Morir no sembla, en principi, que estigui entre els plans de cap viatger. Però la gent mor. La tragèdia ens pot assolir creuant un carrer del barri o visitant l'Afganistan. I encara que la diferència en tots dos casos sembla gegantina, si atenem l'estadística, avui viatjar a l'Afganistan no és jugar a la ruleta russa, no és una bogeria i no és una destinació de guerra. No obstant això, tres espanyols van tenir la desgràcia de morir, assassinats per un boig, un llop solitari de l'ISIS o un radical alienat. Els motius del botxí ja importen poc. La veritat és que era molt improbable que allò passés i va succeir.
I llavors passa que aquesta notícia allibera la canilla que borda i mossega des del sofà. Els missatges feridors, el soroll eixordador que culpa i estigmatitza els qui tenen la inquietud que a ells els falta. Altres marquen la diferència entre el turista i els corresponsals de guerra, aquests sí legitimats per assumir riscos. I en general, després d'aquesta tempesta de judicis ràpids, de zasques i de burles que converteixen la víctima en un gilipolles, arriba el silenci breu fins a la següent notícia amb què encebar-se, amb què cridar qualsevol cosa… i l'oblit s'instal·la a les cunetes de l'Afganistan, que ja només ploren les famílies dels morts.
Amb aquests pensaments sobrevolant-me vaig ensopegar a twitter (X) amb un altre article que abordava aquest tema dels espanyols assassinats a l'Afganistan. Ho escrivia un bon amic, Javier Brandoli a El Confidencial. I encara que conec bé la persona, els seus arguments no eren els d'un amic, sinó els d'un corresponsal que ha escrit reportatges des de quatre continents i ha viatjat per mig món com a periodista. Em va alegrar veure que no parlava des de la talaia que legitima el corresponsal, sinó que aterrava a la part més humana i empatitzava amb les víctimes:
“El que va a l'Afganistan, a Hondures, o al Congo, ja ha viatjat per molt món. Li encanta viatjar, alguns fins i tot els encanta explicar als seus blocs els seus viatges, per les raons que siguin, i això no els fa culpables de res que no sigui d'atrevir-se a anar a alguns llocs amb més riscos a gaudir, a saciar la seva curiositat”.
Res enorgulleix més el previngut que el recer que li proporciona no sortir enlloc
N'hi ha prou de llegir alguns comentaris a aquest article per entendre que una part de la societat sembla alegria d'haver optat per l'opció de no sortir, critiquen l'intrèpid pel fet de ser-ho, neguen la solidaritat a la víctima, i arribat el cas, s'entesten a castigar d'una manera despietada el més gran dels pecats: la imprudència. Res no enorgulleix més el previngut que el recer que li proporciona no sortir enlloc i res no li irrita més que la repatriació d'un aventurer que sempre, sempre, sempre, és culpable d'alguna cosa.
Això no vol dir que calgui disculpar cada ocurrència o que confonguem la valentia amb la temeritat. Hi ha viatgers irresponsables que frivolitzen amb el perill i fins i tot n'hi ha que senten emoció en zones calentes. Brandoli censura -i jo ho comparteixo- aquesta nova onada que ha creat turistes de guerra o de catàstrofes naturals, perquè no tot s'hi val a l'àlbum de l'aventura personal. A l'horror d'un conflicte no se'n va de visita. Em sembla morbosa l'actitud de qui persegueix l'olor de mort, però és que hi ha molts països sense guerra on la curiositat sí que és legítima encara que s'assumeixin certs riscos. Molta gent viatja a països poc convencionals, de certa inestabilitat, per una vocació igual de respectable que la del reporter que acudeix amb una càmera a una zona de conflicte. Menysprear les seves motivacions resulta presumptuós. Es tracta senzillament d'un desig per continuar coneixent, d'ampliar el prisma. De viatjar.
Hi ha viatgers irresponsables que frivolitzen amb el perill i fins i tot n'hi ha que senten emoció en zones calentes
De l'article de Javier, em quedo amb el principi que potser és el millor final: “No disparin el pianista. Molt menys disparin el pianista quan ja és mort. No s'acompanyin. No assenyalin com atenuant que la faldilla era molt curta. No descampin els seus 'a qui se li acudeix'. No alliçonin des dels sofàs de casa seva, amb els seus telèfons a la mà, sobre un món que desconeixen. No descarregueu l’odi en un drama. No siguis mala gent, si poden evitar ser-ho.”
Doncs això. No siguin males persones. I amb aquesta idea, me'n vaig anar a dormir, sense sospitar que despertaria amb una altra tragèdia que, aquesta vegada, em va ennuegar el record. Una notícia revelava una altra mort d?un espanyol fora de casa, aquesta vegada a Etiòpia. Era el fotògraf i el creador de l'agència de turisme Rift Valley: Toni Espases.
Toni no era corresponsal de guerra, es aixo influencer, ni un irresponsable. Portava 25 anys enamorat d'Àfrica, s'endinsava a cada país, a cada tribu i li importava la gent. Tenia un compromís amb els llocs on operava com a guia turístic. Estimava Àfrica. I algú, un tipus armat, un qualsevol li va disparar per qualsevol raó. Ja està, fi de la història. Ignoro si algun bordarà per la seva repatriació. Tampoc no importa.
Estimava Àfrica. I algú, un tipus armat, un qualsevol li va disparar per qualsevol raó. Ja està, fi de la història
Toni Espadas va ser, més, qui em va obrir tots els camins del continent durant la pandèmia, quan travessem Àfrica per gravar la sèrie documental Atlàntic. Possiblement va ser imprudent aquell viatge, potser travessar el Camerun, Gabon, El Congo, Angola, Namíbia i Sud-àfrica fos una temeritat i potser algú pensi que no estava moralment legitimat per assumir el risc. Ell no va qüestionar mai el nostre afany per completar el viatge. Mai va intentar dissuadir-nos de gravar Àfrica durant aquella època en què ningú no visitava Àfrica. Gràcies a ell vivim experiències memorables, vam conèixer ètnies als confins de la selva, travessem deserts i completem la nostra feina. Però faria el mateix si no fos per feina.
Tampoc jo gosaria jutjar les raons que el van portar a guiar un equip de televisió xilè a la Vall de l'Omo, a Etiòpia, però sé que sentia una passió irrefrenable pel que estava fent. Jo conec aquesta sensació, l'emoció d'estar a llocs que no et pertanyen, la sensació de felicitat quan et perds en un dels socs de Bagdad, quan arribes a l'extrem del món a 67 graus sota zero a les illes Diomedes o quan creues, amb 25 anys, el desert del Balutxistan camí de Singapur escortat per diversos militars pakistanesos perquè un dia vaig somiar fer el meu primer documental. A cap d'aquests llocs vaig buscar el risc, de fet tinc per costum intentar evitar-ho, però és més forta la volència de conèixer el món i tractar de completar el puzle inabastable de la raça humana. I això no em converteix ni en un heroi ni en un cons.
Potser és precisament la Vall de l'Omo un dels llocs on aquest puzle té algunes de les peces més fascinants de la nostra espècie. A Toni, suposo, li va guiar sempre la curiositat, la set per saber una mica més, per descobrir un altre raconet nou, una altra tribu, un altre lleó, un altre dia intacte. I això els passa als que es planten a l'altre extrem del món amb un somriure nou i arrossegant la maleta dels seus somnis perduts, i també els passava als espanyols que van visitar Afganistan per intentar entendre com es viu als antípodes culturals. I això també buscava Toni Espadas a Etiòpia quan va trobar la mort: les ganes de viure. La vida.
