setembre 02 2013 Sudan: una ruta pels pobles nubis

-Quedeu-vos el SOPAR, Aquesta casa de vostra.

Moltes gràcies,, però et un llarg viatge.

-Però tingueu pressa, quedeu-vos a dormir i continueu la ruta al matí.

En l'amor, però són impossibles, de veritat.

I llavors ens va donar raïms de dàtils per a ell en el camí i va acomiadar amb un somriure. Era una família al Sudan perquè simplement preguntar com dirigir-nos cap al nord país. En el seu lloc un d'ells va obrir en resposta a suspensió Portes llars.

Havia perdut el Compte de les invitacions a acceptar en Vam poder. Va caminar ràpid viatge per raons de logística Avui que semblen tan absurdes que vull donar l'esquena i TRUCAR cada porta en creu disculpes pels nubis aquells.

Deixem enrere les piràmides de Meroe, tan solitàries que feia pena la seva estampa altiva, com de temple gentilhome al mig del desert.

Deixem enrere les piràmides de Meroe, tan solitàries que feia pena la seva estampa altiva, com de temple gentilhome al mig del desert. El vent i la sorra es conjuraven per anar tapant la història dels nubis, des del seu origen de pedra, en un racó perdut de Núbia que ningú transita, en un país que es divideix en dues.

Nosaltres creuàvem Sudan amb un cotxe sense suspensions ni aire condicionat durant un mes d'agost que ens castigava apropant el termòmetre als 50 º C. Les nits eren igual de càlides, mai per sota de 40 º C. Havíem seguir el rastre d'altres vehicles ja que els camins desapareixien confosos a la sorra o en terrenys de pedres que no anaven enlloc. Però el Nil ens acompanyava amb la seva filera de palmeres aplaudint al miracle de l'aigua que creua la part oriental del Sàhara. No obstant això, de vegades, les petjades d'altres cotxes s'endinsaven terra endins i perdíem de vista al Gran Riu. Esgotats, a boca de nit, localitzàvem constel · lacions, menjàvem uns dàtils i dormíem al ras.

Però el dia ens desvetllava amb les primeres llums i les poblacions del camí s'anaven presentant amb discreció, sense aixecar la veu.

Però el dia ens desvetllava amb les primeres llums i les poblacions del camí s'anaven presentant amb discreció, sense aixecar la veu. No hi ha sorolls als pobles nubis perquè no hi ha trànsit i només el lladruc dels gossos o el plor d'algun nen trenca el silenci del desert.

M'agrada descobrir la dignitat de l'humil, el gust a l'hora de pintar les parets de tova. Em apaivaga contemplar l'alegria d'aquesta gent, el seu somriure callada, com si sempre hi hagués algú dormint al quart del costat. Els homes no s'alteren. Les dones es cobreixen la cara i caminen com de puntetes, per no cridar l'atenció.

Els pobles nubis són obres d'art. Més enllà de l'encant de la senzillesa, hi ha llogarets d'una bellesa incontestable i aquest tipus de bellesa, si està poc accessible es gaudeix més perquè el mer troballa resulta gratificant. Tots els habitatges tenen un mur baix, tàpies que delimiten el món privat de cadascú. A més, les portes es decoren amb filigranes, concentrant a vegades tot el color d'una façana.

Un home anomenat Ahmed ens va convidar a visitar l'illa de Sai i aquesta vegada ni tots els rellotges del món podien obligar a passar de llarg. Una barca creuo el riu fins a un terreny que habiten els nubis des de sempre. L'illa de Sai és sagrada per a ells. Es tracta d'un terreny no conquerit, on els temples deixen de semblar-se a les mesquites i s'enreden els credos musulmans amb altres més antics, que van inspirar les primeres piràmides.

Cinc metres més enllà un podia arribar a calcinar el pas, però allà no, allí la temperatura era perfecta, com en un joc de malabars tèrmics.

Ahmed ens va oferir te i ens va facilitar un recinte per dutxar-nos. Enmig del seu pati, sota un sol que estavellava a la sorra, vaig anar tirant aigua tèbia, netejant les hores al volant. Uns vint segons després de la dutxa estava completament sec i vaig fugir cap a les ombres. Però l'arquitectura nubia resulta desconcertant. En una mena de porxo amb parets gruixudes de tova no feia calor. Cinc metres més enllà un podia arribar a calcinar el pas, però allà no, allí la temperatura era perfecta, com en un joc de malabars tèrmics. L'ombra és més ombra en aquestes construccions.

Ahmed ens va parlar del caràcter afable del seu poble, encara asseguts al porxo de casa em va semblar innecessari que ens convencés d'això. També ens va parlar de la seva història de resistència, del seu amor a aquesta terra que crema a l'estiu, de la veneració del Nil. És més nubi que musulmà i ens va parlar sense complexos de la imposició religiosa del seu poble, una revelació sorprenent venint d'algú que s'inclina cap a la Meca diverses vegades al dia. Ens vam adonar que al nord del Sudan hi ha un poble sense temps definit, que amb prou feines es cola en les destinacions dels viatgers, la història sembla destinada a enterrar com el seu temples.

Però Ahmed ens va obrir les portes de casa, per sempre, sense condicions. "És un d'aquells llocs als quals val la pena tornar", vaig pensar mentre m'allunyava donant bon compte d'un altre raïm de dàtils.