Kenya: la dura carretera del descalç pastor perdut
Despert aviat en el rudimentari recer del mestre. Surto a córrer per la pista assolada. Només l'erm verd m'envolta. Estic immers en el cor d'Àfrica i això em fa sentir viu, alerta, feliç. El que pis és una terra dura i salvatge. Aquí no arriben els safaris. No hi ha vistosos massai ni festivals de cors i danses, només uns paupèrrims pastors als que la sequera ha matat el bestiar. L'ajuda internacional ha salvat els éssers humans però els està convertint en captaires. La atroç dependència d'Etiòpia pot repetir aquí. El sol s'eleva sobre mi i sento que és hora de tornar al campament. Ens espera un dia llarg de pedres i pols. Les hores de llum són escasses i encara no puc predir la quantitat d'esdeveniments que es precipitaran al llarg de la jornada.
Abans de marxar, ens diuen que la carretera és molt dolenta, moltes pedres. És veritat. La pista és pitjor en aquest tram que en l'anterior, molt pitjor. Primer consisteix en fang sec amb enormes i profundes rodades en què les BMW gairebé es submergeixen per complet. Encara que això sí, l'escenari és sobrenatural. Immens i clar amb una alta serralada al lluny coberta de núvols que deixen veure la seva silueta de xerrac afilat El més alt és la muntanya Kenya, un dels pics més importants d'Àfrica. Ens creuem amb alguns animals salvatges com una guineu platejat o uns petits antílops que van en parelles. Fa calor, l'altiplà està sembrada d'una herba curta com un raspall, les acàcies esquitxen aquí i allà l'horitzó. No hi ha ningú, només el sol, el vent i el silenci. Segons anem endinsant-nos en aquest territori assolat augmenta la sensació d'irrealitat, d'estar en un altre planeta. En aquest regne de la evanescència on patinem sobre pedres se succeeixen les trobades sorprenents. En una llarga recta plena de gruixuda grava veig dos ombres de lluny. Són dos caminants. Quan estic molt a prop d'ells em diuen alguna cosa. No puc sentir-los a causa del cruixit de les rodes sobre el material d'al · luvió. Fre sobre l'inestable pis i em gir per saber què volen. Són dos africans fibrosos i escanyolits. Dos pastors sense bestiar. Dues ànimes errants. En un anglès perfecte un d'ells, el més jove, es dirigeix a mi per preguntar-me si en aquesta carretera he vist un home sense sabates.
-He vist molts-confirmo.
-Porta una jaqueta com aquesta-diu agafant la del seu company, una espècie de sobretot verdós i llardós, dues o tres talles més grans de les que necessitaria.
Nego amb el cap. -No m'he fixat-reconec-, m'he creuat amb gent però vaig massa pendent del camí.
La conversa ha anat adquirint tints surrealistes i absurds que es disparen fins l'enèsima potència quan després d'haver-nos quedat mirant els uns als altres sense dir res durant una estona els pregunto per què el busquen.
-S 'ha perdut-diu el meu interlocutor. Literalment: "Es va perdre". Ha perdut el seu camí. ¿Perdre? Perdre és impossible aquí i molt menys perdre el camí. No hi ha més camí que aquesta ferida de pedra al desert. Aquesta atroç senda va de Moyale a Isiolo i no hi ha res més. No hi ha altra alternativa. Cap altra possibilitat. Res que no sigui circular en un sentit o en un altre. Ara mateix estem en un dels trams més allunyats de qualsevol població: a vint o trenta quilòmetres de Turbiàs ja cinquanta o seixanta d'Bubissa. Aquí no hi ha opció a perdre, però tot i així dos caminants misteriosos, dos pobres pastors sense bestiar, persegueixen per alguna estranya raó a un altre tipus encara més pobre que ells que no té ni per a calçat. La pista es va posant mala, pèssima, terrible. És molt exigent fins i tot per a mi, però per Alícia és un suplici. La miro circular amb dificultat i m'admira la seva determinació. Ha volgut intentar la pista de Moyale i plora dins el casc a causa de la impotència. Quan he d'agafar la seva moto perquè superi un tram especialment fotut em sorprèn com és de difícil de governar que és. No m'estranya que li facin mal les espatlles, els braços, les mans. Se li dormen contínuament i és normal. Ha de fer una força terrible per mantenir Descoberta dins de la senda i que no es caigui.
En un anglès perfecte un d'ells, el més jove, es dirigeix a mi per preguntar-me si en aquesta carretera he vist un home sense sabates
Està farta, cansada, deprimida, però segueix avançant. És una valenta que ha topat per fi amb l'onada que jo predeia. Ahir estava eufòrica, feliç en Turbi dormint en un catre i menjant gallina vella. La immersió en la naturalesa total de l'Àfrica que no surt a les postals li estava posant bé, però va passar mala nit per culpa dels fotuts rucs, que no van deixar de bramar. Jo ni els vaig sentir, però ella té l'oïda fina. Amb prou feines va conciliar el son una hora seguida i avui està esgotada. Ahir va caure i li va fer gràcia. La pista era complicada però no impossible, patia però es divertia. Avui no hi ha res d'això. Avui només hi ha desesperació per la impossibilitat d'adaptar-. No és culpa seva, sinó d'una moto que no està dissenyada per a aquest terreny. Plora, pateix, gemega, però lluita. Caldria veure a alguns machotes en aquest camí cabró. Segur que molts no donaven tant de si com ella. Em admira contemplar la seva determinació. S'ha ficat sola en aquest embolic i no fa a ningú responsable d'això. Sé que aquesta pista només té 500 quilòmetres i que per malament que vagin les coses sempre hi ha una solució i que en tres dies estarem a Nairobi bevent cervesa i menjant delicatessen. Tot i així, em poso en la seva pell, sento el seu sofriment i admiro el seu valor. És una gran dona de petita grandària i força immensa.
Cap a les 14:30, quan ja portem prop de cinc hores de viatge albiro un campament de treballadors. És la base dels xinesos que construeix la nova carretera i poc després un grup d'unes poques edificacions baixes. Bubis són, on està l'hotel l'amo em pot proveir de benzina. Només aparèixer se suma una cohort de nens que ens acompanya fins al petit restaurant on un ancià musulmà ven modestos subministraments als treballadors de la companyia xinesa. Em fixo en dues curioses senyals de prohibit: no es pot fumar ni mastegar mirra.
Els tipus del lloc ens informen que la pista és molt millor des que hi ha els xinesos treballant-hi. Els creiem i ens veiem capaços d'arribar a Marsabit al vespre. Engeguem les motos, ens fiquem per on ens indiquen i tot just un quilòmetre i mig després d'abandonar el poblat esdevé el desastre que tant temíem. Alicia va davant, supera un petit talús, troba un manchón de sorra, la roda del darrere patina, el protector del càrter colpeja amb una roca i cau.
M'acosto i l'ajudo a aixecar-. Llavors ens adonem que està regalimant oli. Descoberta es dessagna. S'ha trencat la tapa del càrter i aviat el motor quedarà sense lubricant. És la fi del trajecte en moto per la pista de Moyale. Alicia s'ensorra. Es posa a sanglotar. La entenc perfectament. Amb el que li ha costat arribar fins aquí superant esculls molt més complicats i el seu esforç es trunca per una petita roca que amb prou feines sobresurt uns centímetres del sòl. Però se li havien ficat moltes pedres entre el motor i el protector. Al copejar en sec contra aquest, ha estat com si un ganivet tallés mantega. M'agenollo al seu costat i li dic que no es preocupi, que no és greu, que no passa res, que s'arreglarà fàcil, que estem en el millor lloc perquè això hagi passat. No només ho pot arreglar qualsevol mecànic local sinó que a Nairobi hi ha un mecànic fantàstic, Chris, l'alemany amo de Jungle Juction. L'he vist reparar qualsevol avaria amb pocs mitjans. A més hi ha fins i tot un concessionari BMW. L'únic que necessitem és portar la moto a Nairobi, així que és urgent buscar ajuda. Tiro un cop d'ull al meu voltant i veig que estem davant d'un poblat de nòmades i en una pista paral · lela a la que fan servir els xinesos per transportar els materials. Surto a aquesta pista de treball i faig senyals al primer Land Cruiser que passa. El conductor és un jove africà. Li explico la situació i em diu que ell no pot fer res, que és només un treballador, però que en el campament xinès segur que m'ajudaran. Suma amb ell i ens dirigim cap allà.
Comentaris (2)
A dues rodes
| #
Una altra història colló… Ets un crac, m'encantaria viure els teus viatges. Et segueixo i m'encanten les teves històries. A propòsit, el llibre d'Un Milió de Pedres és la canya.
Contestar
Josean
| #
Dóna-li gas Miquel, vall!! Ets tot un orgull per als motards. Quin aventurón. Tira milles i mira per tots els que no veurem mai aquests paisatges.
D'un motorista a la reserva
Contestar