Chiloé: l'últim bastió d'Espanya
La barcassa va tocar el moll, la rampa baixar i les actuacions van començar a baixar. El nostre va ser gairebé l'últim a trepitjar terra chilota. Encarem la ruta cap Ancud mentre la meva dona llegia informació de la història de l'illa. Chiloé, allunyada dels centres de poder realistes, com es coneixia als lleials al Rei, va ser l'últim bastió d'Espanya quan Sud-amèrica es va aixecar aprofitant les guerres napoleòniques. Va romandre lleial a Espanya fins 1826, quan Xile, Argentina i els altres països de Sud-amèrica havien declarat la seva independència feia ja diversos anys. En arribar a Ancud visitar el seu fort. Allà vam veure les bateries de canons encara apuntant al mar, com desafiant qualsevol navili que intentés un insensat, atac. Així els espanyols a càrrec de l'illa retardar l'arribada de les forces independentistes.
Els primers espanyols van cridar a la illa "Nova Galícia". Llargues ries, semblants a les del nord-oest d'Espanya, penetren terra endins
La geografia de la zona és estranya. Els primers espanyols van cridar a la illa "Nova Galícia". En apropar-nos a Castro, la principal ciutat de l'illa, vaig entendre el perquè d'aquell primer nom. Llargues ries, semblants a les del nord-oest d'Espanya, penetren terra endins i marcades marees les omplen d'aigua o les exposen absolutament seques, depenent de l'hora del dia. Ens vam aturar a fer algunes fotos on petits bots pesquers, tombats sobre el fons sec de la ria, testimoniaven la retirada de les aigües. Algunes persones caminaven pel llit, aturant-se de tant en tant a la recerca de mol · luscs. Allà vaig aprofitar per treure una de les fotos més buscades de Chiloé, la de els palafits, que és com anomenen les cases construïdes sobre llargs pilotines. Aquests permeten que els habitatges construïts a la ria quedin sobre el nivell de les aigües quan la marea alta inunda l'entrada de mar.
Esglésies i làrixs mil · lenaris
En entrar a la plaça principal de Castro ens portem una sorpresa majúscula. L'enorme catedral de fusta estava pintada amb vius colors molt diferents dels que lluïa quan la vam veure en el nostre primer viatge a l'illa, vint anys abans. Vaig preguntar i vaig obtenir com a resposta que aquesta s'havia tornat a pintar amb els fons provinents del nomenament com a patrimoni de la Humanitat l'any 2000. En una exposició propera mostraven maquetes de deu esglésies de fusta de la zona; sota de cada rèplica estava anotada la ubicació real de cadascuna d'elles. Jo vaig prendre nota per després fotografiar algunes. Les esglésies de Chiloé són un dels seus atractius més coneguts i les hi troba escampades al llarg de l'illa; totes elles pintades amb colors cridaners i amb un estil molt particular. Estan construïdes amb tejuelas de làrixs mil · lenaris que anys enrere cobrien la regió. Darwin compte que en el seu pas per l'illa en 1834 aquesta estava coberta d'un frondós bosc que només era trencat, de tant en tant, per la presència d'alguna xacra chilota. Actualment la realitat és gairebé l'oposada: l'illa només presenta ocasionals pegats de la seva selva valdiviana original. La resta ha desaparegut. En un dels pocs llocs en què aquesta es conserva es va crear la reserva "Estació Biològica Senda Darwin".
Estudis sobre la fusta de soques d'làrixs demostren que els més grans tenien 5.000 anys d'antiguitat quan van sucumbir a les destrals chilotas
Un esment a part mereixen els antics làrixs gegants. Lamentablement, d'aquests no queden més que alguns soques (la base tallada a destral), la majoria amb diàmetres de diversos metres. Estudis sobre la fusta d'aquests soques demostren que els més grans tenien 5.000 anys d'antiguitat quan van sucumbir a les destrals chilotas. La població, que va créixer enormement des del segle XIX, usar la fusta de làrix, muy noble, per construir les seves cases i aixecar les esglésies de l'illa. Això, unit a la necessitat de comptar amb grans superfícies per a la ramaderia i la demanda de durmientes per al ferrocarril, va fer estralls en els làrixs gegants com així també a la selva valdiviana original.
La memòria de terratrèmols i erupcions
Part de la vegetació autòctona sobreviu encara a l'est de l'illa. Allà hi ha una sèrie de petits pobles pescadors que, recentment, es van fer accessibles per terra. Cap allà ens dirigim per aquest camí que, malgrat l'estat pèssim do, era fabulós per la verge i salvatge del paisatge. Així arribem al poble de Quemchi i ens vam aturar a esmorzar en un pintoresc restaurant anomenat El Chejo. Des de la nostra taula podíem veure una gran quantitat d'aus marines a la costa i més enllà, en l'horitzó, diversos enormes cons de volcans a la llunyana Serralada els Andes. Terratrèmols i erupcions volcàniques van marcar la història de Chiloé provocant mort i destrucció. Però cada vegada que l'illa va ser sacsejada per algun d'aquests cataclismes la població chilota es va tornar a aixecar. La naturalesa sempre es va poder sobreposar a les catàstrofes naturals, però no estic tan segur que ho pugui fer amb l'acció destructiva de l'home.
El camí seguia sent dolentíssim però, a diferencia del 92, eren diversos els òmnibus que el recorrien portant polsegosos joves amb motxilles
Del nostre anterior viatge en el 92 recordàvem que la costa del Pacífic, amb el seu mar brau i el seu vent gelat, estava gairebé deshabitada. Des d'aleshores s'havia creat un nou parc nacional que alberga espècies d'aus i un hàbitat difícils de trobar en altres llocs. Travessem l'illa d'est a oest per visitar. El camí seguia sent dolentíssim però, a diferencia del 92, eren diversos els òmnibus que el recorrien portant polsegosos joves amb motxilles. Quan vam arribar al poblet de Cucao el trobem molt diferent de com ho havíem vist 20 anys abans. Ja no estava habitat per uns pocs pescadors, sinó que estava poblat d'econòmiques cabanes de lloguer per als joves turistes. Aquests deambulaven per tot arreu escoltant música, fumant i bevent encara, he d'aclarir, que sense perdre les formes (almenys al migdia). Per sort, l'altre costat del pont penjant, en entrar al Parc Nacional Chiloé, ens vam tornar a trobar amb el clima que buscàvem: senders que recorren la selva valdiviana i una platja salvatge amb gran onades.
Chiloé està lluitant perquè l'avanç subjugador del progrés no li faci perdre les característiques que la fan única
Ja arribava a la seva fi la nostra visita a Chiloé i mentre feia anar camí al ferri que ens portaria de tornada al continent, amb la meva dona vam parlar sobre les diferències que trobàvem a l'illa en aquests vint anys. Certament estava canviada, i aquests canvis estaven en consonància amb les primeres observacions que fes Darwin a 1835: una illa que de poc anava albergant més població i reduint més i més l'hàbitat salvatge que la caracteritzava originalment. Tot i això, el que resulta esperançador és que actualment es nota un gran esforç de l'Estat per preservar certs trets únics de Chiloé, com ara reserves naturals, construccions com les esglésies i els palafits i fins i tot tradicions culturals presents en la gastronomia i festes. D'alguna manera, Chiloé està lluitant perquè l'avanç subjugador del progrés no li faci perdre les característiques que la fan única.
Ja embarcat, mentre la barcassa del ferri avançava lentament davant la costa, vaig passar una estona prenent les últimes fotos del nostre pas per Chiloé. En això, d'entre uns arbres, es va aparèixer una vella capella amb les seves acolorides tejuelas. Semblava demanar-me que la fotografiés. Per descomptat que ho vaig fer. M'agrada pensar, amb aquesta aparició, l'illa volia acomiadar-se de mi. Em vaig prometre tornar.
Comentaris (3)
Mariasun
| #
En entrar a la pàgina he vist amb alegria que hi havia un article de Chiloé!. No és molt habitual veure alguna cosa sobre aquesta meravellosa illa. El meu viatge a Xile va estar marcat per les ganes que jo tenia de conèixer-, gràcies a un llibre de Marcela Serrano que estava llegint al 2002, «El albergue de las mujeres tristes», que transcurre alli. En arribar i parlar del llibre amb una llibretera, cual no fue mi sorpresa cuando supe que el tal «albergue» existia de verdad, liderat per una psiquiatra. Pot arribar al lloc on estava basat el llibre, però no vaig poder accedir ja que el recinte estava vigilat per gossos, que no estaban esa mañana de «muy buen humor». El que vam veure de Xile ens entusiasme al meu marit ia mi i Chiloé especialment. Gràcies per haver fet que el tornés a recordar.
Contestar
Eduardo
| #
Genial relat Gerardo. Una lectura fantàstica per a aquest diumenge.
Contestar
Gerardo Bartolome
| #
Chiloe esta en una «esquina» de Sudamerica, una mica fora de l'abast del viatger. Potser per això sobreviu alli el gust d'estar en un lloc tan diferent a tot. Estic segur que tot aquell que la visite té un record inesborrable per compartir. Gràcies pels comentarios.k
Contestar