fa 24 2011 Tras la estela de Saint-Exupéry

• Desert Marroc

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Desierto-Marruecos.jpg

  Fa uns pocs anys, encara amb l'ànim i la psique trastocats per les restes d'una punyetera malària que havia contret al Brasil dos anys abans, vaig decidir embarcar-me en un viatge cap als deserts costaners del sud marroquí, les riberes atlàntiques que s'estenen des de Agadir fins Tarfaya, l'antic Cap Juby, on feia escala, en els seus vols nocturns, l'avioneta-correu d'aquell pilot i escriptor que va ser Antonie de Saint-Exupéry.

Fa uns pocs anys, crec recordar que en el 2004, encara amb l'ànim i la psique trastocats per les restes d'una punyetera malària (en la varietat letal i cerebral coneguda com "Plasmodium falciparum") que havia contret al Brasil dos anys abans, vaig decidir embarcar-me en un viatge cap als deserts costaners del sud marroquí, les riberes atlàntiques que s'estenen des de Agadir fins Tarfaya, l'antic Cap Juby, on feia escala, en els seus vols nocturns, l'avioneta-correu d'aquell pilot i escriptor que va ser Antonie de Saint-Exupery. Viatjar no és només un fet apassionant per als que ens agrada de fer-ho, sinó també una bona teràpia quan l'esperit se sent atribolat i el cap confusa. Jo sòl recomanar als amics en situacions d'aquest mena i, en la majoria de les ocasions, no em fan cas. Allà ells si prefereixen el divan del psicoanalista, perquè, entre altres coses, sol sortir més car.

En Marràqueix llogar un cotxe 4×4 i vaig tirar cap al sud sense aturar-me a la plaça de Jemaa el Fna, perquè ja no suporto els seus olors de fregit de xai i em fan pena les serps drogades pels seus amos perquè no els piquin quan les s'enrosquen al coll per embadaliment de turistes. Vaig envoltar Agadir per l'ampli arc de la seva circumval, doncs la ciutat, després del terratrèmol que la va destruir dècades enrere, s'ha convertit en una mena de imitació de Benidorm sense gràcia. Y seguí la carretera de la costa, el trànsit disminuïa en forma sensible.

Viatjar no és només un fet apassionant per als que ens agrada de fer-ho, sinó també una bona teràpia quan l'esperit se sent atribolat i el cap confusa

Vaig dormir a la lletget ciutat de Tiznit i em vaig llevar d'hora, amb el sol, per reprendre viatge. Les corbes suaus de les muntanyes voltaven l'horitzó a la meva esquerra i, a la meva dreta, es tendia el salvatge Atlàntic. La vegetació desapareixia sota un desert pedregós. Vaig creuar l'humil poblat de Mirleft, Em vaig aturar dels dies en Sidi Ifni, va visitar Fort Boujerif (un vell fort derruït de la Legió Estrangera francesa que sembla tret de les pàgines de la novel.la "Beau Gest") i vaig seguir la costa durant dues jornades fins Tan-Tan i Tarfaya. I va ser en aquesta carretera de la costa atlàntica, plena de forts penya-segats i batuda pel mar furiós, on contemplar un dels espectacles més superbs que he vist en la meva vida: els derelictes, els vaixells llançats pels temporals a les platges i deixats allà, oxidats, morts, per recordar a les generacions la violència dels oceans, la força indestructible de la Natura que vulnerem cada dia els homes. ¿Vencerà ella o vencerem nosaltres? Contemplant aquest paisatge de vaixells vençuts, em temo que la resposta no és senzilla.

Vaig escriure un poema sobre això. Aquí van alguns dels seus versos per al curiós lector:

"La duna contra el ferro i contra el mar la pedra,
desert que és un vaixell a la deriva
i en crits naufragat ...
Restes d'acer vell, malferits,
En l'últim esforç per arribar a la terra.
I allà quiets per sempre, humils llauna
Sota l'aire salvatge de la sal inclement ...
La boca d'aquesta costa té dents de tigre ...

El viatge va concloure en Tarfaya, on hi ha un modest monument a Saint-Exupéry: un biplà d'hèlix, fos en ferro, de mida petita i pintat de verd. Poc homenatge per aquell gran escriptor a qui es va empassar la mar durant la II Guerra Mundial, quan el seu avió va ser abatut pels nazis.