Mongòlia presumeix de solituds, d'estepes que apunten al no-res, d'horitzons en veu baixa, on ningú lamenta tant desert perquè, senzillament, no hi ha ningú. És com un país en coma induït pels seus paisatges erms, un lloc de pas, el ressò dels pastors, que no s'aturen, potser per no sentir de cop el desemparament.

El sud del món acaba amb un rampell. Allà on els Andes es van acabant, la naturalesa es reserva un últim festival de pedres. Creuem la frontera de Xile com en un comiat perquè a l'altra banda, només les vicunyes i els ñandús governen la terra indòmita de llacs verds i muntanyes impossibles.

Una canoa va ser suficient per travessar ullals. Aquest era el pla, navegar el riu més poblat de bèsties que hi ha al món, remar entre hipopòtams i acostar amb sigil als búfals i els cocodrils. Viure àfrica arran d'aigua proporciona al viatger una sensació de tensa harmonia, el plaer del bosc.

Al costat del lloc on banyen els seus somnis els turistes, la naturalesa ensopega amb els vents de la mar per formar una de les orografies més absurdes de Veneçuela. És una llengua de sorra que no arriba a la costa, que es queda sense platges, un desert en miniatura, on se suposa haurien de governar els cocoters.