La bogeria i l'humor
Sempre em va agradar la gent que enmig del drama sap riure
La història de les bombes i els "bojos"
"Aquest és el vell arsenal que va esclatar a 2007 i va provocar desenes de morts ", m'expliquen les meves companyes de viatge, les ex guerrilleres, nenes soldat amb vides terribles, de les que parli en els passats post. La xerrada que vam tenir dies abans a Maputo ha creat llaços entre nosaltres. Elles han fet caure certes barreres i pors amb mi i ara, camí conjumina llunyana zona rural de la capital, compartim rialles i confidències que no són sempre fàcils entre dones africanes i un home (sobre blanc). Crec que sense aquelles hores prèvies d'amiguisme no m'haurien explicat el després que em van explicar.
"Go, ¿Va morir molta gent?", pregunto. “Crec que a prop de 80 persones ", Li vaig explicar Ana, el meu amic investigació portuguesa el porta 4×4. Llavors, les dues dones moçambiqueses comencen a riure a riallades. "Què passa?, dic. I elles es moren de riure perquè passem per davant de l'hospital psiquiàtric de Maputo. Llavors em expliquen una història tràgica i també delirant per surrealista.
Tots van començar a cantar l'aniversari feliç i no hi havia manera de ficar-los en un edifici on intentaven protegir-los de les bombes
"Quan va esclatar l'arsenal, que està a menys d'un quilòmetres de l'hospital, les bombes sacsejaven el cel i esclataven a quilòmetres. Llavors, a la televisió es va fer un reportatge dels cuidadors de l'hospital psiquiàtric en el qual explicaven que els malalts van sortir tots al pati creient que era una festa. Tots van començar a cantar l'aniversari feliç i no hi havia manera de ficar-los en un edifici on els zeladors intentaven protegir-los de les bombes. Ells pensaven que era una celebració i batien palmes i cantaven cançons acreditant que es tractava de focs artificials que no es volien perdre ", m'explica Joana entre les rialles constants de tots. Per sort només hi va haver alguns ferits.
"L'endemà a les xapes (minibús locals), en els mercats, en tots els llocs de Maputo es parlava d'aquella història morts de riure ", em diuen. "Pobres", exclamem tots, però no podíem parar de riure imaginant una escena tan "absurda". Després, vam fer un obligat silenci quan enmig de tota aquella gresca Ana va explicar com els malalts són tirats al carrer periòdicament quan l'hospital es queda sense menjar. "Els obliguen a deambular pels carrers perquè no els poden alimentar. Per això veuràs algunes vegades grups de malalts mentals caminant perduts per la ciutat. Després, quan tenen aliments, els recullen a tots i els tornen a tancar ", m'explica la meva amiga. Silenci.
La història dels soldats aterrits a la gran ciutat
Quan tornàvem de les entrevistes, de la trobada amb Laura que va narrar històries duríssimes, parlàvem de política, colonialisme, el paper de la dona ... fins que passem per l'hospital. Llavors van tornar algunes rialles i Laura va començar una altra vegada a carcajear dient a Joana "explica la història dels soldats de Renamo". Llavors, Joana va començar a morir-se de riure i quan va recobrar l'alè em va explicar aquesta història tan delirant com l'anterior.
Renamo, ja vaig explicar en un post, té una tropa a la que llavors vaig trucar de fantasmes. Una terrible història de soldats que viuen com animals des de fa 20 anys a la selva i que avui està tristament d'actualitat aquí, que es parla de la possibilitat d'un nou conflicte. Totes aquestes dones, les ex guerrilleres, són avui voluntàries a una ONG que ajuda els excombatents a reintegrar-se a la societat. Va ser Rosalina l'encarregada de convèncer aquella tropa de la selva a que sortissin per primera vegada del seu amagatall d'arbres i misèria i baixessin a Maputo a sol · licitar les ajudes que té els exsoldats.
Van començar corrent en terror, altres es tiraven a terra, ploraven i corrien d'una banda a un altre, de vegades en cercle, perquè no sabien on anar
"Van baixar de l'autobús en aquesta rotonda", m'assenyalen. (Un enorme mercat atestat de persones). "Llavors, Rosalina els guiava en fila a tots aquests homes morts de por per caminar per una ciutat que cap coneixia. Ells viuen sempre a la selva. En passar al costat les paradetes hi havia una baralla entre uns policies i uns comerciants. Els agents van treure llavors les seves pistoles i van disparar a l'aire per dispersar la gent. Llavors, tots aquells soldats en escoltar els trets van començar a córrer espaordits, altres es tiraven a terra, ploraven i corrien d'una banda a un altre, de vegades en cercle, perquè no sabien on anar. Creien que era un parany, que els havien enganyat i la tropa de Frelimo els estava tendint una emboscada ", expliquen elles entre rialles rememorant l'escena. "A Rosalina li va costar molt trobar a tots. Alguns estaven amagats i no volien sortir. Quan ho va fer tornar a l'autobús i van dir que tornaven a casa sense sol · licitar les seves pensions. No han volgut tornar a Maputo, no els agrada la ciutat ".
Les dues són històries que narren la quotidianitat que es viu en aquesta terra. Aquí els eufemismes són luxes que encara no somiar. Parlen amb les entranyes, les mateixes entre les que viuen. No vegin en aquestes històries cap menyspreu per part d'elles, no n'hi ha. Parlen dels altres amb la mateixa cruesa que parlen d'elles mateixes. La mateixa amb què Laura diu que el seu marit "la va deixar per ser deficient", mentre ensenya la cama de fusta que va perdre amb una mina. La mateixa amb què recorden entre rialles com disparaven sense mirar els atacs, mortes de por, perquè els seus companys no les afusellessin o peguessin una pallissa per covards; la mateixa amb la qual compten amb cert rubor al principi per acabar fent broma com Laura aguató més de 24 hores sense fer pipí perquè els soldats no la miressin al ser raptada amb 14 anys.
Sempre em va agradar la gent que enmig del drama sap riure.
Comentaris (1)
Ana
| #
Ostres, aquestes històries et deixen sense parla…
Contestar