Dar es Salaam, “lloc de pau” a Àrab. Calor humit, olor dolça a putrefacció, la pols que cobreix l'asfalt sobre l'indi de l'Oceà a les platges públiques i als mercats de peix, veus africanes, índies, europeus, xineses de vegades, en una ciutat bolcada cap a Orient, gairebé sempre donant l'esquena a la immensa massa continental africana darrere seu.
Portem quatre dies tancats en una habitació. Els murs escrostonats de les parets són iguals a les façanes pintades de groc deslluït del barri del nostre hotel, centre de motxillers de la ciutat, tota una escena treta de Corto Maltés, amb els seus mariners de mirades fugides, les seves prostitutes drogades, el sempre present policia obès corrupte i tota la sèrie de personatges inimaginables. I seguim esperant doncs el tren no arriba….
Amb els seus mariners de mirades fugides, les seves prostitutes drogades, el sempre present policia obès corrupte
Gairebé no queden trens a l'Àfrica. La idea colonial de solcar les planes en un tren de vapor es topa avui dia amb corrupció, una gestió digna d'una pel·lícula dels Germans Marx, manca de manteniment i de veritable necessitat. El tren a Mombasa, amb Karen Blixen a rialles sobre la plataforma donant la benvinguda a Àfrica camí de la seva granja, no és res més que un reflex d'una altra època. Només a Sud-àfrica continuen circulant els grans expressos d'abans. Tret d'un……
Als anys setanta del segle passat, en plena Guerra Freda, un curiós projecte va veure la llum, promulgat per una Xina ansiosa d'estendre la seva influència. Katanga i els seus diamants, Rhodèsia i el seu or, tot un tresor en mans capitalistes en una regió encara verge. Un nou somni colonial potser. I va ser el Coure de l'actual Zàmbia el que va portar Mao a promoure una línia fèrria entre la costa tanzana i l'interior, a través de gairebé 2000 quilòmetres de boscos, muntanyes, llacs, en una geografia glossada per Livingstone i creuant santuaris com Selous.
I va ser el Coure de l'actual Zàmbia el que va portar Mao a promoure una línia fèrria entre la costa tanzana i l'interior
Aquell projecte, el TASSAR, l' Tren de la Llibertat, tren de la llibertat, segueix en marxa avui dia, amb prou feines i sempre amb l'amenaça de la seva desaparició, en un dels viatges més espectaculars que el viatger es pot imaginar.
Cinquè dia i al final el tren almenys apareix a l'estació. Dues màquines derrotades, vagons aeris, seients durs, però absolutament vital, ple d'aquell guirigall de colors, aromes a coco, fruita, fritanga i suor , de crits, plors, cançons i riallades, ple al capdavall de l'Àfrica real. I, després de gairebé cinc hores de “tràmits”, sortim a través dels suburbis de Donar cap al una jaqueta, l'interior, cap al Coure d'Àfrica Central.
Un petit compartiment obert amb lliteres i una finestra sense vidre, primera classe. Quan deixem la costa, el paisatge canvia. Algun baobab solitari camí de l'altiplà que s'alça cap a l'interior del continent. Aquella tarda vam creuar Selous, la reserva més gran d'Àfrica. Homenatge a un caçador il·lustre, un dels noms sortits de llibres d'aventures, escenes de caça en blanc i negre, Salakot i roba caqui. Fa només unes setmanes que ens banyem molt a prop de la solitària tomba del caçador, res d'ostentació. Només una placa al mig del una jaqueta que ens costo força trobar. Un altre exemple més d'aquella Àfrica amagada que encara espera ser redescoberta, amb una sorpresa després de cada cantonada.
Notem una ombra maldestre entrant al compartiment i tractant d'empènyer-lo fora de la seva llitera
La primera nit el meu company de viatge no va dormir bé. Poc després de sortir, notem una ombra maldestre entrant al compartiment i tractant d'empènyer-lo fora de la seva llitera. Un polissó, sense bitllet, que ens demana que el deixem dormir mentre va a poc a poc acostant-se al meu company traient-lo de la llitera. Les cares de tots dos, un amb un mico blau d'obra, un altre en roba interior gens elegant, a les fosques, entre crits i laments, tota una escena de fulletó. El tema s'acaba quan un gegant que ens acompanya vocifera alguna cosa i el polissó surt acomiadat per la porta sense pestell. I tornem a dormir la nit asfixiant africana sota el soroll dels rails i de les estacions on el tren s'atura, amb algun cap trepitjat per la finestreta, dos ulls blancs brillants com dos fars a la foscor del vagó.
Les parades del comboi es fan eternes i ens donen temps a recórrer els vagons. El següent al nostre és com un campament de refugiats, gent cuinant a terra, un parell de lones esteses sota les quals una criatura de pocs mesos dormisqueja entre el gran enrenou de la seva mare parlant a veu en crit i les ràdios amb música a tot drap que no deixen de sonar. Un ambient de festa, de familiaritat, que no s'atura quan entrem, de vegades indiscretament demanant permís per fotografiar-los. A cada parada els passadissos dels vagons s'omplen de venedors; canya de sucre, sucs impossibles en bosses de plàstic, llavors, massa fregida……Una ciutat ambulant que es desintegra quan el tren, sense avís, comença a poc a poc a moure's, i de nou la monotonia del repiqueteig de les vies i del paisatge etern, pla, que recorrem, ens porta al somni.
És com un campament de refugiats, gent cuinant a terra, un parell de lones esteses sota les quals una criatura de pocs mesos dormisca
Durant la tercera nit creuem la frontera. Oficials de duanes ens revisen d'una manera avorrida. Una altra interrupció en plena nit. Passaports buscats a la cursa, segells marcats, somriures adormits de benvinguda a Zàmbia.
Portem moltíssim retard. La companyia no té diners per pagar el combustible del tren i cada tres o quatre hores ens aturem mentre es negocia o arregla algun assumpte. Ens comencem a creuar amb vagons abandonats carregats de lingots de coure, detinguts al costat de les vies. Ningú els vigila i de vegades fan la impressió de cadàvers d'animals abandonats, rovellant-se amb el pas del temps. El preu del coure marca l'economia de Zàmbia i el ritme del Tazara. Sense un preu competitiu no compensa potser mantenir el tren i l'or vermell s'abandona a les vies en espera d'una pujada en alguna bossa d'un altre món. Com antany, l'avui d'Àfrica gairebé sempre es decideix molt lluny de les vides dels qui l'habiten.
Ens comencem a creuar amb vagons abandonats carregats de lingots de coure, detinguts al costat de les vies
Quatre dies després de sortir de Dar arribem a Kapiri Moshi, “l'estació del coure”. Poc més que una teulada envoltada de vies mortes. En un moment el tren es desborda de la vida que ha acollit. La plataforma s'omple i es buida com una inundació, curses cap al proper transport, sense comiats. En tan sols un quart d'hora només una vell uniformat, responsable de donar les sortides i arribades, queda asseient sobre una caixa de plàtans mentre dos blanc es freguen els ulls sorpresos. Després 2000 km gairebé sembla que ha estat un somni del qual només queda la prova de la màquina i els vagons solitaris. Un més dels somnis de viatge que queden a l'Àfrica, de viatge amb majúscules, com el que alguns somiem sobre un vell Atlas ja fa molts anys.
