El món en la fi del món
Hi va haver un temps en què tot el món va ser així: grandiós, salvatge, agradable, desolat. El món d'abans i després de l'home. "Desolat" sempre ha estat una paraula bonica, que m'evoca els paisatges que més m'atrauen: espais aliens a la domesticació i al control de l'home, llocs on et sents com si contemplases la Terra per primera vegada. On sempre aquestes de pas, on ets diminut i vulnerable, on només estar suposa, moltes vegades, arriscar la vida. Tot en ells és desmesurat: la llum, les distàncies, la soledat, el silenci, el poder dels gels, els mars i els seus cels, ja sigui en forma de furioses tempestes o de sols incandescents, o la singularitat dels pocs éssers humans que han aconseguit adaptar-se a viure en alguns d'ells.
A aquests llocs que semblen rebutjar-amb totes les seves forces, que són moltes, he dedicat la major part de la meva vida
Són llocs que semblen rebutjar-amb totes les seves forces, que són moltes, però que sempre m'ha valgut la pena recórrer-. A ells he dedicat la major part de la meva vida. Aquesta exposició és un homenatge a alguns d'aquests llocs que van canviar la meva vida, i que ara vull compartir amb els somiadors de la llibertat i els pelegrins de la soledat; amb tots aquells que senten la fascinació per la bellesa del nostre planeta ...
Mirant enrere, m'adono que ells han modelat, en bona mesura, l'essència del que sóc
Ara, mirant enrera, m'adono que ells han modelat, en bona mesura, l'essència del que sóc. Quan somric brillen en les meues nines les muntanyes del Karakorum, quan estic trist, m'afligeixen tempestes de sorra que ennuvolen el cor, quan son m'arriben reflexos de la Antàrtida, vents de la Patagònia, llums del Tibet. Per a mi és la bellesa del món, el silenci, la solitud del món. Just allò que està amenaçat i que necessitem tant com l'aire que respirem. D'ells només m'he portat aquestes imatges i els sentiments que m'han provocat. Al llarg d'aquests trenta anys d'expedicions, en tots ells m'he sentit feliç i per això ja formen part del meu paisatge interior. Espero que, igual que al meu, cada imatge els evoqui un sentiment i els xiuxiuegi una història. Aquests són els llocs on he sentit una intensa i exultant sensació de llibertat. Mai vaig voler conquistar, van ser ells els que m'han conquistat.
El món en la fi del món (instants d'una vida al límit de l'impossible)
Sebastián Álvaro
Sala Primavera, a la Casa del Rellotge. Escorxador de Madrid. Passeig de la Chopera, No 6.
De l' 19 de novembre al 13 de desembre (l' 9:00 una 21:00 h de dilluns a dissabte i diumenges fins a les 15:00 h).
L'exposició s'inaugura demà amb una visita guiada pel mateix autor a les 18:30 h.
Sebastián Álvaro (Madrid, 1950) és el creador i director, fins 2008, l' "Al filo de lo impossible", un dels programes amb més prestigi i permanència en antena de la història de la televisió espanyola. Des de fa 30 años lidera diferentes equipos que han llevado a cabo y filmado las aventuras más arriesgadas, des de l'ascensió als 14 vuitmil fins a la travessia del Gran Mar de Sorra o el del Taklamakan. Ha llevado a cabo más de 200 expedicions i 300 documentals, i, per tant, es una de las personas que más viajes de aventuras y exploraciones ha realizado. Entre les seves nombroses distincions es troben les medalles al mèrit militar, i el Premi Nacional d'Esport 2006. És autor de 15 llibres de viatge, aventures i muntanya i un dels conferenciants més reclamats d'Espanya. Es articulista en el diario AS y colaborador de El País, El Mundo i la Cadena Ser.
