Oman, xerrant de Osama en la clau de Volta

Per: Nacho Melero (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació



Segur que en alguna de les pel · liculeres sales de la seu central de la CIA, situada a Langley, Virginia, hi ha algun oficial comentant els moviments actuals dels seus espies sobre un mapa electrònic en què l'Estret d'Ormuz (ell dirà: «Ormuz Straight») és el centre de totes les atencions.

Si la foto que va tirar l'avió no tripulat (abellot) a escanejar l'àrea, la va fer el dos de desembre de 2011, a mi em van enxampar amb un pescador del petit llogaret de Khasab. Aquell lloc era tan sorprenent que la meva vista no parava quieta, encara que confesso que, per si de cas, mai mirar cap al camí, no anessin a preguntar a la Central, qui era aquest tio tan guapo que no parava de parlar amb els vilatans.

La duana omanita mancava de qualsevol indici de tecnologia punta, és més, segueixen escrivint el número de visat a mà en el teu passaport

Vaig arribar al Sultanat d'Oman després de recórrer 3 hora en cotxe de Dubai. La duana omanita mancava de qualsevol indici de tecnologia punta, és més, segueixen escrivint el número de visat a mà en el teu passaport. Un paisatge àrid, propi de la península aràbiga, engoleix qualsevol indici de vida vegetal o animal, i les aigües del Golf Pèrsic que banyen aquestes costes, a poca distància canvien de propietari per passar a ser les del Golf d'Oman. Al cap de la península de Ramsadan, donde vive el «notario» que certifica el ya explicado cambio de titularidad geográfica, un petit territori omanita separat de la resta del país, controla aquell coll d'ampolla estratègic.

Les diferents agències de Intel · ligència? tenen molts dels seus infinits ulls i orelles posats en aquest lloc. El motiu? per aquest estret pas marítim (entre cent i seixanta quilòmetres d'ample) circula aproximadament el quaranta per cent de la producció petrolífera mundial.

A més em van explicar que els tràfics marítims, inclosos els portaavions americans, que entren a l'inestable Golf Pèrsic sempre ho fan per aigües iranianes, Sorpresa!, i surten per les omanites. Així que és decisiva i cenyida carretera d'aigua té dos carrils delimitats per una línia longitudinal a manera de bulevard.

Teniendo en cuenta la importancia que el «oro negro» tiene en la incensante búsqueda de energía, no m'equivoco al cridar a aquest passadís geològic, «la clave de bóveda mundial»

«Contrabando iraní Nacho, mira al frente y no les hagas fotos»

Jo era aliè a tot això ja que hi vaig anar a barrejar-me amb la seva gent ia veure la fauna que amagava aquell tresor. I així va ser. Ramsadan és un lloc inesperat del tot, ja que fins aquell moment vaig pensar que només havia fiords a les cantonades del Món; Noruega, Alaska, Argentina, Xile i Nova Zelanda, però no a la península aràbiga, és a dir, al cor del mapamundi.

Vaig conèixer Ahlid, un pescador que per molt pocs diners em va oferir fruita i un passeig pels desconeguts fiords de Musandam. Vaig acceptar sense objecció i aconseguir les fotos més boniques que fins al moment he fet algun dofí, a més de menjar una sípia caçada i cuinada amb un adob exquisit, pel qual va ser un ex-capità i cap d'un grup operatiu de bussos de l'exèrcit omanita. Parlem de mil coses, fins i tot vam fer apnea per veure, a uns 12 metres de profunditat, un avió enfonsat després de xocar amb les parets de les moles en un perillós vol nocturn a baixa cota.

Al vespre i quan tornàvem a port, desenes de llanxes amb potents motors forabord portaven rumb oposat al nostre més d'enormes embalums coberts per teles i cordes. «Contrabando iraní Nacho, mira al frente y no les hagas fotos», em munyir. ¡Novel · lesc!

Des del s.VII ac hi ha pirates per la zona i vaig veure que l'activitat seguia en auge després de tants anys.

Vaig acabar al vestíbul de casa, asseguts a terra i sobre coixins, prenent uns dàtils i te omanita, mentre jugueteábamos amb els seus dos fills i parlàvem d'Osama Bin Laden.

Vaig acabar al vestíbul de casa, asseguts a terra i sobre coixins, prenent uns dàtils i te omanita, mentre jugueteábamos amb els seus dos fills i parlàvem d'Osama Bin Laden. Què més podia demanar?, al millor que m'ensenyés la resta de casa. Ho vaig fer. Però em va explicar que atès que la dona a la llar no porta el seu nicab, aquest era motiu més que suficient per no veure-.

Em va ensenyar fotos del seu casament i em va parlar de tota la seva família igual que de la seva sultanat i del veí emirat. Em va explicar que un dels Emirats mai es barrejarà amb un expatriat. Els vilatans tenen enormes privilegis, el més sorprenent és el poder visitar l'Emir un cop l'any i plantejar els problemes econòmics que li atormenten. Al.lucinar. ¡Falles en la inversió realitzada, o tens falta de liquiditat, y posees derecho a audiencia de tu «señor» para ver qué se puede hacer al respecto!

Cobren més que un estranger en fer la mateixa funció, i els seus contractes laborals estan blindats per llei.

En aquella cultura observé que se cultiva mucho más el aspecto «familiar» que lo que encontramos en nuestro plural mundo occidental, encara que això ho facin amb hermetisme.

Li explico que VA SER un fervent seguidor d'Osama, però que va descobrir que havia estat un gran farsant creat pels Estats Units. Que un bon home musulmà mai pot portar or sobre, excepte el dia del seu casament, ja que aquest metall preciós crema l'ànima del bon creient. Bin Laden sempre portava un anell daurat. No obstant això com més or tingui teva dona més content estarà Déu.

Un bon adorador d'Al · là mai menteix, així que tenyir-se el pèl és un símptoma de voler enganyar sobre l'edat que un té. Li vaig preguntar si no valia ni pel fet que volgués amagar dels seus captors, i Ahlid, que a més de la seva preparació militar, havia estudiat teologia durant cinc anys, respondre NO! amb l'autoritat d'un savi enfadat.

Parlem d'amor, odi i terrorisme, per descomptat del que ve d'un costat i del qual ve de l'altre.

Xerrem de per què cristians i musulmans mai podran compartir un plat.

Xerrem de per què cristians i musulmans mai podran compartir un plat. Aquell pescador de pell fosca i barba poblada em va explicar que mentre no santifiquem als animals abans de matar-los per ser consumits, ni ell, ni cap que comparteixi la seva fe ho provarà. Li vaig voler llavors sorprendre al comentar-li que no m'imaginava a la seva família menjant del mateix be en una taula jueva, quan aquests sí practiquen aquest ritual. Ell em va contestar que aquesta apreciació era certa alhora que punyetera, nunca supe cómo se dice «puñetero/a» en inglés, però la manera que va tenir de arrufar el nas, encendre el seu ulls foscos, i contreure les galtes, era una manera cristal · lina d'expressar aquell adjectiu. Perquè jo entengués la baralla eterna entre dos germans, així els va anomenar, necessitar en un te, ni dos, sinó una setmana sencera pescant amb ell.

Si hagués tingut temps, sens dubte m'hauria quedat dormint sobre aquella catifa. Em vaig sentir com a casa, i això que estava en un d'aquests llocs en els quals pocs recomanen estar, i preguntant aquelles coses que ningú vol que preguntis.

Així és l'esperit de tots els que escrivim en VAP. M'atreveixo a dir que busquem que qualsevol món, per aliè que et sembli, estigui a prop teu, trencant totes les barreres que puguem fer fallida, fins i tot encara avions no tripulats ens sobrevolin, mil espies a l'observat.

 

  • Compartir

Comentaris (7)

  • Juan Antonio

    |

    Com sempre…. excel · lent, Nacho ¡¡¡¡Segur que aquest tio guapo resultava més sospitós al no mirar cap amunt, jajajaja… segueix delectant-nos amb els teus relats. Una abraçada

    Contestar

  • Ignasi Melero

    |

    Gràcies Juan Antonio, la veritat és que em vaig preguntar diverses vegades…i per què vaig entrar en aquella conversa amb tanta por…si aquest tipus era magnífic???

    Contestar

  • Juanra

    |

    Molt bo Nacho!!!!!!!

    Contestar

  • Juliana

    |

    Curiosa història, amic, fa pensar!… 😉

    Contestar

  • Ines

    |

    Nacho, com sempre genial, m'ha agradat, interessant història ¡¡¡. Una abraçada

    Contestar

  • Tito

    |

    Quina història Nacho!!!! No deixis d'escriure. Guns i taits des HK.

    Contestar

  • Únic

    |

    Hola Nacho! M'ha agradat molt llegir el teu relat, que ya tuve la suerte escucharlo » en viva voz» en tierras keniatas. Un petó canarión!

    Enhorabona!

    Contestar

Escriu un comentari