel. Ara comencem a cachondearnos d'Irene.

Ja s'ha fet fosc quan ens prenem una copa a la terrassa de l'hotel. A vegades cal pujar a una planta 35 per donar-te de cara amb la imatge del dia. Al nostre costat, un jove novaiorquès porta posades al front unes ulleres de bussejar. Manolo, el meu marit, li pregunta per elles amb un gest de complicitat.

-És per Irene, com diuen que arriba aquesta nit…

Enganxem el bri i ens tranquil · litza en to escèptic.

-No hi ha de què preocuparé. Estigueu tranquils. Tot és un conte. Es muntés una grossa per justificar l'enorme pressupost dels serveis d'emergència i potser no podeu tornar a Espanya el dia previst, però a part d'això…

A hores d'ara, ja dic, riem d'Irene.

Nova York es rendeix

Però dissabte no hi ha massa motius per riure. La primera sorpresa, a la cafeteria on esmorzem. Tanquen a dos quarts, com totes les botigues, restaurants, centres comercials i museus de Manhattan. El que no va aconseguir ni tan sols l'11-S, que la Gran Poma tirés el tancament, ho ha aconseguit l'amenaça d'un huracà. L'ombra del Katrina és massa allargada…

Ho mai vist! Algú recorda la pel · lícula "El dia de demà"? Doncs això

Al migdia no hi ha metro ni autobusos i aquesta mateixa nit suspenen els espectacles de Broadway. Ho mai vist! Algú recorda la pel · lícula "El dia de demà"? Doncs això. Els plans canvien a la mateixa velocitat que les notícies alarmants se succeeixen. Sortim d'esmorzar i, sense rumb, caminem a la deriva. Acabem en Central Park. On sinó en una ciutat en què tot està tancat? Plou, ara sí, i el cel s'ha enfosquit. La Cinquena Avinguda està deserta, cal fregar-se els ulls per creure-s'ho. El trànsit és gairebé inexistent. Les botigues de categoria són un espectacle. Han cobert els seus aparadors amb panells de fusta i els sacs de terra s'acumulen a les voreres. Fins a la gran botiga d'Apple, que presumeix en el seu eslògan d'obrir les 24 hores, tanca després de cobrir de panells tota la seva façana. Rocambolesc.

En totes idèntics cartells. "Tancat dissabte i diumenge causa de l'huracà Irene". Ah!! Una continua oberta desafiant els malastrucs! Cartier manté a tots els seus empleats al peu del canó, esperant un client esplèndid entre els forans que pul · lulen pels carrers de Nova York amb el seu turisme de catàstrofe a sobre.

Per Central Park prou feines es veu a gent. Només algun turista, per exemple,, inassequible als advertiments. Van càmera a la mà, com dient "ja que m'han fotut les vacances almenys m'emporto unes fotos insòlites de Nova York". Ja posats, la foto enmig de la solitària Cinquena Avinguda és inevitable. Sense cotxes, sense vianants, amb el semàfor en vermell. Però això és realment Nova York? Sembla altra ciutat.

McDonalds resisteix

A la tarda, començo a espantar. A les sis, els carrers estan deserts. Dóna gairebé por passejar per una ciutat en estat de setge. Insisteixo a Manolo a anar-nos a l'hotel. A veure si serà veritat el del famós huracà… Però davant el dubte, ens prenem una cervesa en un bar pròxim. A les set, ara sí, ens atrinxerem a l'hotel. El lobby està al màxim. Es nota que la gent ha passat aquí la tarda. L'ambient és opressiu, asfixiant, i estem tan bojos que tornem a sortir. Demanem un paraigua a recepció i ens anem a buscar el sopar a MacDonalds, l'únic que sembla estar obert a tot Manhattan (almenys un dels símbols nord-americans resisteix), a la cruïlla de la 47 amb Madison, a tan sols dos carrers.

Per sort, Irene només és una osca més a la ciutat dels prodigis

Amb la nostra sopar a la mà, tornar a l'hotel. Com no, ens la mengem veient les notícies, omnipresents, sobre Irene. En to catastrofista, anuncien que a les dues de la matinada el tenim aquí. Diumenge, millor ni sortir de casa, aconsellen. Començo a tenir por, la veritat. Em sento imprudent per haver-me pres a rechifla l'huracà. Gairebé no pego ull en tota la nit. Manolo, molt més escèptic, dorm com un tronc. Em llevo diverses vegades. Prego molt. Trec el cap per la finestra. Res, tot segueix igual, ni tan sols plou. Passen les hores. Les dues, les quatre, les sis. Res de res. A les set ja no puc més, l'angoixa muda en indignació. Despert al meu marit i em sorprenc d'escoltar:
-Això és una presa de pèl! No ha passat res, gairebé ni plou. Jo pas de tot i em vaig al carrer.

Encenem la tele. Ja no parlen del temible huracà, reduït ara a una tempesta tropical, poc més que un tormentón del Pirineu, anem. Ni tan sols això. Plou fins a les 11:00. Tot s'ha acabat, si és que en algun moment va començar. L'huracà Irene mai va arribar a Manhattan.

En oportunitat de cas, el diumenge tot, absolutament tot, segueix tancat. Fins l'església episcopaliana de la Cinquena Avinguda suspèn totes les seves misses. La catòlica de Sant Patrici, a. Dono fe. A les dotze, la missa se celebra amb normalitat. A la tarda, la gent comença a sortir alleujada de les seves rateres. Nova York torna a ser la que sempre ha estat, bulliciosa, imprevisible, eterna. Manhattan, el cor de la ciutat que mai dorm, es desperta de la seva migdiada. L'endemà vam tornar a Espanya sense incidents. Menys sort tenen els que havien de volar el cap de setmana. La majoria ha de perllongar la força la seva estada a Nova York uns dies més. Ara, per sort, Irene només és una osca més a la ciutat dels prodigis.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Bé Marquès

    |

    Molt bona aquesta crònica de com les pors paralitzen fins a la Gran Ciutat. Per descomptat, una forma de veure NY diferent; suposo que gairebé fins s'agraeix

    Contestar

  • marta g.

    |

    Em va encantar el reportatge. NY és superlativa fins per preparar-se per un huracà. Felicitats pel testimoni de primera mà!

    Contestar

  • manolo

    |

    Fantàstic article, i fotos impressionants. Enhorabona

    Contestar

  • Elvira

    |

    Romancera m'ha agradat molt la teva narració!!! Espero la següent…

    Contestar

  • belen

    |

    Molt bon reportatge,m'ha semblat viure l'huracà IRENE a Nova YORK ,Felicitats HELEN

    Contestar

Escriu un comentari