A qui li importa Burundi? (part II)
Buscàvem a Gustave. Preguntem per ell al nostre guia i vam consultar als responsables del Parc Natural del riu Ruzizi. Tots el coneixien però ningú ho havia vist en mesos. A Gustave també ho cridaven "el devorador d'homes", un cocodril de sis metres que, segons algunes versions, s'havia menjat a més de 200 o 300 incauts. No respectava ni a homes ni a dones ni a nens, passejants i pescadors que van veure com el seu final es precipitava a la vora d'un riu monstruós. A Burundi passen aquestes coses.
-Gustave ha mort -va dir amb fermesa un dels biòlegs que ens acompanyava.
Pel que sembla, el cocodril va decidir viatjar una mica, buscar noves aventures i, ja de pas, variar el menú burundès. Va creuar el llac Tanganyika fins al sud i va aconseguir les ribes de Zàmbia. Però allà no tenen la prudència o la sensibilitat o la por dels burundesos i quan va aparèixer el rèptil d'una tona, li van donar mort sense dubtar-ho.
Més tard em van explicar, gairebé com una disculpa, que Gustave no havia estat tan dolent en realitat, que només s'havia cruspit a dues o tres persones, que li sobraven dos zeros a la llegenda. En qualsevol cas, pensava jo en l'espant d'unes gola escorxant carn i roba, l'ensurt final de la bugadera, el pànic del pescador en veure entre els joncs sis metres de terror.
A Gustave també ho cridaven "el devorador d'homes", un cocodril de sis metres que s'havia menjat a més de 200 o 300 incauts
La història de Burundi s'escriu amb violència. En aquestes terres han embogit homes i animals, famolencs tots, i la mort avançada ha cridat a les portes de massa innocents.
No obstant això, navegar avui el riu Ruzizi és una experiència agradable. pelicans, corbs marins i marabús s'aposten en les ribes al costat del llom dels hipopòtams. Vam veure també la pell prehistòrica d'algun cocodril despistat, sense les hechuras del mític Gustave. tots junts, en harmonia africana, com esperant la processó de turistes que solquen el riu. Però a Burundi no hi ha turistes, així que no esperen res. Senzillament coexisteixen en el costat salvatge del món.
Un dels guies va aplaudir per espantar les aus que van emprendre un vol nerviós, una estampida de plomes i becs, de aleteos blancs i negres que van cobrir el cel. la gamberrada, que hagués estat impertinent en altres parcs nacionals, aquí va ser acompanyada amb les rialles del conductor de la llanxa, perquè en aquest país l'alegria està per sobre de l'ecologia. Està per sobre de tot. L'alegria és la necessitat màxima, el crit desesperat del qual no aspira a res més que a un moment de goig.
Les aigües tèrboles del Ruzizi desemboquen en el blau del Tanganyika. Una mica més enllà, al capdavant, es perfilen turons de la República Democràtica del Congo. Sobre el llac, aliens a pàtries i a cocodrils, les canoes dels pescadors avancen com si no existís el temps ni les nacions. Aquí no hi ha més frontera que el sopar del dia següent. El paisatge es vesteix de platges solitàries. Desembarquem en una d'elles mirant de reüll els arbustos, per si de cas. I allà va acabar el passeig, en un lloc que sembla un limbe, llar de rèptils i pescadors, ja cansats de tanta tensió, concedint un matí de treva, respectant-se per enderroc.
Sobre el llac, aliens a pàtries i a cocodrils, les canoes dels pescadors avancen com si no existís el temps ni les nacions
Havíem demanat al nostre guia, Hypolite, viatjar al nord, visitar els pobles de les muntanyes, apropar-nos a la comunitat dels pigmeus. Ell, una mica desconcertat ja ens va avisar. "No són llogarets culturals", va dir, inquiet per si la visita ens decebia al no trobar tambors o vestits tradicionals. "Molt millor", vaig pensar jo.
Aparquem a la localitat de Kabuye. És un poble desordenat, sense voreres, amb costes en què se succeeixen habitatges, perruqueries i petits locals on s'elabora la cervesa local. No vam trigar a sortir de Kabuye caminant turó amunt, ascendint una vall de terrasses esglaonades, blatdemorars i plantacions de te. Alguns nens corrien al voltant. Poc després vam descobrir que no tots eren nens. eren pigmeus, descalços i amb la roba bruta i esquinçada.
Preguntem a Hypolite si havíem de comprar-los una mica de roba o aliments per visitar el llogaret. la farina, la sal o el sabó solen ser ben acollits per les comunitats africanes que visiten els estrangers. Però el nostre guia va deixar clar que qualsevol present seria venut immediatament per comprar cervesa.
Fa temps que vaig deixar de jutjar aquestes voluntats. No em sento caritatiu quan els ofereixo aliments, ni tinc la sensción que els corrompo amb diners. No penso tan sols què els convé, ni entro en conflicte ètic si ells volen emborratxar. Penso que aquesta és la seva voluntat i que el meu judici mai entendrà les seves raons, el seu context o les seves prioritats. El que no suporto és la condescendència. Prefereixo preguntar a ells. Això sí, mai compro entrevistes, ni pagament fotos. Encara que aquest és un debat que no cap si més no en un article.
El nostre guia va deixar clar que qualsevol present seria venut immediatament per comprar cervesa.
Ens van rebre molt estirats, amb la dignitat del gest sota els parracs. Eren molt baixets com un espera que siguin els pigmeus i la primera sensació que aquella imatge projectava era la de tendresa. Els homes mantenien les formes, les dones tractaven de somriure a la càmera i alguns nens sortien espaordits al refugi dels dacsars. Excepte els petits desertors, el llogaret sencera es va congregar davant nostre. Vaig intentar parlar amb el que semblava el líder de la comunitat, davant d'un grup de casetes de tova entre les palmeres. Els vaig preguntar com era la vida allà i no van trigar a succeir-se les protestes, les queixes per la precarietat de les seves vides, la manca d'aliments, l'absència gairebé total de diners, allà on la barata i l'autogestió és l'única alternativa.
Vaig intuir que potser pensaven que érem d'alguna ONG o alguna institució internacional. Vaig notar en els seus ulls una brillantor d'esperança. Vaig lamentar decebre'ls amb la nostra condició de turistes. I després, per no generar tensions, els vam oferir els diners a través de Hypolite, una mica més del que el guia havia suggerit. Uns 20 EUR.
I en aquell llogaret perduda al nord de Burundi tot es va omplir d'alegria, d'aquesta alegria tan adolescent, tan africana, tan necessària
L'home que s'havia autoproclamat portaveu va alçar les mans al cel i va començar a comptar els bitllets. A mesura que comptava, la resta de la comunitat, unes 200 persones, va començar a canviar la mirada. Els gestos contrariats del minut anterior es van tornar en aclamacions i els crits de joia en crits. La xifra devia semblar estratosfèrica i quan es va acabar de comptar el goig es va desbordar de tal manera que el llogaret es va transformar en una festa sobtada, en un rampell incontrolat. Va ser un esdeveniment inaudit, el gol d'Iniesta, el premi gros, la fi de la guerra.
I en aquell llogaret perdut, al nord de Burundi, tot es va omplir d'alegria, d'aquesta alegria tan adolescent, tan africana, tan necessària. I van ballar els pigmeus com si anés a acabar-se el món. I ja no parlem més amb ningú, perquè era ja només temps de soroll, de rialles apuntant al cel, de braços estesos. Ens agafaven els pigmeus per la cintura, doncs no arribaven més amunt i nosaltres correpondíamos a riallades entre el xivarri, dansant sense contemplacions, contagiats de la gresca sobtada, sense pensar, sense jutjar, compartint aquell moment en aquella vall que ningú visita mai.
I van seguir ballant mentre ens acompanyaven vall avall, i dansaven quan vam arrencar el cotxe i continuaven els balls a la llunyania, pigmeus dansaires al retrovisor. No vaig poder deixar de preguntar-me com seria la festa quan compressin les cerveses.
