Els viatges han estat sempre l'excusa perfecta per no mirar-nos a nosaltres mateixos, per tornar la cara a l'espill. I ho dic amb la consciència d'haver recorregut un grapat de països de cada racó de planeta, des d'Alaska fins a Ushuaia, des Sud-àfrica a Iverness, des d'Austràlia fins a l'Himàlaia.

El primer trajecte devia durar 20 hores, però es va allargar a 36: primer “va caure el turó” –així diuen al Perú quan hi ha un corriment de terres–, després va caure un altre i llavors va entrar la nit, la calor tropical i la desesperació.

En aquest tranquil poble de Massachusetts vaig començar a comprendre que l'autor que més m'ha esgarrapat; que més m'ha canviat, nodrit, desvestit, separat de la terra (“el meu habitatge als núvols és tranquil”, va escriure) i tornat a vestir parlava de coses que jo, ara, tenia davant dels ulls.

Hi havia decidit anar feia temps, sense saber-ho, quan vaig llegir Moby Dick. em vaig dir: jo vull viure a Nantucket. Em vaig imaginar casetes de fusta amb espelmes consumint mentre el vent rodava per carrers estrets i els pescadors, exhausts, s'escalfaven al voltant del foc.