Ruta VAP: La Tercera Via

Per: J. Brandoli, text / Fotos, el Grup
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

A Moçambic s'entra sempre per la porta de darrere, de darrere del món, on les regles s'escriuen en quaderns en blanc. Sempre un policia, condemna d'aquest continent, intentant fotre la normalitat del dia a dia. Moçambic és per a mi calmat, dolça i afable, però també és per ocasions falsament submís i regirat en les ombres. La rutina está en esta incoherencia que no perturba la belleza del lugar y la calidez de sus manos. No hi ha mirades que diguin res, es parla amb la posició de les espatlles.

Un no lo suficientemente educado para no ofender y lo suficientemente firme para no ofrecer

Tot just creuar la frontera, on el món es desfà per convertir-se en un immens camp sense vida (un quilòmetre a l'altre banda els cultius són per degoteig), un agent comença la cacera que s'estén per tot el país. Una salutació càlid, una pregunta educada y un intento burdo en el que se ven las carencias de quien asocia el poder con su cartera. Se serveix als altres en benefici propi. No és violent generalment, és sempre un intent, una petició de refresc, com diuen aquí dels policies a les mossegades, que generalmente se termina en un no lo suficientemente educado para no ofender y lo suficientemente firme para no ofrecer. Així vas creuant radars mòbils i controls policials que s'estenen fins arribar a la capital i d'aquí 3.000 quilòmetres fins a la seva frontera nord.

Per fi els dos cotxes arribem a Maputo. El grup va feliç i animat. Després de deixar les maletes a la guest house ens anem a dinar a la Feima, parque donde están todos los artesanos de la ciudad y que construyó la cooperación española. Allà ens atén Natasa, una bella moçambiquesa que ensenya la cara A, la qual té una ganyota sempre a la cara. Rialles, bon rotllo i alguns plats locals que tenen una acceptació diversa. A la nit el menú és ja majoritàriament marisc, una mica menys arriscat que la matapa o el Caril de camarao, i que és de la zona, exactament d'uns metres més enllà d'on ho menges.

Juga a retenir fins que veu que no pagaré i em deixa marxar

Aquesta nit ens anem gairebé tots al mític Gil Vicente a escoltar un grup de música local i alguns s'animen després amb el 1908, bar cool de Maputo, fins ja tardanes hores. De tornada a l'hotel, a l'avinguda 24 de juliol, un control policial intenta fer caixa. Vol diners perquè Txarli no porta el passaport. Juga a retenir fins que veu que no pagaré i em deixa marxar. 100 metros después nos vuelven a parar otros agentes. És surrealista. Aquesta vegada és el cotxe de la meva parella, Francesca, que s'acosta i ho resol amb la seva placa diplomàtica. Al grup de Víctor li passa el mateix una mica més tard i amb una discussió més acalorada. És pesat, però és un peatge i realitat insalvable.

Esto no evita que la mayor parte del grupo esté a las ocho de la mañana del domingo en pie para dar una pequeña vuelta por el Maputo histórico. No hay tiempo para saborear esta capital, la única vivible de todas cuantas conocí en África. Maputo se entiende en los tiempos muertos, en los cafés, en las lentas cenas. En tot cas, la ciudad fue como siempre generosa con los otros.

Amaia ha liderado la compra de material para niños que todos van regalando por el camino

Sobre las diez de la mañana salimos para Chidenguele. Amaia ha liderado la compra de material para niños que todos van regalando por el camino. Los niños miran siempre con cierto asombro y luego se abalanzan al coche con esa cara de felicidad que tienen los críos en esta tierra ante cualquier gesto. Comencem la llarga vida de les carreteres moçambiqueses. Parem a comprar el caju (anacards) per mitigar la fam. Avui no pararem a dinar per guanyar temps. Arribem al Naarà Eco Lodge, un dels hotels més bonics de Moçambic enganxat a una llacuna salobre. Lli I Martín es van a fer caiac i la resta gaudeix d'aquest lloc ple d'encant.

El problema és que hi ha hagut alguns canvis en el personal (avui ja s'ha arreglat aquesta situació) i el servei és còmic. Demanem un sopar que els cambrers decideixen modificar al seu antull. Demanem calamars, ells porten pollastre. Està boníssim, però no és el sol · licitat. "No ens queden calamars", ens contesta el tipus que va prendre nota després de servir la taula amb la innocència i rotunditat dels problemes i solucions en aquest lloc. Más o menos la secuencia ideológica es esta: tens gana, demanes menjar, se't porta i s'acaba la fam. El fet que no coincideixi el comanda amb el servit és un inconvenient que no impedeix l'èxit del gran objectiu: pal · liar la fam. Crec que va ser Lli el que va batejar aquesta lògica encertadament com "la tercera via".

És una platja verge, d'altes dunes, llarga i profunda, on el mar s'eriça a la riba

Al matí següent, després d'un idíl · lic alba, agafem els cotxes i ens anem a la platja, a dos kilómetros. És una platja verge, d'altes dunes, llarga i profunda, on el mar s'eriça a la riba. Txarli, que viatja sempre amb el seu guant i bola de beisbol (una mania diguem que singular), decide que este es buen lugar para que nos hagamos agujetas con unos lanzamientos. Luego participa un joven pescador local que miraba la escena con curiosidad.

Tras la magnífica mañana de relax cogemos los coches. La mucha arena casi deja mi coche allí, pero los consejos de Víctor (conductor de rally) me ayudan a sacarlo. Víctor es una especie de sabio de las manos capaz de arreglar por tesón cualquier situación que requiera sudar y pensar un rato. Los otros asuntos no le interesan nada y se retira entonces a buscar un problema que resolver para pasar el tiempo. Él tiene sus códigos y manías y tras muchos viajes con él he aprendido que la mejor manera de ayudarle es quedarse en sus cosas a un lado. Es un tipo formidable, además de un gran amigo, que tiene una generosidad vital poco común.

Su vida social que se difumina algo entre tanto extranjero que convierte aquello en un poco menos Mozambique

Tras Chidenguel pasamos a Tofo, la villa de los viajeros de Ipad, rastas y chanclas. Allí nos alojamos en el Paradise Dunes, un sitio de mimbre al más puro estilo sudafricano. La enorme playa en U va dejando pequeños hoteles de mejor y peor nivel a los lados. Tiene un cierto encanto su mercado y su vida social que se difumina algo entre tanto extranjero que convierte aquello en un poco menos Mozambique. Es en esa mezcla donde reside la esencia de Tofo.

A la mañana siguiente todo el grupo sale a buscar el tiburón ballena, activitat que ha fet aquest lloc internacionalment famós. Aconsegueixen veure la silueta d'un d'ells al lluny, però es tornen sense bussejar al costat del seu immens cos. Una putada si tenim en compte que Víctor i jo des de la terrassa del lodge vam veure tres que ens anava indicant un pescador. Fins i tot vam veure saltar a un en l'horitzó. Cualquier cosa que sea realmente salvaje carece de garantía salvo en los zoo y acuarios.

"Ningú s'asseia al nostre costat quan entrem", m'expliquen

En tornar, en el camí a Vilanculos, li diem al grup que creui la badia entre Inhambane i Maxixe en una de les barques locals. Ells es queden al port i agafen la barcassa i nosaltres fem la volta de la península en cotxe. La idea era que agafessin una de les embarcacions de rosegada fusta en què el cartell en el qual diu que hi caben 44 persones t'ho tapa sempre la número 60 i escaig que entra a l'habitacle flotant. És tota una experiència africana i la ruta es tracta de viure també això, l'Àfrica real fora de la turística. Ells accepten, però sense voler compren tiquet pels ferris d'alguna cosa millor nivell que triguen més a sortir. "Ningú s'asseia al nostre costat quan entrem", m'expliquen. Aquesta és part d'aquesta realitat social africana en què la pell segueix creant barreres artificials.

Ens acostem, després Viilanculos, al que serà veritable frontera del viatge, després de la qual ja no es poden triar tant les incomoditats. Una nova ruta una mica més dura. Però abans havíem de gaudir d'aquest paradís inigualable que són les Illes de Bazaruto. Ho vam fer.

  • Compartir

Comentaris (5)

  • Monica

    |

    Gràcies per fer-nos viure una altra vegada aquest viatge amb aquestes paraules tan màgiques Javier

    Contestar

  • Rosa

    |

    Mai vaig veure Que portaràs Quadern de Notes, sin embargo has descrito al milímetro todo lo que hicimos, ¿Eso es lo que llaman memoria de elefante?
    Como dice Mónica volvemos a la ruta a través de tus palabras.

    Contestar

  • Lli

    |

    Lo de la 3ª Vía es la cosecha de Víctor Hugo. Me gustó y me lo quedé. Pero es de él.
    Unha forte aperta a todos!

    Contestar

  • Lli

    |

    Correcció: on vaig posar “és la collita” vaig voler dir “es de la cosecha”. Resucité, pero parcialmente.
    Abraçada

    Contestar

  • Amalia

    |

    Que bonic Tornar a viure de Viatge! I Aclareixo: la compra de material para los niños la lideramos todas las chicas. Besos Javi y al resto. Os echo mucho de menos.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.