Ra Moe, la presó sense reixes

Per: Olga Moya (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Va passar Per casualitat. Viatjava porció Àsia des CAP Diversos Mesos i la Proximitat Física amb el Conflicte birmà em va sensibilitzar Per la Mas del que és habitual causa. A més, i Per Primera Vegada a Molt Temps, els noticiaris de Tot El Món si feien ressò d'Una Manifestació de Monjos Budistes a protesta als atemptats contra els drets humans Que Estaven Donant en Aquell País. El món sí s'assabentava de Myanmar Que existia. I jo amb EL.

El món sí s'assabentava de Myanmar Que existia. I jo amb EL.

Vaig començar a informar-me about El Que allà realitzada ESTAVA succeint. Vaig aprendre Sobre la Colonització Britànica del País, Sobre La seva promesa de l'ONU Estat independent paràgraf les Minories ètniques Que l'habitaven, sobre el seu incompliment del pacte i retirada, deixant al país sumit en una sagnant i res equànime guerra que ja durava massa. Els birmans-capitanejats per diferents règims militars- asseguraven que tot el que quedava a l'interior de les fronteres els pertanyia; els Karen deien que un petit territori dins d'elles havia de ser el seu estat. El conflicto se había perpetuado durante décadas. I amb ell la massacre, la crema de llogarets, les violacions, les tortures, els assassinats, les fugides al bosc-on, per increïble que sembli, habitaven famílies senceres amagades durant anys- i els nombrosos contingents que acudien a Tailàndia per ser refugiats.

No va ser complicat accedir al camp un cop vaig prendre la decisió. Vaig tenir la sort de contactar amb un refugiat que col · laborava amb ZOA-una de les ONG que operen a la zona- i després d'un parell de reunions a Mae Sot-poble tailandès proper a la frontera amb Myanmar-, perfilar quin seria la meva feina i on ho anava a exercir: em van enviar com a professora d'anglès a Mae Ra Moe, un dels deu camps de refugiats situats en territori tailandès. L'anglès mai havia estat el meu fort, però des de l'organització em van tranquil · litzar assegurant-me que el nivell dels alumnes era molt bàsic. Jo ja intuïa aleshores que el de l'anglès anava a ser el de menys. L'important, pensava, era que veiessin que algú es preocupava per ells, que tinguessin la certesa que el món no els havia oblidat. Que, encara que el registre en els mapes, algú va tenir trobar.

Em va enviar com a professor d'anglès a Mae Ra Moe, un dels deu camps de refugiats situats en territori tailandès

Arribi un dimarts desembre, Calent, nerviós i ple de prejudicis. El trajecte que separa Mae Sot a Mae Ra Moe va predir una destinació inhòspit i inaccessible. Va avançar els batzegades impossibles jeep per una carretera, els sots despertaven al penja cada vegada que calia fer una becaina fang i va lliscar perillosament Les Rodes mentre que l'espessa vegetació al costat de l'Altre de la finestra que em convidava a somiar. En la majoria de les venes, les ganes; en el meu cap, el dubte; a l'estómac, l'nervis nuat buits. En el meu MP3, com sempre, Sabina. El trajecte en cotxe de quatre hores cadascuna. En temporada de pluja el pot signar última doble, Vaig informar. Ells francament estan aïllats, reflexionar.

Mai oblidaré el moment en què el jeep es va aturar davant d'una rudimentària barrera llevadissa, lliurar la meva documentació a un guàrdia i, després d'uns senzills tràmits, el vehicle es va endinsar en el qual anava a ser la meva llar temporalment. Sorpresa. Desconcert. Commoció. He de reconèixer que esperava trobar una altra cosa, la televisió pot ser molt nociva en aquests casos. Però la meva enorme castell d'idees preconcebudes es va ensorrar quant vaig creuar la línia imaginària entre el que havia vist a les notícies i el que estava veient en temps real. Jamás me hubiera imaginado que al lugar al que me dirigía a echar una mano iba a tener esa estética y esa magia. Ni que estaria tan net, tan ple de vida, tan sobrat de somriures, tan derramado de canciones de madrugada.

He de reconèixer que esperava trobar una altra cosa, la televisió pot ser molt nociva en aquests casos

Y es que el campo era un lugar bello. Por fuera y por dentro. Estéticamente perfecto en sus montañas verdes, en su río vertebrando la escena, en sus casas de bambú tradicionales, en su sol tropical arrancando colores imposibles al paisaje. Tenía incluso tiendas -jamás me lo hubiera imaginado- y un par de restaurantes que los refugiados con dinero y contactos en Tailandia habían montado. Espiritualmente era todavía mejor. Su desesperante situación, en lugar de amedrentar la esperanza, la espoleaba, la elevaba al cubo, la lanzaba en forma de amplias sonrisas, de sueños y de ganas. Hablar con ellos era tomar una lección de humildad, era entender que los sueños no mueren por imposibles, sino por olvidados. Y los suyos no lo estaban: seguían latentes, vivos, desbordados, presentes en todas y cada una de sus palabras. Creían en la paz -a pesar de estar en guerra-, en la libertad -a pesar de estar amarrados-. Los pequeños querían ser profesores, periodistes, polítics, metges. Los mayores, ansiaban labrarse un futuro lejos de las cadenas que los asían al interior de unas fronteras imaginarias. Algunos lo conseguirían (existían programas de reasentamiento en Canadá, Austràlia, Nova Zelanda, Estados Unidos o Noruega); lamentablement, no todos.

Fue fácil convivir con ellos. Me instalaron en casa de una familia de refugiados. Dormía en el suelo del comedor sobre un par de mantas, de noche debía leer a la luz de las velas por falta de electricidad -disponían de generadores sólo para horas punta- y me duchaba en el patio, en una cabana de fusta que només em ocultava fins a la cintura, sense cap tipus d'intimitat. I, però, puc assegurar que vaig ser feliç. La culpa la van tenir tots i cadascun d'ells. Persones com Bonface, un àngel que em va ensenyar que innocència i maduresa poden anar de la mà. O Mussy, la dona de la casa en què vivia, que al poc d'arribar em va regalar un conjunt de roba tradicional Karen amb el poc que tenia estalviat. O l'hospitalitat, encarnada en tots aquells que em convidaven a sopar a casa, que em preparaven una taula lindísima amb més de cinc plats en què menjava tot sol mentre ells s'asseien davant meu i em observaven. A l'inici va ser incòmode. Només quan vaig aprendre que era la seva única manera de donar-me les gràcies, entendí que no podía rechazar ninguna de sus ofertas por muy injusto que me pareciera que gastaran en una joven blanquita sus escasas provisiones, sus cuidados y sus ganas.

Si me daba un paseo por la aldea o me sentaba a tomar un café, a leer o a escribir en el pequeño bar que bauticé como mi oficina, me seguían y me observaban

Y qué decir de mis alumnos. En clase, los mejores: siempre atentos, sin interrumpir, con un respeto al profesor que hace años que se perdió en nuestro querido mundo occidental. No me dejaban sola ni a sol ni a sombra. Acudían a casa a cualquier hora. Para charlar, para ayudarme en mis tareas, para distraer la noche al son de una guitarra. Si me daba un paseo por la aldea o me sentaba a tomar un café, a leer o a escribir en el pequeño bar que bauticé como mi oficina, me seguían y me observaban. Y aunque a veces la situación resultara un poco absorbente, siempre tuve una sonrisa preparada. Para a ellos yo era una bocanada de aire fresco, la novedad, la oportunidad ideal de satisfacer su desbordante curiosidad sobre un mundo que a ellos les estaba vetado. Yo era su puente, su mirilla, su ventana.

Y por supuesto tenían historias tristes, moltes-famílies separades, pares morts, llogarets cremades, anys vivint amagats al bosc-, però les explicaven amb la naturalitat del que està parlant des de i sobre la seva pròpia vida. Estaven acostumats a això encara que per a res resignats. Al revés: aquell és un lloc en el qual, per sobre de tot, perdura l'esperança. No és un lloc trist ni derrotat. Es un lugar de sonrisas, de sueños y de ganas. De ilusiones castradas, de moment; pero ilusiones al fin y al cabo.

De ilusiones castradas, de moment; pero ilusiones al fin y al cabo

Llegó el día en que debía volver a hacer uso de la libertad que yo sí tenía para retroceder por aquella tortuosa carretera por la que días atrás había accedido al campo. Havia arribat com a professora i m'acomiadava amb la sensació d'haver après molt més del que havia ensenyat. Un tòpic? Potser. Però el meu agraïment per tot el que vaig aprendre d'ells val molt més que el meu ego narratiu. Gràcies. Un cop més.

Me'n vaig anar prometent tornar. I ho vaig fer. Menys d'un any després. En aquesta segona ocasió, amb l'objectiu de muntar un diari del camp, el "Karen Times". Però aquesta ja és una altra història. I un altre post.

  • Compartir

Comentaris (6)

  • Ana

    |

    Gràcies, Olga. És genial!

    Contestar

  • Carreró són sortida

    |

    Excel · lent peça. haurien llegir tots per veure la realitat tan propera a alguns paradisos. Tot i que la periodista explica bé que allò no era un drama sent un drama. Em va agradar molt. Felicitats.

    Contestar

  • Espe

    |

    Gràcies per recordar-nos com amor hi ha al món

    Contestar

  • Olga Moya

    |

    Viure allò va ser increïble. Me alegro si contándolo os he conseguido acercar un poco a la realidad de aquellas personas a las que iré a visitar una tercera vez. Me lo volví a prometer. Y lo volveré a cumplir. Gràcies!

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Sensacional Olga!!!!

    Transmets una enorme energia i vitalitat. Y sobre todo transmites con palabras que salen de tu corazón, no del ego narrativo.

    M'ha encantat….. y me encanta que por el mundo haya personas como tú!!!!!

    Contestar

  • Olga Moya

    |

    Gràcies Juan Antonio! Eso es lo más bonito que podría escuchar (llegir)!

    Contestar

Escriu un comentari