Un passa per desenes d'hotels on dorm i deixa un tros del seu temps. La majoria són d'usar i marxar, fins i tot els molt bons. No és una qüestió de quantitat ni qualitat, és màgia el que et retorna als llocs.

El món semblava bressolar-se en una calma sense ostentacions en què fins a les tempestes semblaven programar-se per no pertorbar en excés. He escrit moltes vegades, en ocasions amb una certa literatura, de les olors d'un lloc. Aquí no hi ha res de poètic, Mauricio feia olor de sucre quan es baixava en algunes zones la finestra del cotxe. Era una olor dolça i violent.

De sobte, vaig notar el vent sacsejant a la cara. Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat. Em vaig fixar que al lluny es veien alguns llamps. Semblaven perduts, llunyans, inabastables. Aviat va arribar també el so. Es escoltaven els trons partir l'horitzó. El llunyà es va fer ràpid proper. La pluja va començar a descarregar amb força. L'aire era pesat amb la seva olor de entranyes. I de sobte, enmig d'aquelles jornades dures, difícils, passar el sublim, la màgia.

Egipte és un gegant que et bressola les entranyes. Res és fàcil allà. La seva gent em va semblar que tenen un cert pòsit d'orgull trist, d'desonfiança cap a un passat que dóna la sensació que sempre va ser millor. Però Egipte és immens en la seva ahir, imprescindible lloc de pas al qual acudir per comprendre pors i odis i força i tenacitat.