Aquest és un post que no necessita paraules, mirin les fotos d'aquest reportatge, tota la resta gairebé és igual comparat amb la seva bellesa. Elles parlen per si soles. Crec en llocs pocions ensopego amb un parc com aquest mil · límetres perfecta. Una orgia de colors, de sensacions, d'animals.
El context
Em va entrar com una ansietat absurda, ridícula. Mentre el 4×4 descendia la vessant del volcà vaig començar a inquietar amb la idea d'anar-me'n. No portava ni deu minuts allà i, mentre mirava embogit als meus costats per acreditar que tot era cert, començava a atabalar-me amb la idea de tenir-me de marxar. El Ngorongoro es demasiado perfecto para ser real y uno busca con su mirada una explicación lógica a tanta belleza. Com a fotògraf diré que mires i mires i mires i t'avorreixes de mirar la pantalla de la teva càmera i pensar, "Aquesta sembla bona".
El Ngorongoro no era només un parc, era una immensa paleta de colors com no recordo haver vist una altra. La temporada de pluges acaba d'acabar i el cràter estava ple, abarrotat, de milions de flors de tots els colors que sobresortien sobre un mantell verd brillant. Era gairebé un quadre de Claude Monet amb vida. Una estampa de matisos que es pot contemplar només durant poc temps, explica Wilson, el nostre company de ruta de l'empresa Loveliveafrica. "Quan acaba la temporada de pluges el parc aquesta així per unes poques setmanes".
Crec que no puc afegir molt més, que aquesta vegada no té sentit parlar per sobre de les imatges, que no aporto res que no s'entengui ja amb els ulls. Després, a això de les 17:00, Wilson anuncia que la marxa. Jo mirava de peu per darrere, intentant retenir la imatge en la meva ment, per sobre de la meva càmera.
I volia saltar del cotxe, córrer vessant avall, riure, abraçar els animals, encendre una foguera i passar-hi la nit conversant amb ells, borratxos, cantant cançons de la nostra terra. Però em vaig perquè vaig pensar que potser les hienes i lleons tindrien altres plans, per falta de collons, per ser humà, intel · ligent, i no tenir instints. Crec que si no seguiria per allà, amb la meva càmera ja sense bateria, assegut al costat de 600 nyus mentre ens fan fotos els turistes. Feliç.
Ja de nit, en l'espectacular Plantation Lodge, un hotel-cafetar de luxe, amb cambres espectaculars i un celler de maó enclavada als peus on vam fer algun tast de vi meravellosa, recordava els colors del Ngorongoro i els recontaba amb les fotos que no ens cansàvem de preguntar si eren reals o les havíem inventat.
