(Potser quan llegeixin aquest post que deixo escrit el 8 de juliol ell hagi mort. Avui compliria 95 anys. Potser mai mori o ho faci jo abans. Potser és cert que és immortal; almenys ho serà la seva obra. ¡Amandla Madiba!).
Porto més de tres anys volent viure això. Com mor un Déu? Només queda un en tot el planeta, un només. Tinc curiositat periodística per explicar-ho i personal per viure. Vaig arribar al març de 2010 Sud-àfrica, amb aquesta pregunta en el meu cap: Com mor un Déu? Jo sóc més parteix de la tribu, dels que l'adoren. Tres anys esperant un moment inevitable que sempre està i mai arriba i ara que estic davant d'ell ¿què em trobo?
He vist moltes vegades als sud-africans celebrar derrotes amb rampells de bogeria
Em trobo massa realitats per resumir en una. Em trobo el sincer homenatge d'un poble a l'hospital de Pretòria i em trobo també un gran circ, un plat d'estupidesa, fanàtics i oportunistes. Les càmeres de televisió envolten al xaman que en calçotets intenta honrar la seva memòria tan borratxo com despentinat davant d'un èxit mediàtic que es basa en aquestes dues variables. Un sempre tendeix a imaginar en la seva ment aquests moments amb certa èpica. Imaginava cants, he vist moltes vegades als sud-africans celebrar derrotes amb rampells de bogeria: el Mundial, les protestes pels denigrants vàters, les revoltes mineres, però no aquest semi-circ muntat sota la finestra de l'home sagrat. Hi ha també molt d'amor i respecte, però el temps ha anat arraconant les bones intencions.
Imaginava també a un país aturat, però jo sóc un imbècil que no acaba mai d'entendre que afortunadament la vida mai s'atura. Ho farà quan mori, seu funeral serà un estrèpit de dolor i amor que estremirà el món durant dies i que acabarà amb balls i una gran borratxera. Se celebrarà el plor. Àfrica conviu amb la mort d'una manera més natural que els occidentals. Per a ells la mort és el veí de sota vivint a demanar sucre. Per a nosaltres és una bretxa en el cel de la qual inmisericordemente surt un dimoni o àngel que ens ve a fotre l'ànima.
La vida i la mort a l'Àfrica és un cercle: dels ancestres als ancestres
He estat en funerals en aquesta terra en què el silenci queia com un xàfec durant més d'una hora i de sobte trencaven totes les dones a plorar com si la vida no els cabés a la boca per a cinc minuts després tornar a seure i compartir una menjar amb un silenci que ja tenia més de rutina que d'una altra cosa. Crec que així serà la mort de Mandela i així ha de ser. Així és amb les mares i els fills. Mandela és això, un pare, però de milions de persones, al qual tornar als seus ancestres. La vida i la mort a l'Àfrica és un cercle: dels ancestres als ancestres.
El que per descomptat no s'imaginava és el vergonyós espectacle que està donant la seva família. Jo, de la tribu de Déu com he reconegut, he tingut per moments, amb les desenes d'articles que m'ha tocat escriure, la necessitat de pujar a aquella habitació d'hospital a treure'ls d'allà a puntades. Explicava en un magnífic article John Carlin fa unes setmanes una anècdota terrible. Diu que un bon amic de Mandela va arribar a casa i es va trobar a dues filles parlant al costat de Madiba, assegut en un sofà, pecar ja gairebé percebre res. Quan es va acostar les va escoltar parlar acaloradament de com anaven a repartir-se les vaixelles i mobles de la casa del seu pare ".
Mandela quan es va adonar que perdia la memòria va començar a prendre notes del que es parlava en les reunions familiars
Més dura encara és l'anècdota que relata un íntim d'amic de Déu i portaveu de l'ANC, Mac Maharaj, en què explica que "Mandela quan es va adonar que perdia la memòria va començar a prendre notes del que es parlava en les reunions familiars perquè després no enganyessin". Suposo que és fotut haver d'anar a parlar amb els teus filles amb llum i taquígrafs. Desmond Tutu, com sempre, ho diu millor i més clar que ningú i demana als familiars del seu amic que "deixin d'escopir a la cara". (El meu adoració per Tutu és igual a la que sento per Mandela).
Imaginava, en fi, un silenci gairebé permanent, una respiració continguda, una obscuritat assenyada a plena llum del dia. Però no, Sud-àfrica segueix. En Soweto les dones surten a vendre la seva fruita; a Sandton passegen els executius les maletes sota l'estàtua gegant de Madiba a la Nelson Mandela Square sense ni tan sols girar la mirada; en Parkhurst els petits restaurants estan plens de classe mitjana que xerrada sobre les seves monòtones vides. I mentre, jo, un periodista espanyol que vaig venir a explicar com mor Déu, en un impàs de no fer res després del dinar, m'acosto a un Zara que he descobert a veure si hi ha algun jersei que em tapi la gola. La vida segueix encara que Déu es vagi.
