Mare de Déu: Els secrets de Manu
El xaman del poble de Santa Rosa d'Huacaria em va enviar el missatge que per fi podria rebre'ma. Abans li havia estat impossible, ja que la seva anciana mare "se'n va anar al riu i es va convertir en ocell". Jo feia tres dies esperant el senyal a la granja Villa Carmen de Pillcopata, localitat peruana situada a la Zona Cultural de Selva del Manu, l'estreta franja d'amortiment que queda entre les àrees habitades i la immensa reserva verge que circumda el riu Mare de Déu, és a dir, l'avantsala de l'Amazones. El missatge resultava d'allò més intrigant, de manera que tot i la pluja torrencial que descarregava en aquell moment, ens afanyem a muntar en els cavalls i enfilem el camí que portava a Huacaria.
Per fi podria rebre'ma. Abans li havia estat impossible, ja que la seva anciana mare "se'n va anar al riu i es va convertir en ocell".
La veritat és que això de anar a cavall per la selva era una de les sorpreses que m'havia trobat: mai hagués imaginat que aquell fos un mètode de transport efectiu enmig de l'espessa vegetació. Això sí, calia posar atenció a les branques, ja que el cavall mesurava l'altura per la que passava ell, sense tenir en compte al genet. No obstant això, el més inesperat era que aquell paradís es trobés a tot just dos-cents quilòmetres de la turística ciutat de Cusco i el Machu Picchu, una distància discreta que no obstant això es cobreix en 8 hores per una pista que s'eleva fins a la puna i descendeix després cap a la boira, on s'amaguen els 2.000.000 d'hectàrees que componen la Selva del Manu, un banc de riquesa biològica fora del comú on encara habiten comunitats no contactades, com els mashko-piro. El Manu ha preservat la seva integritat gràcies a la creació d'un parc en 1973, per suggeriment del naturalista Celestino Kalinowski.
2.000.000 d'hectàrees componen la Selva del Manu, un banc de riquesa biològica fora del comú on encara habiten comunitats no contactades.
Els habitants de Santa Rosa de Huacaria són d'ètnia machiguenga i huachapeare i ja porten temps en contacte amb la "civilització". De fet, sabia que el xaman Alberto Manqueriapa compaginava la seva tasca de guia espiritual amb el de regidor a Pillcopata, on coordinava la canalització d'aigua potable fins a la seva aldea. En aquest sentit, Alberto simbolitzava la unió entre saber ancestral i modernitat, alguna cosa va quedar clar quant vaig arribar a la seva cabana. El semblant trist i les explicacions desganades em van donar a entendre que la seva mare, sentint-se molt més, s'havia acostat al riu a l'espera que d'alguna fera acabés amb ella. Alternativament, s'havia llançat a la corrent. A la vora hi havia quedat el seu bastó quan es va transformar en ocell.
"La selva no demana diners a canvi de medicines", em va dir mentre jo mirava els arbustos i enfiladisses que m'anava assenyalant
Poc més tard creuàvem el mateix riu per visitar el Jardí Jhochoko, nom d'una altra au, mítica, que va ensenyar als homes l'ús de les plantes. "La selva no demana diners a canvi de medicines", em va dir mentre jo mirava els arbustos i enfiladisses que m'anava assenyalant. Per als meus ulls, aquell "jardí" no diferia en res de la resta de la jungla. En canvi, Alberto distingia la ungla de gat rosa, que cura el càncer, la cresta de gall, que calma a les criatures perquè s'alimentin bé, la herba de harpia, que ajuda a localitzar l'animal que es vol caçar ... Explicacions fascinants, en què es barrejava el món real amb el dels somnis.
Aquesta beguda al · lucinògena, composta de nou plantes diferents, pot ajudar a veure el futur
En el més profund, el xaman em va indicar quina era la herba màrfega la textura recorda la pell de certa serp verinosa i per a la qual és remei eficaç. Així succeïa amb altres tantes herbes del jardí que, com havia indicat el grec Paracels, portaven un "senyal" que permetia saber quina malaltia curaven. Però per al xaman Alberto, una de les més importants era la Herba Arcoiris, de fulles verdes llistades. "Sense ella, l'ayahuasca, et pot ", advertir amb la cara molt seriós. Aquesta beguda al · lucinògena, composta de nou plantes diferents, pot ajudar a veure el futur - per exemple - amb l'ajuda d'un guia. Tot depèn de la barreja i de l'estat nostre esperit. Quan li vaig preguntar si els donava Arc de Sant Martí als estrangers que anaven fins a ell per provar l'ayahuasca i viure una experiència, em va respondre entre rialles: "Per què? Tampoc van a entendre ". El vaig mirar sorprès, pensant que em prenia el pèl. Però llavors vaig advertir que parlava amb algú la mare sobrevolava els nostres caps en aquell instant.
Comentaris (7)
Javier Brandoli
| #
«El xaman del llogaret de Santa Rosa de Huacaria em va enviar el missatge que per fi em podria rebre. Abans li havia estat impossible, ja que la seva anciana mare "se'n va anar al riu i es va convertir en ocell". Crec que una història no pot començar millor. Digne de Márquez. Felicitats Palau!
Contestar
Mayte
| #
Un, surrealisme màgic! m'encanta.
Contestar
Berta Company Vendrell
| #
Gràcies per aquest article, m'ha transportat una altra vegada al Manu per uns instants. ufff… quants records.
Contestar
Yoco
| #
Que bonic..
Contestar
Josep M. Palau
| #
Moltes gràcies pels vostres comentaris. La veritat és que hi ha llocs dfel món on el surrealisme forma part de la quotidianitat. O potser només es tracti de mirar amb altres ulls el que veiem cada dia.
Una salutació i ens veiem per aquí!
Contestar
Lydia
| #
Una bella història, molt ben explicada. I subscric les paraules de Javier.
Contestar
Almudena
| #
Gràcies per comptar, per transportame a l'essència de la vida: donar sense esperar diners, acceptar la mort i apropar a ella amb consciència, respectar els temps del futur sense oblidar el passat… avui acabo de portar a aquesta pàgina i si no és molta molèstia em quedaré una estoneta.
Contestar