Canfranc: el viatge en tren de l'or de Hitler

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

el viatge

Durant la Segona Guerra Mundial, el règim nazi necessitava alimentar el seu delirant carrera armamentística esquivant la vigilància dels aliats. Des de la França ocupada es van traslladar per ferrocarril, en a penes any i mig, entre 1942 i 1943, desenes de tones d'or per pagar el wolframi que necessitava Hitler per blindar els seus carros de combat. La preuada mercaderia arribava amb tren a Espanya, a través dels Pirineus, fins a l'estació internacional de Canfranc (Huesca), una presència imponent per la qual cap viatger amant de la història hauria de passar de llarg.

A les velles estacions ferroviàries es respira una atmosfera especial, la mateixa que impregnava les vies quan els viatgers esperaven el sorollós i acollidor tren i no al silenciós i fred AVE. Però si, com en aquest cas, l'edifici acumula gairebé un segle d'història a l'esquena, i està situat en un privilegiat enclavament del Pirineu d'Osca, la visita és pura devoció.

El viatger ha recorregut moltes vegades la majestuosa estació de Canfranc i sempre li ha assaltat un profund abatiment, a cavall entre la malenconia i la indignació, a mesura que ha anat contemplant el seu progressiu deteriorament. D'uns anys ençà, afortunadament, aquesta amarga sensació s'ha esfumat, perquè si ha emprès una ambiciosa remodelació que l'ajudarà a recuperar part de l'esplendor perdut. Ja no serà el mateix, per descomptat, perquè els visitants no podran recórrer en soledat, com abans, aquest vestíbul encatifat de lligalls, ni tafanejar en les antigues taquilles de port vuitcentista, ni treure el cap als taulells plens de petites històries quotidianes. Però, a canvi, els que s'acostin a l'actualitat a Canfranc-Estació (no confondre amb Canfranc poble, el municipi originari, pel qual el viatger passarà abans si ve en cotxe des de Jaca) podran admirar l'evolució dels treballs, ja molt avançats, i les recuperades factures de l'estació.

La anhelada reobertura

Estampa d'una altra època, les seves andanes buits i els seus edificis rovellats han estat sempre tot un exemple de resistència, l'encomiable tenacitat del perdedor que es nega a doblegar el genoll. Quan contempli seus inconfusibles sostres de pissarra, pensi que és primordialment un símbol de l'Alt Aragó, laa expressió d'un anhel col · lectiu: l'anhelada reobertura de la línia ferroviària que unia França amb Espanya, un projecte eternament ajornat sobre el qual sembla penjar una sentència de mort que ningú s'atreveix a signar.

Els seus andanes buits i els seus edificis rovellats han estat sempre tot un exemple de resistència, l'encomiable tenacitat del perdedor que es nega a doblegar el genoll

Un Divendres Sant de 1970, un tren que es dirigia camí de la localitat francesa de Bedous va patir un accident en el pont de l'Estanguet i va caure al riu. No hi va haver víctimes, però el contratemps era l'excusa que necessitava la SNCF, el vermell ferroviària Franchesa, per tancar la línia, que havia estat inaugurada 42 anys abans de res per Alfons XIII i Gastón Doumergue, el president francès, després de gairebé mig segle d'obres. Només obrir-se camí en les entranyes del massís pirinenc través d'un túnel de gairebé vuit quilòmetres, una tasca ingent per a l'època, va costar quatre anys. Quan les dues galeries d'avanç es van trobar per fi l'octubre de 1912, espanyols i francesos van cridar a l'uníson: "Ja no hi ha Pirineus!".

El canfranero resisteix

El marc de l'estació és incomparable. Custodiada a banda i banda per muntanyes d'una bellesa nua i sense artificis, laa vista aviat s'escapa sense remei cap a les vessants pirinenques que porten al circ d'Ip ja Collarada, el referent de tota la vall de l'Aragó. El viatger no ha de renunciar, malgrat les obres, a envoltar els terrenys de l'estació ia caminar entre el mar de vies darrere, on podrà fer-se una idea de les proporcions de la gairebé centenària infraestructura. I no ha de sorprendre si, inopinadament, 1 xacrós comboi de l'era ADA (Abans Del Ave) rendeix viatge a l'estació. El mític canfranero segueix cobrint la ruta entre Saragossa i la població altoaragonesa, enyorat de temps passats, quan el seu trajecte acabava a l'altre costat de la serralada, on enllaçava amb la xarxa francesa a través de les ciutats d'Olorón i Pau. Si no es té pressa, fer amb tren aquest recorregut (o almenys des d'Osca) és una immillorable manera d'apropar-se a Canfranc.

Els papers abandonats

L'estació va sobreviure a la crisi del 29 ia la inauguració de les connexions ferroviàries amb França per Irun i Portbou. I durant la Segona Guerra Mundial, va ser testimoni silenciós del pas de l'or nazi amb el qual el III Reich pagava l'enviament de wolframi, el mineral utilitzat per blindar els carros de combat, sortejant l'embargament comercial decretat pels aliats. 2000, entre els lligalls abandonats al moll de l'antiga duana, els documents que acrediten l'arribada de les remeses d'or provinents d'Holanda i Bèlgica, ocupades llavors pels nazis, i que a Canfranc eren carregats en camions per seguir ruta. No tot es quedava a Espanya. La Portugal del dictador Salazar i Sud-amèrica, subministradors del preuat mineral, eren altres dels seus destins.

Segons el periodista Ramon J. Camp, van arribar a l'estació per tren en gairebé mig centenar d'enviaments almenys 86,6 tones d'or (en caixes de cinc lingots) entre l'estiu de 1942 i l'hivern de 1943. Avui dia, seu valor en el mercat seria d'uns 1.000 milions d'euros.

A grans retalls, aquests són alguns dels molts arguments que existeixen per visitar l'estació de Canfranc, gràcies a la qual, segons l'insigne regeneracionista Joaquín Costa, Espanya va entrar "en la vida moderna".

el camí
Des Osca, seguir en direcció a Jaca pel port de Monrepós, ara en obres (si es prefereix viatjar més tranquil pot utilitzar el de Santa Bàrbara, encara que són més quilòmetres), i continuar cap a França pel Somport. Canfranc-Estació és l'últim poble abans d'arribar a la frontera francesa. Anar amb compte amb no passar al país veí pel túnel de Somport. Es trenca a la dreta just abans d'arribar. Està indicat.

una becaina
Al poble, es pot optar pel Villa Anayet (Pl. José Antonio, 8), tranquil i amb bones vistes. A 15 minuts amb cotxe, l'oferta hotelera a Jaca és molt abundant.

a taula parada
Si es vol gaudir de bon menjar casolà ia un preu assequible: Casa cises (Albareda, 17), a Canfranc-Poble, una mica més avall per la carretera que porta a Jaca.

molt recomanable

El proper fort de Coll de Lladres, construït sobre una antiga fortificació de temps de Felipe II, va ser una exigència del Ministeri de Guerra per donar el vistiplau a la línia fèrria. Penjat sobre un penyal, vigila la vall a les portes de França. Es pot arribar en cotxe, per una pista que neix a la dreta de la carretera que puja a Candanchú (només passar un pont) en només quinze minuts. Està abandonat des de fa anys, però a l'estiu hi ha fins i tot visites guiades. Unes escales estretes excavades a la roca permeten baixar cap a una espitllera als que no pateixen de claustrofòbia.

-Hi ha dues obres que són un referent. "Canfranc. El mite ", de Santiago Parra i altres (Editorial PIRINEUM) és la crònica definitiva sobre l'esplendor i declivi de l'estació ferroviària internacional."Nazi or en Canvi de wolfram", de Ramon J. Camp, abunda en la història aquí apuntada breument.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • Raúl Serra

    |

    Tot el pirineu d'Osca és una delícia, però Canfranc i la vall de l'Aragó té un encant especial. M'ha evocat molts records el reportatge..

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.