Himba: somnis pentinats de sorra
Sempre acabo tornant a l'Àfrica. Primer amb el cor i el pensament; després, amb el cos i les paraules. Potser hauria de començar a rastrejar els orígens d'aquesta obsessió que m'acompanya fa ja més de vint anys i que no es limita a un país, sinó que abraça tot el continent.
A Namíbia, com en altres regions africanes, naturalesa i gent es em fan inseparables. Em resulta difícil veure els uns sense l'altra o viceversa. A Namíbia, més, sabana i desert conformen amb l'Atlàntic un arc de Sant Martí d'aigua, sorra i valls sobre els quals vagaregen les tribus més antigues de la Terra mentre no es demostri el contrari. Moltes d'elles emigrades a causa de guerres, misèria i repressió política dels seus governs respectius. En última instància, explotades totes pel blanc -ara també hauríem d'incloure a l' «gegant groc» -, que va fugir d'Europa per les guerres de religió primer -seria el cas dels hugonotes- i per dominar el món més tard, com l'holandès i l'anglès, que van sotmetre el sud de el continent i on van imposar el abjecte apartheid.
Podria explicar moltes coses de Namíbia. Amb tot, no parlaré ni de l'Etosha Park ni de l'Skeleton Coast ni de la Duna Nombre 45 ni de Katutura ni de les enlluernadores postes de sol. Em limitaré a una descripció «comparativa» entre dues places: una valenciana i una altra namibiana.
Sempre acabo tornant a l'Àfrica. Primer amb el cor i el pensament; després, amb el cos i les paraules
Feia un parell de setmanes que havia tornat d'aquest país sud-africà i encara patia València aquell capvespre una calor asfixiant, més propi d'aquest col·lapse climàtic que ens ha tocat en mala sort. Una sèrie de compromisos m'havien portat a la Plaça de l'Patriarca, on està ubicat el primitiu edifici de la Universitat de València. Em va sorprendre la manera com «volava» la vida, doncs criatures de poca edat corrien amunt i avall sota l'atenta mirada dels seus cuidadores, mares i àvies; també d'alguns pares i avis. Pertanyents tots a una burgesia que habita aquest barri on han obert botiga les firmes més cares de món.
Inconscientment, meu record «volar» a una altra plaça de l'Kaokoveld envoltada per un «kraal». Deixeu-me que us aclareixi que un «kraal» és un tancat a l'interior hi ha cabanes habitades. Sol anar associada a l'corral i la ramaderia, tot i que la paraula «kraal», d’origen zulú, no té res a veure amb el nostre «corral», tot i que fonèticament ens ho recordi.
Jo havia anat per conèixer els himba, habitants de l'llunyà nord-oest de la regió. Tot i ser hivern i arribar molt d'hora, ja feia força calor. Només em vaig trobar amb dones i nens de totes les edats, ja que els homes havien marxat amb el bestiar a la recerca de pastures i humitat o a treballar en les mines propietat dels blancs o a lluitar contra països veïns o a cercar «refugi» al «continent ric». Que potser molts d'ells havien mort de sida o en alguna batalla; o havien estat fets presoners i, per tant, esclavitzats. L'únic home que quedava en el poblat, l'ancià cap de la tribu, havia estat ingressat en un hospital a causa de la malària i va morir un parell de dies després.
L'únic home que quedava en el poblat, l'ancià cap de la tribu, va morir de malària un parell de dies després
La vida allà transcorre amb lentitud. Al matí, les dones es maquillen cossos i cabells amb una barreja de fang, tints naturals i herbes aromàtiques que les embelleixen i perfumen, així que la seva pell esdevé brillant com el coure: una lliçó magistral d'erotisme. La resta del dia elaboren joies i confeccionen faldilles assegudes a la porta de les seves cabanes mentre mantenen una productiva xerrameca.
Són cabanes on guarden les seves escasses propietats, on es manté encès tot el dia un foc protector. No descriuré les seves faldilles -expressió de estatus- ni les habitacions on dormen, ja que viuen literalment a l'ras. Sí que voldria, però, dir alguna cosa de la canalla -Sagrada per als adults-, que té adjudicades tres tasques: jugar, tenir cura de les aus de corral i buscar aigua subterrània per no morir-se de set enmig de la sequera.
La mainada té adjudicades tres tasques: jugar, tenir cura de l'corral i buscar aigua subterrània per no morir-se de set
Devien ser les vuit del tarda quan va començar a ploure a mars a la plaça de la vella universitat valenciana. En un «batre de parpelles» va desaparèixer tothom: canalla, cuidadores i famílies. L'esplanada es va treure lleugerament la calor de sobre, quan ja els petits havien trobat aixopluc a casa on possiblement els esperava un potent aire condicionat, sofisticats jocs d'ordinador, mòbils d'última definició i una cua «green» o un suc elaborat amb «productes orgànics».
Mentrestant, suposo que com el senyal horària de Namíbia és propera a la nostra, la xicalla himba ja estaria ajaguda a la porta de casa, molt probablement morta de set. Ara bé, estic segura que, per no haver plogut en absolut i tenir una contaminació gairebé nul·la, devien estar gaudint de totes les estrelles de cel iluminándoles la cara i el cos sense necessitat de maquillatges i amb una lluna tan gran com una síndria peinándoles amb sorra els somnis.
Comentaris (2)
Rosa
| #
Viatjar amb Pepa Úbeda a través dels seus articles sempre és emocionant. Aquest cop gaudi amb Namíbia, el país llunyà que potser mai podré visitar.
Contestar
Mercedes
| #
Jo estic segura que mai visitaré Namíbia. No em fa falta ja l'he vist a través dels ulls de Pepa, com molts altres llocs.
Contestar