Plaça de Maig: No ploris per mi Argentina
"Disculpi. On queda la Plaça Major?", em va preguntar un home amb un fort accent anglès. No em vaig prendre el treball de corregir, simplement li vaig indicar que seguís, estava molt a prop. És cert que en l'època de la colònia la plaça principal de Buenos Aires es deia Plaça Major, però gairebé 150 anys enrere es la renombró com Plaça de Maig. Certament, la semblança de les dues paraules i l'associació amb la conegudíssima plaça de Madrid indueixen a l'error. Em vaig quedar pensant en aquest lloc amb tanta història argentina i vaig decidir que no podia ser que en el meu arxiu jo no tingués bones fotos d'ella.
Un parell de dissabtes després em vaig aixecar ben d'hora per anar a la plaça. Havia de aprofitar les primeres hores del dia, perquè després s'omple de gent i és impossible obtenir una bona fotografia. Vaig arribar a les vuit del matí i només hi havia un grup de manifestants que hi havien passat la nit acampats. Des de fa uns anys enrere la plaça s'ha transformat en el centre argentí de protestes per excel · lència.
Em vaig quedar pensant en aquest lloc amb tanta història argentina i vaig decidir que no podia ser que en el meu arxiu jo no tingués bones fotos d'ella
Impossible saber quina va ser la primera imatge d'aquesta plaça, però sí que hi ha un famós quadre de la segona fundació de Buenos Aires, la que va passar allà mateix, al centre de l'actual Plaça. ¿Segona fundació, es preguntaran alguns lectors? Així és. És que la primera Buenos Aires, l' 1536, va ser destruïda per indis. Però tornem al nostre quadre ... Aquest representa Juan de Garay parat davant d'un tronc al qual es coneixia com el "Rotllo de la Justícia" en l'acte de declaració de la fundació de la Ciutat de la Santíssima Trinitat i port Santa Maria dels Bons Aires en aquell històric 11 de juny de 1580.
Vaig somriure quan vaig recordar del paperot que va passar José Moreno Carbonero, el pintor del famós quadre
Em vaig parar al centre de la plaça, interessat en com havia canviat el lloc en aquests una mica més de 400 anys. Vaig somriure quan vaig recordar del paperot que va passar José Moreno Carbonero, el pintor del famós quadre. Com renombrado artista espanyol, ell va ser contractat en 1909 per realitzar un enorme quadre de la fundació de la ciutat. Això va ocórrer poc abans de les celebracions del primer centenari de la Revolució de Maig de 1810. Ell va complir! El problema va ser que el seu quadre tenia tants errors històrics que, uns anys més tard, se li va demanar que els corregís. Dit i fet, el nou quadre penja des 1923 a la seu del Govern de la ciutat. El lector podrà comparar dues imatges i, com un joc de diari de diumenge, podrà buscar les diferències entre una i altra. Un error històric no va ser corregit; en ambdues versions apareixen indígenes i la veritat és que quan Garay va arribar a aquestes terres del Plata no va trobar ni un d'ells.
Davant meu hi havia un dels pocs edificis antics de Buenos Aires, el Capítol. Aquest era la seu del govern de la ciutat en temps de la colònia, data de 1725. És clar que des de llavors va patir innombrables canvis i amputacions. De les cinc arcades que flanquejaven cada costat de la torre avui només sobreviuen dues. Les altres van ser enderrocades per construir i eixamplar carrers veïns. També la torre va ser estirada en una època però, per sort, es va decidir reconstruir-la amb l'aspecte colonial original. En el seu interior funciona un petit museu que recomano visitar. Va ser en aquest capítol, seu del govern de la ciutat, i no en el fort, seu del govern del Virregnat, on es van donar els primers passos de la independència argentina. Això va ocórrer el 25 de Maig de 1810, per això la plaça va canviar de nom a "Plaça de Maig".
Es va fer costum, entre els veïns de la ciutat, referir-se a una cosa que no passaria mai com passaria "el dia que s'acabi la catedral"
Vaig continuar la meva visita en el sentit de les agulles del rellotge, el que em va portar a l'estranya catedral de Buenos Aires. La seva façana té més aspecte de Partenó atenès que de catedral catòlica. La catedral que veiem avui és la sisena que va ser erigida al mateix lloc. Totes les anteriors van sucumbir per errors o horrors de construcció. Qui sospiti que això es va deure a la corrupció que ja creixia al Riu de la Plata, li interessarà saber que l'actual va portar més de cent anys a ser acabada. Els fons per construir mai arribaven… Tant és així que es va fer costum, entre els veïns de la ciutat, referir-se a una cosa que no passaria mai com passaria "el dia que s'acabi la catedral". Finalment aquest dia va arribar a 1862.
Seguint la meva visita vaig passar davant de la seu del Banc de la Nació Argentina, l'edifici és del segle XX. Per segles aquest terreny va ser deixat vacant preveient possibles ampliacions del fort de Buenos Aires. Aquest erm, o "buit", com se li deien abans, l'hi deia el "Buit de la Animes" perquè l'hi va usar per a enterraments, la a prop de la catedral.
El fort estava situat estratègicament entre la plaça i la barranca que dóna al Riu de la Plata perquè amb els seus canons defensés la colònia
Continuant la visita hauria d'haver-me topat amb el fort de Buenos Aires, però lamentablement aquest va ser demolit poc a poc a partir de la dècada de 1850. El fort estava situat estratègicament entre la plaça i la barranca que dóna al Riu de la Plata perquè amb els seus canons defensés la colònia de les amenaces que puguin venir de l'aigua. Però la seva inutilitat va quedar demostrada quan, i 1806, una flota anglesa va desembarcar i sense major esforç va hissar la seva bandera en aquest. El fort no era només el centre del poder militar sinó també el centre del poder polític. Des d'allí dirigia el virregnat el marquès de Sobremonte quan va decidir fugir en apropar els anglesos. El comandant anglès William Carr Beresford també va fer del fort la seu del curt govern d'Anglaterra sobre Buenos Aires.
En acabar l'anarquia de les guerres civils argentines es va decidir enderrocar la fortalesa i, en el seu lloc, es va construir una modesta casa de govern. Aquesta va ser pintada d'un to vermellós clar, per la qual cosa la hi va cridar Casa Rosada. Aquest estrany color era, però, molt comú al final de la colònia ja que sorgia d'agregar sang de vaca al típic blanc espanyol. Anys més tard, al seu costat es va construir un luxós edifici de Correus que, en quedar noia la seu del govern va ser annexat a aquesta. Per això avui la Casa Rosada, vista des de la Plaça de Maig, presenta dues façanes diferents unides entre si per un important arc que fa alhora d'entrada presidencial.
Aquest estrany color de la Casa Rosada sorgia d'agregar sang de vaca al típic blanc espanyol
Un balcó més amunt va atreure l'atenció de la meva càmera. Podríem dir el "Balcó de Perón i Evita". El 17 d'octubre de 1945 es va reunir una gran multitud a aquesta plaça. Els "descamisats" la van envair donant-li impuls a la carrera política d'un coronel de l'exèrcit, Juan Domingo Perón. En agraïment ell els va saludar des del balcó de la Casa Rosada. Diverses vegades Perón i la seva dona van usar el balcó per dirigir-se al poble que convocaven a la Plaça de Maig. Potser la més coneguda d'aquesta ocasions va ser quan Evita va renunciar a postular com a vicepresidenta del seu marit perquè, encara que la gent no ho sabés, ja estava malalta d'un càncer terminal. En el mateix balcó es la va filmar a Verge fent d'Evita per al famós musical "No ploris per mi Argentina".
Ja acabant el meu recorregut per la històrica plaça vaig passar per davant de l'edifici del Ministeri d'Economia. Més enllà dels cent acudits que es podrien fer sobre la increïble història econòmica de l'Argentina, la veritat és que aquest edifici guarda testimoni d'una de les més tràgiques tardes d'aquesta plaça. El 16 de juny de 1955 un grup de pilots navals, com a part d'un intent d'enderrocar a Perón, voler bombardejar la casa de Govern. Van errar el seu objectiu i les bombes van caure sobre la plaça matant a més de tres-centes persones. La façana del Ministeri d'Economia va rebre part de la metralla. Les marques mai van ser esborrades per recordar aquesta barbàrie.
Encara avui, les Mares de Maig s'ajunten tots els dijous per marxar al voltant de la piràmide, demanant que els tornin amb vida als seus fills
Finalment, ja gairebé acabada la meva visita, em vaig dirigir al monument conegut com la Piràmide de Maig, que commemora la revolució independentista. Al voltant d'aquesta estan pintats al pis els mocadors de les Mares de Plaça de Maig. Encara avui, després de més de trenta anys, elles s'ajunten tots els dijous per marxar al voltant de la piràmide, demanant que els tornin amb vida als seus fills, desapareguts durant la sagnant dictadura militar del 76 al 83.
Vaig deixar la plaça recordant el títol de l'informe sobre desapareguts que va fer la comissió encapçalada pel reconegut escriptor Ernesto Sábato Mai més!
Comentaris (2)
Mariela
| #
Excel · lent bloc…Si necessiten algú que viatge i escrigui…comptin amb mi. Marrie
Contestar
Javier Brandoli
| #
Hola Mariela, VAP és un projecte obert a viatgers que volen explicar aquí les seves històries. Un punt de trobada, al bar d'un aeroport, la llarga cua en què et trobes amb gent a les fronteres, els autobusus i trens que comparteixes amb desconeguts… Serà un plaer comptar amb una altra viejera més, ja som molts, comptant des dels seus ulls el que passa allà fora.
Contestar