Aclaria plovent a Johannesburg. Molt. El funeral de Mandela seria amb fred i pluja. Sortim de l'hotel primerenc. L'aigua relliscava pels vidres del nostre cotxe i a fora tot semblava tan normal, semblava que ell no se n'hagués anat. Com és que la ciutat es pot moure quan Mandela ja no hi és? Però es mou, s'ha mogut tots aquests dies perquè la vida sempre venç. Ha de ser així, en fi només hi ha un nou principi. Per a altres, no sé, o per nosaltres, tant se val, se n'havia anat.
I aleshores arribem a l'estadi. La nostra acreditació de premsa ens permetia creuar els estrictes controls de seguretat. Era d'hora, feia fred. I llavors, set del matí, vaig sortir del cotxe i vaig sentir un cant llunyà que provenia del coliseu. Vam anar al centre de premsa, uns minuts a carregar unes bateries, i el cant era allà, perenne. Cantava Sud-àfrica com tantes vegades l'he sentit. Estava celebrant novament com ningú el seu dolor. Només dolor per la seva falta, la resta és la festa d'haver-lo viscut.
Estava celebrant novament com ningú el seu dolor. Només dolor per la seva falta, la resta és la festa d'haver-lo viscut.
I ja no vam poder més. Calia anar-se'n a veure'l, a escoltar-ho. Caminem sota una intensa pluja. Al nostre costat centenars de persones amb les banderes de l'ANC, les seves gorres de Mandela, les cares d'alegria sense temps per mastegar el plor. A la porta hi ha un paio que ven fotos emmarcades de Madiba per 50 rands (4,5 EUR). Altres, te les fan i imprimeixen per 20 rands. Altres, venen plats o búfals. Altres…
Passem la porta. Estic una altra vegada allà. La primera vaig veure Espanya ser campiona del món, la tercera veig anar-se'n a l'últim mite que ens quedava a tots. “Es va trencar el nostre millor mirall”, penso. Mai oblidaré aquest lloc, com mai oblidaré aquest país al qual admiro profundament. I seguien les veus, els càntics. Tres dones grans volen fer-se unes fotos amb nosaltres. Tres mames africanes a les quals es va despertar de nit per arribar al camp. Totes tres van estar fa 23 anys en aquest mateix lloc escoltant un recent alliberat Mandela: «va ser tan gran escoltar-lo que érem lliures”, ens diuen. Llavors, el polític donava el primer discurs a 27 anys en què fos casa seva, a Soweto.
I seguia el cant, que ja era un rugir. S'escoltava i sentia estremir l'estadi.
I seguia el cant, que ja era un rugir. S'escoltava i sentia estremir l'estadi. Aleshores preguntem per la zona de premsa. Arribem a una tribuna amb centenars de col·legues. I se sentia el cant damunt dels nostres caps. “Anem-nos” li dic a Francesca, “és allà, a la festa, on hem d'anar”.
I pugem fins a la part de dalt de l'estadi per les rampes interminables. I, de sobte, vam arribar a una grada on hi havia milers de persones ballant i cantant. Cantaven “Mandela, tu ets el meu president” i “Quan Mandela parla nosaltres escoltem”. I era impossible no estremir-se, no emocionar-se davant aquesta massa de persones que havien despertat per dir adéu al seu pare. “Nosaltres expressem així els nostres sentiments, però això no vol dir que no ho sentim”, em diu un home.
Era impossible no estremir-se, no emocionar-se davant aquesta massa de persones que havien despertat per dir adéu al seu pare.
Jo em poso llavors a parlar amb els més ancians per a un reportatge al diari. I fem fotos i alguns vídeos (de baixa qualitat, disculpin) i vam cantar i ens vam emocionar i ens van fer a nosaltres fotos i vaig viure el que feia anys que esperava tal com ho havia imaginat. I ho narrava en directe amb una connexió impossible a El Mundo i ho vivia en directe amb els meus ulls i les meves mans.
I així va ser el funeral de Mandela fins que va arribar la cerimònia i ens ho van robar. I vaig veure la gent seure i callar i deixar de dansar i cantar i vaig saber que Mandela havia marxat. Plovia moltíssim a Johannesburg però ningú no havia plorat.
