Els viatges han estat sempre l'excusa perfecta per no mirar-nos a nosaltres mateixos, per tornar la cara a l'espill. I ho dic amb la consciència d'haver recorregut un grapat de països de cada racó de planeta, des d'Alaska fins a Ushuaia, des Sud-àfrica a Iverness, des d'Austràlia fins a l'Himàlaia.
El primer trajecte devia durar 20 hores, però es va allargar a 36: primer “va caure el turó” –així diuen al Perú quan hi ha un corriment de terres–, després va caure un altre i llavors va entrar la nit, la calor tropical i la desesperació.
En aquest tranquil poble de Massachusetts vaig començar a comprendre que l'autor que més m'ha esgarrapat; que més m'ha canviat, nodrit, desvestit, separat de la terra (“el meu habitatge als núvols és tranquil”, va escriure) i tornat a vestir parlava de coses que jo, ara, tenia davant dels ulls.
Hi havia decidit anar feia temps, sense saber-ho, quan vaig llegir Moby Dick. em vaig dir: jo vull viure a Nantucket. Em vaig imaginar casetes de fusta amb espelmes consumint mentre el vent rodava per carrers estrets i els pescadors, exhausts, s'escalfaven al voltant del foc.
La primera vegada em va tirar la porta als nassos. la segona, xiuxiuejar un amable "menja in". La tercera va començar a acariciar el piano. A Marjorie Elliot no li agrada que la molestin en el seu temps de treball, que sembla inflamar moments abans de cada actuació.
El meu viatge va començar amb fred. Hi havia decidit recórrer durant cinc setmanes 1.600 quilòmetres per aquestes terres amb bicicleta, sense més companyia que una tenda de campanya, les alforges plenes de menjar i quatre parells de mitjons.
El turisme de masses s'assenta en bells paratges verges, per la qual cosa l'impacte de el desenvolupament de l'activitat econòmica és immens en l'entorn natural. També a Cuba.
Hi ha una mena de síndrome que ataca sempre a l'viatger que posa els peus a Cuba i que aquest no entendrà fins passat un temps. Es tracta d'un virus que, un cop inoculat, només podrà créixer fins devorar-nos. Massa gent ho pateix. jo també, i de manera irreparable. I es diu nostàlgia.
El viaducte La Farola és la finestra a el món -una carretera d'una bellesa inigualable, però bastant tortuosa- de Baracoa. I és la manera més autèntica d'arribar a la "ciutat primada" des de Santiago de Cuba.
Parlar de l'orient cubà és parlar de colonització (per aquí va treure el cap Colom per primer), de resistència i independència, de desenvolupament econòmic i cultural, de política, de revolució i, finalment, d'història. Un viatge fins a Santiago alimenta tot això.
Aquí, a diferència de la Figuera, el poble bolivià on van assassinar al Che i el reclam funciona amb més intensitat cada 9 d'octubre, la llegenda rugeix entre els carrers i en la imaginació quan el visitant ronda entre els viaranys de la biografia d'un símbol universal.
L'Havana és un univers cultural que sovint resulta desconegut, encara que pot haver-hi un petit obstacle: conèixer la immensa programació de les activitats. Res que no se superi amb interès.
Naturalment que qualsevol país té els seus defectes, però penso que es necessita parlar amb temprança, aparcant els odis i estereotips basats en prejudicis als quals tan acostumats ens tenen molts articles d'opinió i polítics.
En les últimes setmanes he fet un parell de viatges de cap de setmana. Primer vaig anar a Cienfuegos i Trinidad, cap al sud, i després a Viñales, a l'oest de l'Havana. En tots aquests llocs vaig dormir en cases particulars, una alternativa als hotels. A més de ser més econòmiques i personals, solen ser l'opció més accessible.
L'estranger segueix sent el focus de totes les mirades; un reclam, en fi, amb diners a qui poder treure alguna cosa. Al que em vull referir és a la nostra manera d'actuar i d'integrar sense passar la línia del respecte per la diferència.
Hemingway va viure a l'hotel dos Mons, on, diuen, començar a escriure Per qui toquen les campanes. L'hotel,, d'un encant crepuscular, es troba al principal carrer del centre històric de l'Havana. La seva planta baixa és un gran saló de sostres alts on avui un pianista arrenca a les tecles Yellow Submarine.
En aquest blog que avui inauguro des de l'Havana us intentaré apropar peripècies, racons, música, curiositats, platges, llibres ... Tot això encaixa en aquest espai concebut per compartir vivències, caminades i impressions.
Avui, Bòsnia i Hercegovina, intenta desfer la pols de les cendres de la seva història.
Caminar pels carrers del centre de Sarajevo és fer memòria, inevitablement, els records més immediats en el temps.
Nou Mèxic, igual que Arizona, és una terra àrida, aspra, ocre, la de les pel · lícules d'indis i vaquers: penyals, autèntics escenaris d'una pel.lícula de John Ford, en què uns indis navajos poden treure el cap al precipici.
L'asfalt bull al migdia. Els primers raigs de sol són absorbits per terra; passat un temps ja no dóna l'abast i la carretera abrasa. Jalonant les vores, bulle la fe.
En Oklahoma, al cor dels Estats Units, on el sol castiga l'existència, un home de negocis, Cyrus Avery, somiava amb una xarxa de carreteres interestatals. Aquesta idea la va traslladar a l'Associació Americana de Carreteres Estatals. D'aquesta manera va, i 1926, la Ruta 66. Aquesta és la crònica d'un viatge de 3.600 quilòmetres a lloms d'una Harley Davidson. Per Diego COBO.