Llac Manyara: els boscos de Tolkien

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

La frontera de Kenya ha quedat enrere i el tot terreny circula ara per terres tanzanes a través d'una immensa sabana esquitxada de petites llacunes on els pastors Masai porten a abeurar els seus ramats. L'herba seca es tira a sobre de la carretera amb voracitat i només un sobtat frenada per esquivar un control policial a què gairebé ens portem per davant aconsegueix sobresaltarnos. Fa olor de goma cremada quan una girafa, Twiga i swahili, creua la pista davant nostre amb trot pesat. Per si algú no s'ha assabentat, Babu, nostre guia, rasa qualsevol possible malentès:

-Girafa- exclama sobreposant-se al rugit del motor i presumint de la seva incipient espanyol.

Malgrat que el dia està ja rendint comptes, la carretera és un continu tràfec de gent que, a peu o en bicicleta, solista acompanyat, s'encarrega de recordar als turistes que ells van arribar primer i que aquests són els seus camins, els camins perduts d'Àfrica que de forma tan brillant retratar l'escriptor Javier Reverte en un dels seus llibres.

A Hemingway li va semblar "el lloc més encantador" que havia conegut a Àfrica

Dues hores i mitja després de sortir de Arusha, la capital tanzana dels safaris, és ja negra nit quan vam arribar al lago Manyara. A Hemingway li va semblar "el lloc més encantador" que havia conegut a Àfrica, però la veritat és que aquest parc natural amb la major densitat d'elefants per quilòmetre quadrat de tot el continent viu a l'ombra de dos gegants: el cràter del Ngorongoro i el Del Serengeti. Una servitud que, sovint, es paga amb l'oblit.

I la veritat és que té de tot: grans mamífers i més de 400 espècies d'aus repartides per una extensió de més de 300 quilòmetres quadrats de la que dues terceres parts arriben a estar cobertes d'aigua, una irresistible imant per a la vida salvatge. El seu enclavament és, més, privilegiat: als peus de la Fir part Rift Fall, és el embornal al qual va a parar l'abundant aigua de pluja de les terres altes (especialment de novembre a abril), el que fa que el seu subsòl sigui un immens aiguamoll que il · lumina, per exemple, un fascinant bosc que sembla tret d'un relat de Tolkien.

Els guies adverteixen que és perillós sortir dels camins perquè és fàcil perdre entre la mala herba, però alguns es pensen que estan a Port Aventura

La pista culebrea entre la mala herba pel cor de la selva entre tamarius i palmeres que amb prou feines deixen passar la llum. Els papions surten al nostre encontre amb naturalitat reclamant la seva ració diària de cacauets. La humitat també atrau a molts insectes, entre ellos la temida mosca tse-tse (aquí inofensiva), pel que és necessari ruixar bé amb repel · lent antimosquits.

Abans d'entrar al parc, els guies adverteixen als visitants que és perillós sortir dels camins perquè és fàcil perdre entre la mala herba. Només cal fer una ullada a l'embolic verd que ens envolta per comprendre. Però alguns es pensen que estan en Port Aventura i un noi que viatja amb els seus pares en un altre vehicle aprofita una parada per desentumir els músculs i s'endinsa al bosc a la recerca d'una mica d'intimitat per fer les seves necessitats. Quan arriba el moment de reprendre la marxa, del xaval no hi ha ni rastre i els seus pares, obsessionats per veure el món a través de l'objectiu de les seves càmeres, cauen ara en el compte de que al seu petit se l'ha pogut berenar un lleó. En diuen a crits mentre un dels guies camina cap l'espessor en la seva recerca. A l'estona, reapareix sorprès per l'enrenou. Com explicar-li que ha triat com inodor el lloc on els elefants solen acudir per alleujar la coïssor dels paràsits refregant els seus cossos contra la mala herba?

Havia llegit que el Manyara era un verger fins i tot en temporada seca. «Es va acabar de menjar pols», vaig pensar ingenu. Aviat tenia terra fins a les queixals del seny

Havia llegit que la sabana del Manyara era, fins i tot en temporada seca, poc menys que un verger causa de la quantitat d'aigua que acumulen les seves entranyes. "S'ha acabat de menjar pols", vaig pensar ingenu mentre, de peu al tot terreny (ara amb la capota aixecada), em disposava a gaudir de la sabana que s'obre a l'altre costat del bosc. Molt aviat tenia terra fins a les queixals del seny. "No et refiïs ni del teu pare", solia recordar-me el meu de tant en tant. Tenia raó. Fins a les girafes, més petites que les del Masai Mara, lluïen una pell més ventafocs a compte de la insaciable tolvanera.

Havíem buscar la proximitat de l'aigua, del llac principal o de qualsevol dels estanys dispersos per la plana. En cap altre lloc d'Àfrica, ni abans ni després, he vist tal quantitat d'hipopòtams fora de l'aigua. Al costat d'un d'aquests estanys, es comptaven per desenes. Dormitaban sobre el fangar, uns al costat d'altres, potser fastiguejats de tant remullada, només importunats per la companyia d'algun marabú. Eren un blanc fàcil per als paràsits. De tant en tant, algun d'ells obria les seves gargamelles com si anés a engolir a un búfal. Però els búfals, com els nyus, es mantenien a distància, per si de cas.

En cap altre lloc d'Àfrica, ni abans ni després, he vist tal quantitat d'hipopòtams fora de l'aigua

No vaig a avorrir els lectors de VAP detallant la successió de vida salvatge que va passar davant els nostres ulls (em remeto a qualsevol de les múltiples guies sobre els llacs de la vall del Rift). Tan sols vull cridar la seva atenció sobre un parc la maledicció és estar a tot just una hora i mitja del Ngorongoro. No passeu de llarg. Us perdríeu un d'aquests plaers inesperats que Àfrica et regala quant baixes la guàrdia.

  • Compartir

Escriu un comentari