Inhambane: no demanaràs aigua al assedegat
La vida es va aturar de sobte al voral de la carretera. Quan es viatja amb cotxe, gairebé sempre passa massa ràpid davant dels nostres ulls i, molest, de vegades et frena en sec per obligar-te a asserenar la mirada, que ja no distingeix, entre el incessant barahúnda d'imatges, els ulls plorosos d'un nen o la ganyota indolent del jove que esculpeix la seva ombra sobre la terra vermella.
En un punt indeterminat de la província de Inhambane entre les localitats de Inhacongoo i Cumbana, al sud de Moçambic, el motor del tot terreny va entrar en ebullició i no hi va haver més remei que acostar-nos a la cuneta. Calia intentar refrigerar-lo costi el que costi i necessitàvem la major quantitat d'aigua possible si volíem continuar sense sobresalts. Molt aviat havíem buidat les ampolles que portàvem al cotxe, un mannà que el motor devorava entre una batahola de vapor que consumia el líquid sense remissió. Calia més aigua.
De vegades la vida et frena en sec per obligar-te a asserenar la mirada, que ja no distingeix, entre el incessant barahúnda d'imatges
El lloc, maleït pel sol, no semblava el més propici per trobar-la. A la carretera hi havia venedors de cacauets, que penjaven de les branques d'un arbre les bosses de plàstic, i parades de gasolina embotellada; ambulants que oferien piri piri (salsa local de bitxo) i fins i tot crancs. Al racó més inesperat ensopegues amb una motocicleta amb una bandera vermella de Frelimo, el partit governamental (les eleccions se celebraven d'aquí poc). Però no, aquí no semblava fàcil aconseguir més aigua per refredar les entranyes del cotxe.
A la nostra dreta treien el cap les cabanyes d'un petit poblat. Només mirar-ho donava calor. Era el que teníem més a tret i ens vam apropar a preguntar amb dues ampolles de plàstic a la mà. Estava buit. Jeremies, nostre conductor, va proposar llavors creuar la carretera a la recerca d'un altre poblat proper. Segons ens aproximàvem, semblava que anàvem a córrer la mateixa sort, encara que aviat distingim una dona amb els seus tres nens observant-nos sota un sospir d'ombra d'una de les construccions del llogaret desert.
El motor va entrar en ebullició i no hi va haver més remei que acostar-se a la cuneta. Calia intentar refrigerar-lo costi el que costi
Al costat hi havia un pou d'uns tres metres de diàmetre, semitapada la boca amb una planxa de xapa, en què desaiguava una canonada rudimentària encarregada de recollir l'aigua de pluja. Potser emmagatzemarà prou aigua per oferir a uns «mulungus» desconeguts, pensament. La il·lusió es va esfumar de seguida. N'hi havia prou amb treure el cap per adonar-se que el pou estava completament sec. O no havia plogut fa temps o tenia més filtracions que ciment. Vaig creuar una mirada de desassossec amb el meu amic Juancho. No perquè presumís que ens quedàvem sense aigua, sinó per la contrarietat que em provocava demanar-la a algú tan necessitat d'ella. Els assedegats del mandat evangèlic eren ells, no nosaltres, que només necessitàvem refredar el motor d'un cotxe, els sorolls del progrés que aquests pagesos escoltaven cada dia. Quin dret teníem ni tan sols a demanar-li-la?
Mentre se'ns esquerdava la consciència, Jeremies ja estava dialogant amb la jove exposant-li el nostre problema. Gairebé m'hauria alegrat que ens hagués negat l'aigua però, sorprenentment, aquesta dona s'estava excusant per no poder deixar-nos omplir les dues ampolles, doncs necessitava l'aigua per als fills. Només podíem omplir una, lamentava.
Aquesta dona s'estava excusant per no poder deixar-nos omplir les dues ampolles, doncs necessitava l'aigua per als fills
Em preguntava com reaccionaria jo si un bon dia obrís la porta de casa meva i un desconegut em demanés l'últim rosegó de pa. Vaig recordar llavors aquella nena africana que, acabades unes breus vacances a Espanya gentilesa d'alguna ONG benintencionada, responia a la tele, després d'una pregunta que no es mereixia, que el seu desig més gran seria tenir a casa seva «una aixeta de la qual sempre sortís aigua». Aquella dona que venia cap a nosaltres amb la botella de plàstic plena es comportava, veritablement, com si de la seva aixeta sempre sortís aigua i aquesta hospitalitat que nosaltres hem oblidat fa temps m'admirava i, al mateix temps, em desconcertava.
Nosaltres aviat beuríem cervesa freda o refrescos amb glaçons de gel, encara que no sense abans refredar el motor del tot terreny amb aquesta mateixa aigua que ella donava als seus petits. Sense temps per fustigar-nos, va tornar amb l'ampolla plena i la va lliurar als tres desconeguts. No ens va demanar res a canvi i, la veritat, no li vam donar ni tan sols uns meticals per la seva hospitalitat. A mi ni se'm va passar pel cap i tampoc estic segur que ho hagués acceptat. Només encertem a musitar el nostre tímid agraïment. Els dos nens més petits, indiferents, seguien mentre trastejant sobre una tela on la seva mare preparava una mica de menjar.
Aquesta dona que venia cap a nosaltres amb l'ampolla de plàstic plena es comportava com si de la seva aixeta sempre sortís aigua
Això no és una història de bons i dolents. Ni nosaltres érem els dolents, ni ella la bona, que cadascú, al marge de la seva procedència i situació social, carrega amb el seu corresponent farcellet de misèries. Potser una mica més enllà hi havia un altre pou ple d'aigua. Qui sap. Nosaltres vam poder continuar el nostre camí a trompades, perquè fins a arribar a Maxixe encara vam haver de parar unes quantes vegades a donar de beure al tot terreny. L'aigua del assedegat. Allà, en una benzinera, afortunadament hi havia una aixeta. D'aquells dels quals sempre surt aigua.
