Al bressol de la Patagònia

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Vaig mirar aquell erm. Em costava creure que hi hagués nascut la Patagònia. És clar ... li dec una explicació al lector. Allà no va néixer la Patagònia sinó el mite de la Patagònia com un lloc salvatge i misteriós. Era a Port Sant Julià a la recerca, com sempre, d'històries, anècdotes i de naturalesa salvatge. Allà, davant l'infinit blau de l'Atlàntic, es donen les dues coses: història i naturalesa.

Com arribem gairebé de nit deixem per al dia següent la visita de la ciutat i els seus voltants. El que no deixem per l'altre dia era provar un bon rostit de xai patagònic. Així que vam triar un bolig (com vulgarment li diem a Argentina, des de l'època dels gauchos, als restaurants o bars) molt del lloc. Sense cap luxe, tot al contrari, sinó molt simple i autòcton però amb un rostit superlatiu. Mentre "atacava" les suculentes porcions repassava amb la meva dona el que havia per veure: Magallanes, dofins, Ànec, pingüins, Darwin i corbs marins. Excel · lent!

El primer que vam fer al dia següent va ser visitar la rèplica de la nau Victòria de Magallanes. Construïda a la portada, la nau està molt ben ambientada i permet que el viatger, amb alguna ajuda de la seva imaginació, pugui reviure l'esdevingut en aquestes platges.

En 1520 el portuguès Fernando de Magallanes capitanejava una flota espanyola que buscava la cruïlla dels oceans. Navegant molt al sud del continent la tripulació va començar a mostrar-se agitada perquè començaven els freds, els vents i els mars eren cada vegada més forts i la terra cada vegada més erma i inhòspita. En un protegit port natural el navegant va decidir desembarcar i passar l'hivern. Tot això el 31 de març de 1520, el dia de Sant Julià. L'endemà a Sant Julià es va oficiar la primera missa en territori argentí. Però Magallanes havia d'enfrontar altres problemes més urgents. Gran part de la seva gent s'havia amotinat.

Navegant molt al sud del continent la tripulació va començar a mostrar-se agitada perquè començaven els freds, els vents i els mars eren cada vegada més forts i la terra cada vegada més erma i inhòspita

La guia ens va portar per tot el vaixell. Resultava impressionant que fos tan noia una nau que havia de donar la volta al món. Però el que més em va cridar l'atenció era la cabina de Magallanes. No era tan noi. Tenia, allà dins, tots els instruments necessaris per saber la seva posició i rumb. En mars salvatges i desconeguts, ser l'únic que podia portar a tots de tornada a Europa era el millor reassegurança de sobreviure a una tripulació hostil. La porta de la seva cabina només s'obria des de dins, així ningú podia entrar a la nit per acoltellar.
Magallanes va acabar amb el motí amb astúcia i crueltat. Va enganyar als líders revoltosos i els va matar, a uns a ganivet, a altres amb la forca.
Resposta seva autoritat, van passar allí diversos mesos. A San Julián va ser on els europeus es van trobar per primera vegada amb uns indígenes molt més alts i robusts que ells. Els van cridar Patagones i per extensió cridar "Patagònia" a tota la regió. Aquests aborígens, dels quals queden pocs, es diuen aonikenk, però els seus veïns del nord els anomenaven tehuelches o "gent gran". El seu metre vuitanta els donava gairebé vint centímetres d'alçada sobre els europeus d'aquesta època.
En sortir de la rèplica li vaig preguntar a la guia si la por de Magallanes de ser mort per la tripulació tenia agafador. Em va respondre que diverses vegades, durant el seu llarg viatge, intentar matar.

Amb això al cap seguim la nostra visita pel lloc. Ens embarquem en una llanxa que ens portaria per l'interior de la badia. L'objectiu del passeig, a més d'albirar pingüins i corbs marins, era una trobada amb toninas overas, que són atractius dofins de color blanc i negre. Mentre avançàvem a marxa lenta atalaiant les aigües a la recerca d'aquests simpàtics mamífers marins li vaig demanar al guia de la llanxa, un colorit personatge anomenat Pinotxo, que em mostrés l'illa on Ànec trobar les restes de la forca de la justícia de Magallanes. "Allà", Em va indicar. Li vaig comentar que em semblava irònic que Magallanes tingués tanta precaució de la seva tripulació i que finalment fos a morir en mans d'aborígens filipins. "Serà?", em va respondre ell, incrèdul i enigmàtic. La meva ment de novel · lista immediatament va fer clic i em vaig començar a imaginar fets molt més plausibles, però ... "Toninas!"Els dofins estaven nedant i saltant al nostre costat. Vaig deixar les elucubracions històriques per gaudir de la natura patagònica.

Li vaig comentar que em semblava irònic que Magallanes tingués tanta precaució de la seva tripulació i que finalment fos a morir en mans d'aborígens filipins

Després d'aquest perfecte passeig amb llanxa desembarquem, però la idea del veritable destí de Magallanes em seguia donant voltes pel cap. El nostre proper destí era una platja al nord del poble. Allà hi havia enterrat un oficial d'un altre navili històric: l' Beagle l' Darwin i Fitz Roy.
Jo tenia les coordenades GPS de la tomba del tinent Sholl, però no em van fer falta. La tomba estava senyalitzada o protegida per una reixa i sobresortia a la platja de còdols davant del mar blau. Un parell de plaques rememoraven el pas d'aquests famosos viatgers i l'enterrament del desafortunat tripulant, que va morir d'una misteriosa febre. Des d'allà es veia la silueta del Monte Cristo, turó batejat per Magallanes al cim va deixar una creu. Tres-cents anys més tard el capità Fitz Roy va allà amb els maderos de la creu. El seu acompanyant, el famós naturalista, trobar enigmàtiques ostres fòssils.
Mentre passàvem una tarda de descans a la platja del tinent Sholl meva ment va tornar a Magallanes. Vaig recordar que el viatge del navegant, a partir de les illes Filipines, el portaria a territori que per tractat li corresponia a la corona portuguesa. Si fossin descoberts pels lusitans, els espanyols no arribarien mai a casa. M'imagino que una tripulació no podia confiar en un capità portuguès, podia lliurar ... Em vaig imaginar que, en algun moment de descuit, un ganivet espanyol s'hauria clavat al pit del portuguès. Tornar a Espanya dient que havien matat el capità de l'expedició era la mort segura. Res millor que endilgarle la mort als aborígens filipins, aquesta seria la història oficial. Així, en la meva imaginació, Juan Sebastián Elcano prosseguir el viatge que faria història i nosaltres deixem Sant Julià per seguir el nostre periple per la Patagònia de Magallanes.

Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com

Les investigacions realitzades:

  • Compartir

Comentaris (5)

  • valenti

    |

    Sabor TEUS CARTES AMB UNA ÀREA Tempranillo Mendocino Orgànica MI , AQUEST DE MENDOZA, VAN FER UN MARIDATGE JUST….BELLA NOTA

    Contestar

  • Joan Mattasi

    |

    Benvolgut
    si vas per punta sorres Xile podràs veure una replica completa de la nau victòria, construïda com un vaixell de veritat des de la quilla a la cirereta del màstil,
    sencera en fusta i realitzada amb fusteria de ribera, a més aquesta amb la seva maniobra (funcional)completa,
    t'esperem
    Nau Victòria-Mgallanes, quilòmetres 7,5 nord,Estret de Magallanes, Punta Arenas Xile

    Contestar

  • Gerardo Bartolome

    |

    Sabia que l'estaven construint. Ja està acabada?

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

RT @ Ricardocoarasa: La meva experiència aquests dies al Hong Kong llastrat per les protestes i els successius enfrontaments entre la policia i ...

Gerardo Granda Gerardo Granda