Luang Prabang és d'aquests llocs la pau t'arriba a inquietar. Un no sap per on començar a enquadrar les teulades que acaben en punta, els monjos pelats o els budes d'or.
A les selves del Vietnam hi ha tan pocs animals com en les de Laos. Els homes, segons ens va dir Joan, s'ho mengen tot. Amb la sensació d'adreçar-nos a un lloc una tant saquejat, ens endinsem en les carreteres del nord de Laos.
Vam ser rebuts amb la brusquedat d'una venda d'artesanies, sense que hi hagi salutació ni somriure. Els carrers semblaven un aparador indígena i els turistes fotografiaven el colorit de vestits i l'alegria forçada sobre les voreres.
No hi ha manera d'abstreure de l'estrèpit de motocicletes. Els carrers són un vesper tan frenètic que un és incapaç d'explicar-se com és possible que no topin les motos. Els encreuaments i els semàfors són, com a molt, una mera forma de orientar al conductor.
Les cases emblanquinades eren àmplies. Les portes estaven decorades amb dibuixos de colors. Una àvia donava voltes a un cilindre enorme, forjat per a la pregària en la cultura budista tibetana.
Xina va començar a diluir-se a mesura que s'anaven escarpando les muntanyes. Fugim en un tot terreny, amb l'ansietat d'un fugitiu a camp obert. Enrere quedava les ciutats excessives o el turisme de pobles la màgia es ven en botigues de souvenirs.
La plaça principal, que fa centenars d'anys servia de posada a viatgers, estava ara plena de discoteques on la música s'estavellava amb les nostres ganes de pau.