desembre 05 2013 "Quan Madiba parla nosaltres escoltem"

"Quan Madiba parla nosaltres escoltem"… Una tonada cantada en zulu per centenars de persones que sona a lament, a victòria en la derrota, a una Sud-àfrica massa acostumada a perdre guanyant. El carrer és un bullir de gent. Centenars de persones que miren, ballen, canten, fotografien, resen, callen. I allà, després de la finestra d'alguna de les habitacions de la Medi-Clinic de Pretòria segueix tombat Nelson Mandela. Ja visc, ja mort, ja etern. Ell no escolta, no sent, ell només és el pare de tot això. Tan eternament prop com properament lluny.

Sud-àfrica sembla tan continguda com sempre. El seu ídol trontolla en què sembla és la seva última batalla i els carrers sagnen per les mateixes ferides que fan aquest lloc tan diferent. Ningú pot presumir de perdonar tant com aquest país per seguir existint. Al voltant de l'hospital on està ingressat Madiba el soroll fa olor de folklore ia tristesa. Aquesta tarda s'han acostat fins aquí desenes de joves del partit governamental, CNA, per retre tribut al seu creador. Va ser Mandela què quan tots ells no havien nascut presidir la poderosa antany Lliga Juvenil del CNA.

El seu ídol trontolla en què sembla és la seva última batalla i els carrers sagnen per les mateixes ferides que fan aquest lloc tan diferent

A les samarretes es transmet la política com no pot ser d'altra manera en el major animal polític de les últimes dècades. Les seves peces amarrillas els delaten. Són els descendents de l'home immortal. Llueixen amb orgull les seves insígnies. "Venim cada tarda des que està ingressat", diu un matrimoni disfressat de partit polític el pare subjecta de la mà al seu fill de no més de deu anys que porta orgullós una de les gorres "guerrilleres" del partit. A les espatlles de tots aquests joves que canten fins a intentar partir el temps hi ha missatges que parlen de llibertat, educació, progrés. Algunes, fins i tot, porten la foto de l'actual president Jacob Zuma. Mandela és el CNA, encara que potser fa temps que el CNA no sigui Mandela.

No gaire lluny d'allà 3 estudiants nigerians es fan fotos amb els pocs blancs que hi ha als voltants del centre sanitari, la major part resignats treballadors de guàrdia de la troupe de periodistes. "És el més gran", Diuen foto a foto. Fa, gairebé imperceptible, John és, un jove sud-africà blanc que ha portat a un grup de nens a rendir tribut. "Volien Venir", em diu amb un tendre somriure. Són cinc nius amb problemes físics, un d'ells blanc, que acaba de dipositar una flor en l'improvisat altar que ha construït la gent costat de la tanca de l'hospital.

Ningú vol pensar en la finalitat, però en cada conversa intueixes que tothom sap que la fi és a prop.

En el mur, els missatges s'acumulen abans que hagués arribat l'hora de la vigília nocturna en la qual s'encenen espelmes. La paret de l'hospital és un collage de cartes, fotos, dedicatòries i homenatges. de Veneçuela, Tanzània o Japó es llegeixen alguns textos. Hi ha flors per terra. Tots fan fotos i fotos en els seus telèfons. Videos del record del moment històric. Un enorme quadre amb la cara de Madiba serveix de teló de fons de massa càmeres. Un jove sud-africà porta amb orgull la bandera del seu país pintada sobre un cartró en què la gent escriu missatges d'afecte per al vell líder. Tata, com també es coneix a Mandela, és el final o principi de molts d'aquests missatges.

I darrere? Darrere de Mandela invisible per a tots. Per a les càmeres de televisió que per desenes s'amunteguen al voltant d'aquesta mola inert de ciment. N'hi ha pels terrats, en balcons i col · locats en fila davant la porta d'un pàrquing del que s'espera surti ell, viu o mort. Els periodistes han copat tot, fins a aconseguir que una de les nétes els cridi "voltors". Massa pressió per a la família d'una icona que s'acomiada d'un ancià. Ningú vol pensar en la finalitat, però en cada conversa intueixes que tothom sap que la fi és a prop.

Darrere segueixen les cançons i càntics zulus. Les velles marxes que recorden els temps de la lluita per la llibertat. Cau la nit, el silenci s'acosta poc a poc i llavors t'adones que res s'atura. El trànsit és tan endimoniat com sempre en el nostre camí de tornada a l'hotel. Pretòria i Johannesburg conserven el seu aire de ciutats sense ànima en les que sembla que sempre és a prop de descarregar una tempesta de pols.

Fa fred. Demà potser hagi mort Mandela. I llavors? Què faran tots quan s'hagi anat?

Arribem per fi ja de nit al nostre hotel, l'únic hotel de Soweto amb quatre estrelles enclavat enmig de la més absoluta misèria. Tot l'allotjament és un homenatge a Mandela, a la Llibertat, a la lluita que des de les entranyes d'aquest barri va acabar amb l'apartheid. A cada habitació hi ha un quadre de Madiba sobre el llit. Des de la meva finestra del conflictiu barri de Kliptown s'escolta el silenci només trencat per algunes sirenes de policia que vénen i van. S'escolta el tren i es veuen algunes fogueres. Fa fred. Demà potser hagi mort Mandela. I llavors? Què faran tots quan s'hagi anat? Llavors cantaran, ballaran i ploraran la mort del seu pare a mandíbula batent. Ho faran com ell els va ensenyar a fer-ho. "Quan Madiba parla nosaltres escoltem".

Aquesta crònica ha estat publicada avui a la secció de paper del diari El Mundo