Durant la llarga nit vaig controlar la intermitència del meu nivell de concentració amb un mantra improvisat: "Sóc poderós, molt poderós, no et governa el cansament, no et governa ". La ment entrava en trànsit, i jo descansava amb ella.
Reconec que tot va començar amb la segona línia "rosa" d’un pronòstic. Amb una dona inundada en felicitat, un home bloquejat en la incertesa, i un ginecòleg com a testimoni. "Laura, Mario ja està de camí. Ara et demano que em deixis pujar el Kilimanjaro"
He observat l'adjectiu "remot" en el diccionari de la RAE i figuren tres accepcions. La primera està referida a la distància de l'objecte que qualifica, la segona a la versemblança de l'esdeveniment que descriu i l'última està relacionada amb l'oblit. La "Remota" província "de Papua Occidental", compleix a la perfecció les tres accepcions.
Un paisatge àrid, propi de la península aràbiga, engoleix qualsevol indici de vida vegetal o animal, i les aigües del Golf Pèrsic que banyen aquestes costes, a poca distància canvien de propietari per passar a ser les del Golf d'Oman.
Passejant pels seus carrers vaig pensar que un trosset d'Europa va creuar també l'Atlàntic acompanyant les il · lusions emprenedores d'aquelles famílies d'emigrants anglesos a principis del segle XVII. Pelegrins que van anar a buscar millor fortuna en una terra plena d'oportunitats a la qual van batejar com Nova Anglaterra.
El llegendari Atles discorre des de Tunísia amb rumb sud-oest fins a Agadir i separa les fèrtils terres septentrionals del més gran i abrasador desert que hi ha. Són l'avantsala del Sàhara. Aquestes muntanyes són la frontera obliqua entre el verdós i el groguenc.
A tots els que vam arribar per aquesta ruta ens rep l'actual símbol heràldic de la ciutat, consta de tres enormes columnes d'un temple pagà destruït. En aquest instant vaig saber que estava en un d'aquests llocs on la memòria cau vessa per tots els porus de la seva pell.