I de sobte, Petra
No recordo amb exactitud la primera vegada que vaig somiar anar a Petra. No sé si va anar amb 9, amb 12 o amb 15 anys. El que sí que recordo, però, és que va ser un matí de cap de setmana que la música clàssica -possiblement Schubert- ressonava amb vehemència al saló. Els meus pares entretenien les hores en petits quotidianes i jo buscava alguna cosa, no recordo el què, entre els milers de llibres que recobrien les parets del menjador.
Aleshores la vaig veure: la Façana del Tresor -imponent, majestuosa, atroç- decorant com una petita promesa envoltada de rosa la portada d'aquell llibre de format gran i tapes dures a què l'atzar m'havia conduït sense motiu ni raó. Em vaig quedar allà, atrapada-hi, fantasiejant amb històries de Tintín a les entranyes de la roca -o potser és que ja l'havia vist a Indiana Jones i la seva visió sobtada va portar a la meva memòria ressaques d'aventures. Quan vaig preguntar al meu pare per aquella filigrana esculpida en pedra em va dir que es tractava d'una ciutat amagada al desert i allò no va fer res més que esperonar la meva imaginació.
Fantassejant amb històries de Tintín a les entranyes de la roca
Des de llavors, vaig tornar a Petra moltes vegades. Físicament estirada al llit, al bus de camí a l'escola, al supermercat de la mà de la meva mare, als gronxadors balancejant la meva germana. Mentalment lluny, tret d'un plec de la pedra amb el cor galopant mentre em perseguien indis i texans, ogres, bruixes i altres enemics que m'aguaitaven des dels senders més remots de la meva imaginació. Vaig haver d'esperar molt fins que ment i cos van coincidir davant la ciutat amagada. I, però, he de dir que, al contrari dels que sol passar quan un ha esperat durant massa temps, la realitat no va defraudar.
L'interminable congost del Siq li va sumar mitja hora més a la llarga espera. Les seves parets escarpades, com a gegants de pedra custodiant la nostra entrada, ens engolien permetent-nos desvetllar el seu secret. I allà hi havia jo, aclaparada, petiteta i expectant, caminant al costat de beduïns que, a bord dels seus rucs, em convidaven a muntar. Vaig declinar totes les invitacions disposada a assolir a peu -degustant cada pas, entretenint-me a cada mirada- el Tresor, convençuda a allargar una mica més l'espera, a assaborir aquests últims minuts que em separaven del que havia estat el meu particular quart de jocs durant tant de temps.
Moments a la vida que passaran a formar part de la llista d'inoblidables
Era conscient d'estar a punt de viure un d'aquells moments en la vida que passaran a formar part de la llista d'inoblidables, inesborrables, etern. Com el primer petó. Com el naixement d'un fill. Com quan un veu per fi el Taj Mahal i no pot evitar que se li humitegi la mirada. I és que hi ha icones en el món als quals resulta impossible ser aliè. Ens passem la vida esperant-los i quan hi són, quan els estàs vivint, quan tens aquells llavis enganxats als teus, aquella infermera prenent-te la mà, aquell blanc impol·lut clapejat de saris ferint-te la retina… algun lloc del cervell s'encarrega de no deixar-lo escapar, de retenir-lo indefinidament, de momificar-lo perquè puguis tornar-hi tantes vegades com vulguis en el futur. I jo estava a punt que Petra es convertís per sempre en un refugi on viatjar, ja no amb la imaginació com quan era petita, sinó amb el record.
I així va ser. De sobte, dentre dues parets immenses que semblaven voler empassar-se el congost, la visió parcial i fragmentada del Tresor. I és que Petra és tan tímida, tan gelosa del seu espai, tan exquisida al seu amagatall de pedra, que un no pot assolir-la amb la mirada a la primera. Petra ha de ser festejada a poc a poc, com una dama de pell rosada que després d'un mal pas pot sortir fugint, guanyant-te a poc a poc la seva confiança i, amb ella, la visió cada cop més completa de la seva inigualable silueta esculpida sobre el pas del temps.
Comentaris (2)
Ana
| #
Immens, Olga. Preciós relat. Jo també em moro de ganes per estar dins El Tresor
Contestar
Lydia
| #
Un magnífic relat. Descrius a la perfecció els teus records, sensacions, emocions….
Contestar