A Moçambic s'entra sempre per la porta de darrere, de darrere del món, on les regles s'escriuen en quaderns en blanc. Sempre un policia, condemna d'aquest continent, intentant fotre la normalitat del dia a dia. Moçambic és per a mi calmat, dolça i afable, però també és per ocasions falsament submís i regirat en les ombres. La rutina es troba en aquesta incoherència que no molesta la bellesa del lloc i la calor de les seves mans. No hi ha mirades que diguin res, es parla amb la posició de les espatlles.
Un no educat prou per no ofendre i fer -ho prou per no oferir
Tot just creuar la frontera, on el món es desfà per convertir-se en un immens camp sense vida (un quilòmetre a l'altre banda els cultius són per degoteig), un agent comença la cacera que s'estén per tot el país. Una salutació càlid, Una pregunta educada i un intent brut en què es veuen les deficiències de qui associa el poder amb la seva cartera. Se serveix als altres en benefici propi. No és violent generalment, és sempre un intent, una petició de refresc, com diuen aquí dels policies a les mossegades, que generalment acaba en un prou educat per no ofendre i fer -ho prou per no oferir. Així vas creuant radars mòbils i controls policials que s'estenen fins arribar a la capital i d'aquí 3.000 quilòmetres fins a la seva frontera nord.
Per fi els dos cotxes arribem a Maputo. El grup va feliç i animat. Després de deixar les maletes a la guest house ens anem a dinar a la Feima, Parc on es troben tots els artesans de la ciutat i això va construir la cooperació espanyola. Allà ens atén Natasa, una bella moçambiquesa que ensenya la cara A, la qual té una ganyota sempre a la cara. Rialles, bon rotllo i alguns plats locals que tenen una acceptació diversa. A la nit el menú és ja majoritàriament marisc, una mica menys arriscat que la matapa o el Caril de camarao, i que és de la zona, exactament d'uns metres més enllà d'on ho menges.
Juga a retenir fins que veu que no pagaré i em deixa marxar
Aquesta nit ens anem gairebé tots al mític Gil Vicente a escoltar un grup de música local i alguns s'animen després amb el 1908, bar cool de Maputo, fins ja tardanes hores. De tornada a l'hotel, a l'avinguda 24 de juliol, un control policial intenta fer caixa. Vol diners perquè Txarli no porta el passaport. Juga a retenir fins que veu que no pagaré i em deixa marxar. 100 Mestres després, altres agents ens tornen a parar. És surrealista. Aquesta vegada és el cotxe de la meva parella, Francesca, que s'acosta i ho resol amb la seva placa diplomàtica. Al grup de Víctor li passa el mateix una mica més tard i amb una discussió més acalorada. És pesat, però és un peatge i realitat insalvable.
Això no impedeix la major part del grup a les vuit del matí del diumenge que es posi per tornar a l’històric Maputo. No hi ha temps per assaborir aquesta capital, L’única vida de tot el que vaig conèixer a l’Àfrica. Maputo s'entén en temps morts, En cafès, En els sopars lents. En tot cas, La ciutat era sempre generosa amb els altres.
Amaia ha dirigit la compra de material per a nens que tothom renuncia a la carretera
Cap a les deu del matí marxem cap a Chidnguele. Amaia ha dirigit la compra de material per a nens que tothom renuncia a la carretera. Els nens sempre es veuen amb una mica de sorpresa. Comencem la llarga vida de les carreteres moçambiqueses. Parem a comprar el caju (anacards) per mitigar la fam. Avui no pararem a dinar per guanyar temps. Arribem al Naarà Eco Lodge, un dels hotels més bonics de Moçambic enganxat a una llacuna salobre. Lli I Martín es van a fer caiac i la resta gaudeix d'aquest lloc ple d'encant.
El problema és que hi ha hagut alguns canvis en el personal (avui ja s'ha arreglat aquesta situació) i el servei és còmic. Demanem un sopar que els cambrers decideixen modificar al seu antull. Demanem calamars, ells porten pollastre. Està boníssim, però no és el sol · licitat. "No ens queden calamars", ens contesta el tipus que va prendre nota després de servir la taula amb la innocència i rotunditat dels problemes i solucions en aquest lloc. Més o menys la seqüència ideològica és aquesta: tens gana, demanes menjar, se't porta i s'acaba la fam. El fet que no coincideixi el comanda amb el servit és un inconvenient que no impedeix l'èxit del gran objectiu: pal · liar la fam. Crec que va ser Lli el que va batejar aquesta lògica encertadament com "la tercera via".
És una platja verge, d'altes dunes, llarga i profunda, on el mar s'eriça a la riba
Al matí següent, després d'un idíl · lic alba, agafem els cotxes i ens anem a la platja, Dos quilòmetres. És una platja verge, d'altes dunes, llarga i profunda, on el mar s'eriça a la riba. Txarli, que viatja sempre amb el seu guant i bola de beisbol (una mania diguem que singular), Ell decideix que aquest és un bon lloc per fer -nos amb els llançaments. Aleshores hi participa un jove pescador local que va mirar l’escena amb curiositat.
Després de la magnífica matinada de relax, agafem els cotxes. La gran sorra gairebé surt del meu cotxe allà, Però els consells de Víctor (conductor de ral·li) M’ajuden a aconseguir -ho. Víctor és una mena de sàlvia de les mans capaços de solucionar qualsevol situació que requereixi suar i pensar durant un temps. Els altres problemes no estan interessats en res i, a continuació, es retira per buscar un problema per resoldre el temps. Té els seus codis i aficions i després de molts viatges amb ell he après que la millor manera d’ajudar -lo és quedar -se a part. És un tipus formidable, A més d’un gran amic, que té una generositat vital inusual.
La seva vida social que atrapa alguna cosa entre tant de l'estranger que es converteix en una mica menys Moçambic
Després de Chidenguel vam anar a tofo, La vila dels viatgers de l’iPad, Dreadlocks i xancletes. Allà ens vam allotjar al paradís dunes, un lloc de mimbre a l'estil sud -africà més pur. L’enorme platja deixa petits hotels amb un nivell millor i pitjor als costats. Té un cert encant el seu mercat i la seva vida social que desdibuixa alguna cosa entre tant de l'estranger que es converteix en una mica menys Moçambic. És en aquesta barreja on resideix l’essència del tofo.
L’endemà al matí, tot el grup va a buscar el tauró de la balena, activitat que ha fet aquest lloc internacionalment famós. Aconsegueixen veure la silueta d'un d'ells al lluny, però es tornen sense bussejar al costat del seu immens cos. Una putada si tenim en compte que Víctor i jo des de la terrassa del lodge vam veure tres que ens anava indicant un pescador. Fins i tot vam veure saltar a un en l'horitzó. Qualsevol cosa que sigui realment salvatge no té garantia, excepte en el zoo i els aquaris.
"Ningú s'asseia al nostre costat quan entrem", m'expliquen
En tornar, en el camí a Vilanculos, li diem al grup que creui la badia entre Inhambane i Maxixe en una de les barques locals. Ells es queden al port i agafen la barcassa i nosaltres fem la volta de la península en cotxe. La idea era que agafessin una de les embarcacions de rosegada fusta en què el cartell en el qual diu que hi caben 44 persones t'ho tapa sempre la número 60 i escaig que entra a l'habitacle flotant. És tota una experiència africana i la ruta es tracta de viure també això, l'Àfrica real fora de la turística. Ells accepten, però sense voler compren tiquet pels ferris d'alguna cosa millor nivell que triguen més a sortir. "Ningú s'asseia al nostre costat quan entrem", m'expliquen. Aquesta és part d'aquesta realitat social africana en què la pell segueix creant barreres artificials.
Ens acostem, després Viilanculos, al que serà veritable frontera del viatge, després de la qual ja no es poden triar tant les incomoditats. Una nova ruta una mica més dura. Però abans havíem de gaudir d'aquest paradís inigualable que són les Illes de Bazaruto. Ho vam fer.
