Els informatius, els noticiaris radiofònics, els diaris, els enregistraments d'internet, les xerrades en els cafès ..., tot i tots ens parlen de Japó. I ara, després de l'onada apocalíptica del tsunami, els ulls es tornen cap al risc d'un desastre nuclear, als milers de japonesos convertits de la nit al dia en ciutadans sense sostre i les vertiginoses caiguda de la borsa que poden arrossegar a la ruïna a una de les economies més poderoses de l'Terra. Sabem que tot pot explicar-, de la mateixa manera que, paradoxalment, som conscients que la Natura és imprevisible.
Però en veu molt baixa ens preguntem si no serà que el Diable, o qui sap si Déu, o pot ser que la mateixa Natura, o potser tots alhora, han decidit castigar la nostra altivesa. Primer va venir la crisi, després rebrotar les guerres i ara els terratrèmols i els sismes submarins minen la nostra seguretat justament sota dels nostres peus. Què està passant?, ¿Sonen heralds que suggereixen el començament de la fi del món o almenys el de la nostra orgullosa i maleïda espècie?
Al Japó, la realitat està en la versemblança, és fruit de la imaginació humana. I l'eix al voltant del qual gira aquesta passió sublim per la bellesa en estat pur
A mi, entre tant mal auguri, se m'acut pensar al Japó, només a Japó. I parlar d'un element sobre el qual els diaris-amb raó, per descomptat-no han parlat per a res en aquests dies: de la delicada bellesa que atresora aquest país.
Japó, contra el que normalment es pensa, no és una nació dominada només per afanys materialistes, per l'ànsia de riquesa-encara que els hagi en grans dosis, és clar-, ni tampoc és una civilització pròpiament impregnada d'espiritualisme-que n'hi ha, més estrany-. Jo crec, sobretot, que és un país profundament fascinat per l'estètica, una estètica definida pel propòsit humà d'apropar la realitat a l'ideal. Un camina pels carrers de les seves ciutats, o pels seus petits pobles d'agricultors i pescadors, i arriba a pensar que es troba en un territori artificial, on la natura ha estat transformada fins al punt que res de la realitat sembla veritable i possible.
Al Japó, la realitat està en la versemblança, és fruit de la imaginació humana. I l'eix al voltant del qual gira aquesta passió sublim per la bellesa en estat pur, no és altre que la ciutat de Kyoto, on la més important de les festes - imagineu!- se celebra en honor de la floració dels cirerers. Allà sobreviu en estat pur aquest món tan marginal com essencial en la vida japonesa qual és l'univers de les geishes, l'anomenat per la tradició "món dels salzes i les flors". Allà es representa el "Kabuki", el teatre nacional, com en els dies en què va ser inventat, ja fa segles. Allà sona el "Shamisen", una espècie de llaüt, recuperant les antigues melodies. I allà s'elaboren els més bells "Haikus", poemes de versos amb disset síl.labes. Com aquest, per exemple: "La flor és fràgil; si us plau, regueu sovint. La flor del préssec es ruboritza com el sol que s'amaga ".
Pel que he pogut llegir als diaris, Kyoto s'ha salvat, per aquesta vegada, del desastre. Menys temps! Perquè la bossa es recuperarà, les carreteres i les ciutats seran reconstruïdes, les plantes nuclears es veuran reforçades amb nous sistemes de seguretat ...; però si l'estètica de les costes, els camps i les ciutats japonesos hagués estat agredida seriosament, el dany seria impossible de reparar. Perquè les ferides infligides a la bellesa, com les de l'amor, mai s'acaben de curar del tot.
JAVIER REVERTE
