La carretera
Aquí està, provocant meu instint amb les seves corbes. Em convida a anar, a escapar d'aquí, a perdrem en ella. Aquí segueix, apuntant a l'horitzó, reservant el final del camí al audaç que s'aventuri a escrutar el que es troba més enllà. Aquí espera: la carretera.
Només hi ha una carretera que connecta al món, és la mateixa a tot arreu. Des Alcobendas es pot aconseguir Mongòlia. Des Iraq, arribar a Moçambic i des d'Alaska, un pot conduir fins a Bolívia. Els més meticulosos em corregiran dient que hi ha mars i oceans interposant-se a un planeta asfaltat, però més enllà dels vaixells, el món es pot passejar per les sendes de l'home.
No ho puc evitar, veig una carretera i vaig una mica més enllà i em surto del mapa, així, per curiositat, i llavors sota les finestretes del cotxe i faig olor a un estiu que no és el meu i segueixo una mica més, per veure si parlen la meva llengua a l'altra banda de la frontera. L'aventura adopta la forma d'una carretera que es converteix en camí de pedra o en gel, allà en els confins de Rússia. La carretera es torna sorra a Namíbia i rebles al sud d'Argentina. El camí és la terra i és l'emoció que et porta tal lluny com hagis imaginat.
M'agrada viatjar. I prefereixo saciar la meva fam arran de terra, mirar els homes a la cara, buscar sensacions noves, viatjar per viatjar, no per haver viatjat.
Em deixo seduir per aquestes línies que travessen paisatges i sorolls de ciutat. Són la sang del viatger, el que dóna vida a què va buscant i confon al que ja estava perdut. M'atrauen els camins que no van enlloc, doncs el meu lloc de vegades és el propi camí. No m'agrada conduir. M'agrada viatjar. I prefereixo saciar la meva fam arran de terra, mirar els homes a la cara, buscar sensacions noves, viatjar per viatjar, no per haver viatjat. Al cap ia la fi viatjar és la millor manera de perdre en aquest laberint que anomenem vida.
Quants quilòmetres fem a l'any? ¿I quins llocs nous descobrim? Apaguem d'una vegada el GPS. Què tal si inventem rutes? Proposo conduir en línia recta, no desfer trajectes. Seguir, sempre endavant, on sigui. Qui es ve? No val mirar enrere, ni planificar la següent parada. Deixa-ho tot, ara, ja. Agafa les teves coses, puja al meu cotxe, ens anem, no hi ha retorn. Qui sap? Potser donem la volta al món…
Aquí està, nou, esperant. Em trec el rellotge. Miro a l'horitzó. Arrenco…
Comentaris (5)
Israel
| #
Daniel et sortirà el cor en un dels revolts que imagines!!. És difícil trobar ja gent capaç d'emocionar i emocionar així.
Només uns pocs bojos…
PD: Una salutació i gràcies per e-mocionarnos.
Contestar
Rosa
| #
Jo em vaig amb tu, exercici la tasca que calgui: infermera, cuinera, conductora, maletera… Mecànica no, però tindré el tornavís a mà quan et faci falta.
Contestar
Ricardo
| #
Sensacional Dani. Subscric aquestes emocions de principi a fi. La carretera sempre és vida. A mi els avions sempre m'han semblat una forma ràpida d'acostar-me a carreteres desconegudes, el reble patagónico, els camins silenciosos del Tibet o les sorolloses autopistes d'Amèrica del Nord, camins de vida al cap ia la fi. Mai em canso de mirar les voreres. Ah!, i a mi tampoc m'agrada conduir.
Contestar
Paula
| #
Una temptació conduir en línia recta i sempre endavant .., ho he pensat infinitat de vegades… espero atreverme algún día 😉
p.d.:m'encanta la web i per descomptat, fan de un mundo aparte y tus artículos 😛
Contestar
silvia
| #
molt bons vídeos …li fan a un volar i maginar moltes coses felicitacions ..
Contestar