El Salvador: la platja de Sant Blai i el volcà Coatepeque

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Enmig d'un conflicte, encara envoltat de violència o grups criminals, el que s'imposa és la rutina de la vida. Perquè gairebé sempre, excepte quan cauen bombes sense nom, hi ha gent que viu allà amb una certa normalitat, nens que van a l'escola, negocis que s'obren per vendre alguna cosa amb el que menjar, llocs en què es cuina, parelles que s'enamoren i es desenamoren i amics que conversen al voltant d'una taula.

Les dues vegades que he anat a El Salvador ha estat per feina i sempre amb temes relacionats amb la forta onada de violència que viu el país i que ho va fer a 2015, Síria a part, el lloc més violent del planeta amb una mitjana de 103 assassinats per cada 100.000 habitants. Les dues vegades he aprofitat per veure la ciutat, fer una mica de turisme pel país, conèixer gent que m'és especialment simpàtica, menjar en alguns bons restaurants i fins i tot intentar comprendre una mica de la seva història i art. Les dues vegades alhora que el periodista escoltava i veia situacions terribles, el viatger ho passava estupendament i es quedava amb ganes de veure'n més.

Les dues vegades alhora que el periodista escoltava i veia situacions terribles, el viatger ho passava estupendament i es quedava amb ganes de veure'n més.

Ja vaig escriure en 2015 una publicació en què parlava de la capital, la seva església del Rosari, el mausoleu de monsenyor Romero, les places del centre o les meravelloses vistes des del volcà de San Salvador.

Aquesta vegada el viatge el compartia amb Joan Carles, un fotoperiodista nord-americà d'origen salvadorenc, i Herbert, el conductor, dos tipus fantàstics amb què vaig treballar realitzant els reportatges de violència. Un diumenge al matí que acabem aviat la tasca els vaig dir que anéssim a conèixer alguna cosa el país i ens encaminem al Llac de Coatepeque en primer lloc. (Costa parlar d'un lloc si no has conegut almenys alguna cosa les altres cares. Ho he après com a corresponsal i llegint textos que s'obliden sempre d'oferir una mica dels reversos dels titulars).

El llac, que a nahuatl significa «turó de colobres», ocupa la caldera d'un bell volcà amb una superfície de 25,3 quilòmetres quadrats. A la riba hi ha fileres de bonics restaurants amb les seves terrasses penjant de les aigües. Passen llanxes i motos aquàtiques preparades pels visitants. Hi ha famílies, grups d'amics, taules d'enamorats que hi han anat a passar el diumenge. Nosaltres parlem amb unes cerveses de la vida, dels somnis, de treball. Un diumenge, normal, genial, en un lloc bonic.

A la riba hi ha fileres de bonics restaurants amb les seves terrasses penjant de les aigües

De sobte decidim anar també al mar. Prenem de nou el cotxe, al cim parem per contemplar la bellesa d'aquell volcà d'aigües blaves i vessants verds i ens encaminem a la platja de Sant Blai. L'entrada a la ciutat de la Llibertat és un caos de cotxes que com nosaltres han anat al municipi turístic a passar el seu dia lliure..

Ens dirigim a la zona del port i parem a dinar al restaurant La Dolce Vitta. És un restaurant italià de platja, al costat de la sorra, que té una piscina. És ple de famílies. La platja és negra, volcànica, i copejada per les aigües braves del Pacífic. Majors i nens juguen amb les onades i la sorra. Mentre mengem s'acosta el propietari, un italià simpàtic que ens narra amb precisió la seva vida.

Resumint el contat, ell és del sud d'Itàlia; se'n va anar a Florència a treballar en un restaurant; es va adonar que no sabia anglès, el que era important, i se'n va anar un any a aprendre'l a Londres; es va quedar dotze anys a Londres on va treballar per a uns jueus que eren molt bona gent; va conèixer la seva dona, salvadorenca; quan va acabar la guerra civil a El Salvador li va dir de venir aquí a muntar un restaurant, una cosa que no volia la seva dona, però que ell va insistir perquè amb els diners que tenia aquí muntava un restaurant ia Itàlia o Londres no muntava ni un quiosc, explica; li va molt bé, les seves dues filles van estudiar i guanyen uns bons diners; no es va queixar, no va dir res dolent i se'n va anar després 15 minuts de monòleg ininterromput a atendre altres taules. Es va anar somrient com va arribar.

Acabem de menjar. Plovia alguna cosa i hi havia molt de trànsit també de tornada. Tornem a San Salvador després d'una jornada magnífica. No va passar res que no fos gaudir dels viatges i de la vida. En arribar a l'hotel vaig pensar que he de venir amb la meva parella a viatjar per aquest país.

  • Compartir

Escriu un comentari