Escalava una plana entre els 3000 i 4000 metres. Poden creure-ho? Com si el món pogués posar-se cap per avall sense que caigués res. El tren deixava anar fum i nosaltres vida. Des de la nostra finestra contemplàvem Els Andes i la seva estepa d'herbes de pluja i gents de pell adobada pel sol fred. No deixàvem de mirar, no ens ho permetia aquell va buidar en la qual sobresortien pics amb neu d'estiu. El temps passava ràpid en aquell tren lent. Al lluny trotaven les flames i les alpaques. Algun nen saludava amb les seves mans inflades de llaurar i les dones i homes permetien a les seves esquenes un respir quan escoltaven el cruixir dels vagons. Peró se'ns quedava curt en aquella corda de ferro que comunica Cusco i el Llac Titicaca. Estàvem a punt d'arribar sense entendre del tot si havíem ja sortit.
En els vessants de les muntanyes dels inques tot té una barreja d'alegria trista, com si el desconsol fos el remei per als mals d'alçada
sortim d'hora, amb la llum de les primeres coses, el vent gèlid de la rosada en les altures i els carrers preparant-se per una nova envestida. Cusco i l'elevat Vall Sagrada per Nadal va ser com celebrar les festes a la taula de Déu. Costantino, un amic generós, alegre i intel·ligent, ens va ensenyar la seva terra d'adopció temporal i tornava a Lima. Francesca i jo descifrábamos un mapa d'aigua i fang en què perdre'ns amb la nostàlgia típica de la zona. En els vessants de les muntanyes dels inques tot té una barreja d'alegria trista, com si el desconsol fos el remei per als mals d'alçada. Nosaltres érem uns turistes enfilats a un comboi dels d'abans, fa segles, d'aquests que per existir han de ser molt nous.
Vam sortir de Cusco amb puntualitat andina. El tren s'obria pas lluny de la bellesa colonial de les postals de la ciutat. Era un altre Cusco, de cases trencades de tova o maó en què la molsa creixia en els desguassos. Va ser així sempre, també en època inca: el poble pla habita sota de les sobres. L'home té aquesta facultat universal de destrossar el paisatge amb el seu desigualtat cabrona. Fa uns dies prenia també el tren de l'aeroport de Nova York fins a Manhattan i l'escena era la mateixa. Amb llum i amb aigua allà, amb muntanyes de ciment i temples de neó, però les mateixes ruscs de gent que sobreviuen les seves vides lluny de l'opulència de la Gran Poma.
No va ser fins que vam deixar a l'home que vam descobrir els cims de pedra, el bestiar escampat entre l'alta herba…
No va ser fins que vam deixar a l'home que vam descobrir els cims de pedra, el bestiar escampat entre l'alta herba, els poblats sense tanques, les mirades furtives, els rius sense rumb, l'olor del vent, el tremolor del fred, el violent silenci, una carretera a la llunyania gairebé sense cotxes, un tren que inventava corbes, la bellesa del no-res. I tot hi era, ple de vida amagada, fugint de nosaltres i ells, amb la tossuda idea de romandre així fins a consumir els dies. Passava el temps tan veloç entre aquells quilòmetres de valls erms que no sabies on mirar per no perdre't res.
I així va ser durant hores i quilòmetres, no sé ben bé com mesurar aquell viatge perquè el primer passava ràpid i el segon passava lent, fins que va tornar l'home i els seus vicis. en Juliaca, una ciutat propera al llac, el tren travessava basars morts, cares grisos, algun borratxo que li parlava al tren amb insolència i paradetes on es venien sobres inservibles d'altres mons. Allà hi havia milers de persones que s'apartaven del comboi amb desgana per no importunar les seves vides amb les nostres llunyanes vides. Alguns venedors deixaven la seva fruita o llibres, exposats en un drap, en les mateixes vies sobre les quals passava el tren. No es molestaven a llevar, tenien prou amb fer com si no ens veiessin fins fer-nos dubtar de si érem certs. Era una pobresa fotuda en què l'única cosa que sobrava érem nosaltres.
el tren travessava basars morts, cares grisos, algun borratxo que li parlava al tren amb insolència i paradetes on es venien sobres inservibles d'altres mons
Tot va anar quedant enrere, a la llunyania de dues realitats dispars que obligatòriament es troben dos cops al dia. I en l'últim tram va tornar la calma, l'estepa i l'aigua del Titicaca al fons. Va sonar el xiulet del tren i vam saber que havíem arribat després de gairebé dotze hores al nostre destí. Feia una mica de fred. Les muntanyes de Puno eren de maó i envoltaven una badia de mirall. Mirem el tren, detingut a les vies, i vam somriure. Coneixen aquests somriures profundes de la felicitat?