Canal Imperial d'Aragó: la bogeria de Pignatelli

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

No sé què em va portar aquell matí de diumenge a passejar per les ribes del Canal Imperial d'Aragó. Malgrat haver viscut a Saragossa i vénen a Barcelona amb molta freqüència, mai ho havia fet abans. Potser fos el record del meu pare, qui allunyat ja de la muntanya per imperatius de l'edat buscava en passejos com aquest un succedani per suportar la insuportable llunyania dels cims. Potser era només la mala consciència d'haver caminat centenars d'hores per ciutats estranyes quedant-me tant per caminar en aquesta que porto al cor. Segurament les dues coses alhora. La veritat és que em vaig de cara amb una història fascinant a la qual, ho reconec, tot just havia prestat atenció: la d'un home que va somiar amb fer realitat, 250 anys després, l'obstinació d'un emperador, aquest en els dominis mai es posava el sol: un canal des del Cantàbric a l'Atlàntic que afavorís el reg de desenes de milers d'hectàrees de terrenys erms.

L'estàtua d'aquest home visionari, Ramón Pignatelli, domina des 1904 (quan va ser traslladada des de la cèntrica plaça d'Aragó) el parc del mateix nom al final del passeig Sagasta, el antigo camí de Torrero que comunicava el centre de Saragossa amb els dipòsits d'abastament d'aigua del Canal Imperial, situats a la zona més elevada de la ciutat.

No sé què em va portar aquell matí de diumenge a passejar per les ribes del Canal Imperial d'Aragó. Mai ho havia fet abans. Potser fos el record del meu pare

A un pas de la església de Sant Antoni de Pàdua i el cementiri militar italià, l' pont d'Amèrica (l'original ja no queda res, doncs va ser destruït durant la guerra de la Independència per dificultar l'avanç de les tropes franceses cap a Saragossa) marca la primera trobada amb el canal, una de les obres hidràuliques més ambicioses realitzades a l'Europa del XVIII. No és d'estranyar que a Pignatelli el prenguessin per boig i que el seu projecte generés bromes i incredulitats.

Avui, les xifres encara provoquen admiració: un canal de 110 quilòmetres de longitud paral · lel a la riba dreta del riu Ebre, de qui pren les seves aigües, que discorre entre el municipi navarrès d' Fontellas i l'aragonès de Fonts d'Ebre i que fins i tot va arribar a utilitzar per al transport fluvial de passatgers entre Tudela i Saragossa (relegat més tard per la línia fèrria Alsasua-Saragossa). Però, sobretot, un cabal de 30 metres cúbics d'aigua per segon que va regar de vida (i segueix fent-ho) al voltant de 27.000 hectàrees de cultius ia una vintena de municipis.

Pignatelli va somiar amb fer realitat, 250 anys després, l'obstinació d'un emperador, aquest en els dominis mai es posava el sol

He caminat en diverses jornades bona part dels 15 quilòmetres de riberes (en ambdós sentits) que jalonen el pas del Canal Imperial pel terme municipal de Saragossa (un recorregut que també es pot fer amb bicicleta). Primer, per la seva riba esquerra, més urbanitzada i endreçada, i, després, per la camí de Valdegurriana, agrest i salvatge, amb aquesta aroma a extraradi on les ciutats es rendeixen, per esgotament, al camp. De tant en tant et ensopegues amb un baixador, amb una vella Almenara, amb flors que demanen a crits que cap malvat les arrencada, espurnes d'aquest passat que se'n va anar amb el corrent.

I és que el paisatge del XIX ha desaparegut fa temps. Les riberes ja no estan jalonades de molins, fàbriques de farina, safareigs, de petits drassanes i magatzems. Per les seves aigües ja no naveguen barques d'esbarjo ni de passatgers. Però el canal segueix regant milers d'hectàrees de cultius i aprovisionant d'aigua a desenes de municipis. I, com llavors, segueix sent lloc d'esbarjo de molts saragossans. A més, està magníficament escortat en aquest tram: de banda el parc gran (rebatejat com José Antonio Labordeta) i, a l'altre, les muntanyes dels Pinedes de Venècia. El desviament és gairebé obligat per contemplar la ciutat des de les altures. L'estàtua de Alfonso I el Batallador indica el camí. A l'altra riba, recórrer els senders de les pinedes ofereix una interessant perspectiva del canal.

De tant en tant et ensopegues amb un baixador, amb una vella Almenara, espurnes d'aquest passat que se'n va anar amb el corrent

L'artífex d'aquesta impressionant obra d'enginyeria hidràulica no es va oblidar de la seva detractors quan, i 1790, el Canal Imperial d'Aragó va ser una realitat. Una mica més enllà de l'encreuament amb l'actual via Ibèrica es troba una font que va batejar com dels incrèduls. Només va necessitar una inscripció en llatí per reivindicar davant de tanta burla. "Per convenciment dels incrèduls i comoditat dels viatgers", manar escriure. L'aigua fluïa ja per les àrides terres que envolten Saragossa, posant els fonaments d'una ambiciosa reforma agrària. El boig Pignatelli s'havia sortit amb la seva.

Encara queden en peu quatre antigues almenaras, des d'on es distribuïa l'aigua de reg. Per arribar a la de Sant Antoni de Pàdua (just en direcció contrària a la de la Font dels incrèduls) cal caminar pel camí de Valdegurriana, deixar enrere el baixador de la Pau i salvar el barranc de la mort, que va obligar a Pignatelli a construir un espectacular aqüeducte. Més endavant es troben les rescloses de Valdegurriana (el canal ha de salvar al llarg de tot el recorregut un desnivell de 125 metres), dissenyades per a permetre la navegació en aquest tram.

En una font Pignatelli va deixar un missatge als seus detractors: «Per convenciment dels incrèduls i comoditat dels viatgers»

El to terrós de l'aigua no ha de portar a engany. A més d'una nodrida colònia d'ànecs, el canal acull 2.500 exemplars de la cloïssa més cara del món, la Margaritífera auricularia (perla del riu), el més antic dels musclos d'aigua dolça i una espècie protegida la captura (el nacre de les seves petxines és un bé molt preuat) està severament prohibida. La multa pot arribar als 16.000 EUR.

Caminar pel camí de Valdegurriana en direcció a les rescloses del mateix nom és anar donant-li a poc a poc l'esquena a la ciutat entre descampats a mig urbanitzar i terres cuarteadas que expliquen millor que ningú el miracle del canal de Pignatelli i la legió de incrèduls que .

Les aigües del canal imperial acullen 2.500 exemplars de la considerada cloïssa més cara del món

Els herbassars desmaiats sobre el corrent estan esquitxats, de tant en tant, d'algun pescador assegut a la vora. Sobre un mur d'un centre esportiu, a un pas de les pinedes de Valdegurriana, els joglars del grafit ja han pintat la cara del pallasso Tenir, mort fa només uns dies. És un matí de bicicletes i gossos que no volen saber res dels seus amos, potser intuint que la ciutat s'acaba i que, per fi, estan en el seu territori. La llera del canal es perd en la llunyania i convida a seguir caminant però, ara sí, és hora de donar-se la volta.

  • Compartir

Comentaris (9)

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Bonic relat, Ricardo. És cert que de vegades tenim històries curioses i belles a molt poca distància on ens trobem ¡¡Gràcies per explicar-nos una altra més de les teves. Una abraçada

    Contestar

  • Olga Dolent

    |

    Visc al costadet del canal, al meu monòton recorregut diari el va creuar en diverses ocasions i és dels pocs elements del meu trajecte que aconsegueix captivar. Molt bonic l'article.

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    A m'estranya que et captivi Olga. Si saps d'algun treball a què hagi d'anar caminant creuant el canal avísame. M'apunto. M'encanta que t'hagi agradat estant com estàs acostumada a veure'l cada dia. És molt difícil treure-li lluentor a la rutina. Juan Antonio, estic amb tu, de vegades abans de mirar a l'horitzó cal mirar-se bé la punta de les sabates. Gràcies als dos.

    Contestar

  • Israel

    |

    Relats com el teu, Ricardo, són els que van canviant la nostra percepció del paisatge (seguint al professor Martínez de Pisón).
    La forma de veure el paisatge es va creant entre tots….
    Una salutació.

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    Gràcies Israel. Simplement intentar comprendre els paisatges seguint l'estela del professor Martínez de Pisón, un humanista en el sentit més ampli de la paraula, és tot un honor. ABZ

    Contestar

  • Mar

    |

    M'agradaria preguntar-te si saps alguna cosa pont dels sospirs que es troba en aquest encantador passeig tan generosament ens proveeix. Estic interessat en saber tot sobre aquest pont. Moltes gràcies

    Contestar

  • ricardo

    |

    Sento no poder ajudar-te Mar, Conec la història d'aquest pont, però la DGA Té publicar alguns interessants Treball sobre el mateix Canal Imperial. Si Té do sort explica'ns la història. A Té also Mi m'intrigava alguna cosa a veure amb ell famós pont venecià. Una salutació

    Contestar

  • Art

    |

    Molt interessant tot això, que razon que moltes vegades no sabem res sobre l'entorn que ens envolta. Passejar per la riba la veritat que si és aconsellable per oblidar-se del mundanal soroll. Aprofito el meu comentari per preguntar si és possible navegar pel canal amb piragua o pàdel surf, o si té algun perill encara que no estigués prohibit. No he vist ningú navegar en piragua, encara que fa molts anys crec recordar que organitzaven rutes. Bé espero que algú pugui ajudar. Moltes graciasl

    Contestar

  • La revista de viatges amb històries antigues portes de la Saragossa emmurallada

    |

    […] Saragossa és una ciutat enfosquida pels tòpics. Pels tòpics i per una icona, la basílica del Pilar, que històricament ha postergat, a ulls del visitant, a la resta de l'urbs. Saragossa és, per a massa, el Pilar i l'Ebre. El Tub i les Festes del Pilar. I poc més. Molt allunyada d'aquesta impressió precipitada i injusta, la Salduie sedetana, l'antiga Caesaraugusta romana, la Cesaraugusta visigoda, la Saraqusta musulmana, Saragossa es Cristiana, la moderna Saragossa, en fi, acumula una història mil·lenària que, dit sigui de pas, ni els poders públics ni els propis saragossans han preservat durant segles com es mereix. Per això no hi ha millor manera per estripar prejudicis i espantar clixés que acostar-se a ella a través del seu passat i recórrer els seus carrers amb la mirada atenta als seus vestigis i als llocs que van marcar el seu esdevenir. […]

    Contestar

Escriu un comentari