Municipi: el turisme de suburbi
Soweto, el nom del qual procedeix de la combinació de les síl·labes inicials de Southern Western Town, és un township situat a 15 quilòmetres de Johannesburg, capital financera de la República de Sud-àfrica. allí va viure, l' 1946 una 1962, Nelson Mandela, el primer mandatari negre de país després de l'apartheid, sistema de segregació racial de les poblacions negres vigent a Sud-àfrica fins a l'any 1991, en què es va donar per liquidat.
Què és exactament un township? El terme presenta diferents accepcions, que depenen de país en què s'utilitzen. En el cas de Sud-àfrica, es tractaria de territoris reservats als «no-blancs» -expressió eufemística per «negres» - des de principis de segle XIX fins al final de l' l'apartheid. En sentit genèric, es tractaria d'una «vila» o «municipi», encara, en general, la paraula ha quedat vinculada de manera inexorable a l'apartheid. per tant, els townships sud-africans es van erigir, per obra i gràcia de l' «déu» blanc, en assentaments urbans.
Els townships sud-africans es van erigir, per obra i gràcia de l' «déu» blanc, en assentaments urbans.
En els màrfegues dels seus habitatges es deixava caure cada nit -després de treballar de sol a sol per als afrikáners- la població «no blanca», que comprenia des del negre més fort a l' «coloured» més insípid. Per cert, dit terme és un altre eufemisme per «mestís», expressió massa escandalosa per als puritans holandesos que van assaltar els territoris de les diferents tribus originàries i van violar a les seves dones. aquests assentaments, per descomptat, estan molt allunyats dels districtes blancs.
Algú amb molta imaginació i optimisme i curt de vista -o molta vista i bastant cinisme- diria que tenen una certa semblança amb els dignes ravals anglosaxons de la classe treballadora. Ara bé, potser estaria en la veritat si es referís als suburbis britànics d'habitatges socials brutalment empobrides des de l'arribada a el poder de Margaret Thatcher. No obstant això, per als que tenim la vista una mica millor o portem ulleres ben graduades, es tractaria d'habitacles senzillament miserables. Amb tot, aquest «model urbanístic» sud-africà també podria aplicar-se a massa suburbis de la resta continents. Potser el problema es base en què no tingui massa imaginació -encara que sí bon ull-, perquè m'he passejat per unes quantes i no considero que sigui un al·licient viure-hi.
Aquest «model urbanístic» sud-africà també podria aplicar-se a massa suburbis de la resta continents
Podria «inventariar» alguns inconvenients, com l'absència de quarts de bany a les barraques, perquè, anem a el gra, de barraques es tracta. O d'aigua corrent. Hi ha townships on, cada 5 l' 6 carrers, pots trobar-te amb una mena de taüt vertical que conté al seu interior una aixeta a què acudeixen els habitants per proveir-se d'aigua. La vida social de la comunitat és activa al voltant d'aquests «taüts», si considerem que n'hi ha un a raó de cada 20 l' 30 barraques per carrer i de l'aixeta raja un fil d'aigua que triga una mitja hora pel cap baix a omplir un parell de cubs. Tenint en compte, més, que raja dia i nit, les relacions socials poden mantenir al llarg de les 24 hores que dura un dia. No m'estranyaria en absolut que més d'una parella s'hagi consolidat sentimentalment gràcies a les llargues esperes davant de l'aixeta.
Pel que fa a les «vivendes», per continuar amb el llenguatge eufemístic, tenen envans de cartró o zinc, sostres d'uralita i finestres que es protegeixen de l'fred nocturn i la calor diürn amb plàstics. Per sort, com el plàstic és tan resistent, no tenen necessitat de substituir-lo amb freqüència, amb el que no contribueixen a la destrucció de l'planeta, encara que es tracti tan sols d'un plàstic translúcid. Pel que fa als carrers que discorren per davant d'aquestes «caixes de sabates», destaquen per seus alts i baixos i l'absència de voreres, llambordes i clavegueres.
No m'estranyaria que més d'una parella s'hagi consolidat sentimentalment gràcies a les llargues esperes davant de l'aixeta
Com el neoliberalisme és capaç de superar-se a si mateix de continu -en castellà diríem «fer de la seva capa una casaca» - per tal de treure el màxim rendiment de tot, ha muntat rutes turístiques, a l'almenys en alguns dels barris menys perillosos.
tornem, de nou, un Soweto, que podem visitar acompanyats de guia, ja que la casa de Nelson Mandela s'ha convertit en museu. També podem visitar unes poques més a i fins i tot ser convidats per alguna família, previ pagament a l'agència organitzadora, a prendre els plats tradicionals de l'township, que no són els que sol prendre habitualment la població que hi resideix, i gaudir d'algun ball tradicional de les dames, que vesteixen vestits Namíbia el segle XIX d'un luxe sospitós, igual de sospitós que el dels vestits de les falleres valencianes que vivien en barraques semblants a les d'aquestes viles sud-africanes.
Podem visitar Soweto acompanyats de guia, ja que la casa de Nelson Mandela s'ha convertit en museu
Quan es va abolir l'apartheid, tots pensem que acabarien desapareixent i que, en tot cas, només quedarien alguns com a recordatori de la barbàrie humana. formidable error: aquells assentaments on cap persona «no blanca» volia viure tenen ara mateix més veïnat que mai, doncs als «veterans» se sumen els fugits de la guerra i la pobresa de la «altra» Àfrica.
Molts dels seus habitants originaris es van deixar la pell -o es la van arrencar els colonitzadors blancs-, tant al país de l' «Arc Iris» del senyor Mandela com a la veïna Namíbia. Uns pocs negres i bastants «coloured» han aconseguit ocupar alguns «barris blancs», no els més luxosos, és clar. Al final, allò que deia Lampedusa a Il Gattopardo - «cal que tot canviï perquè res canviï» - també s'ha complert a Sud-àfrica. Potser per això, quan no fa gaire vaig visitar el mateix township de vuit anys abans, vaig veure pocs canvis.
Els nens corrien darrere de la pilota a camp obert imitant als futbolistes d'elit
Així i tot, no vull ser pessimista. com llavors, els nens corrien darrere de pilotes de futbol a camp obert i amb envejables cames, suposo que imitant als futbolistes d'elit que els van visitar pel mundial de futbol. Les mateixes envejables cames dels seus pares i els seus avis corrent davant dels gossos de la Policia de govern afrikaner. Aquella policia que va frustrar a trets el futur esportiu de tants corredors negres. Per cert, el futbol continua sent l'esport nacional dels «no blancs», és a dir, els pobres. els blancs, per la seva banda i després dels elevats murs de les seves urbanitzacions privades, continuen gaudint d'un bon partit de rugbi o de criquet davant d'una cervesa rossa, si pot ser holandesa.
En resum i tornant per última vegada als nostres townships, preveig que acabaran convertint-se en «parcs temàtics».
Comentaris (2)
Stells Manaut
| #
magnífic article. Preciosa la imatge de l'amor al costat de la gota d'aigua.
Hem de ser conscients de la sort que tenim. El sol fet d'obrir una aixeta i que surti aigua és com una mena de «miracle». No ens mirem el melic; vegem molt més enllà del nostre còmode dia a dia. Potser, en algun moment, tornem enrere. El canvi climàtic és evident. Preservem el nostre entorn; no dilapidemos els tresors naturals. Pensem en els altres i, sobretot en el que els espera a les noves generacions si no fem un ús just dels nostres privilegis
Contestar
M José
| #
Sobre l'amor alrdedor De la Fuente:
Jo sóc d'un poble de Conca a on no hi havia aigua a les cases
(La meva casa va ser la primera q es va posar l'aigua fa 48 anys)
Les parelles es citaven a la font quan les noies anaven a omplir el càntir
Contestar