Llac Tana: els desavantatges de no ser Indiana Jones
Mentre miro la xalupa desastrada amb què ens disposem a navegar pel llac Tana a la recerca de la tomba de Pedro Páez, el jesuïta que va descobrir les Fonts del Nil Blau i a qui la història va pagar amb l'oblit, començo a pensar que alguna cosa no sortirà bé. El fatalisme és consubstancial al viatger, almenys en el meu cas; en certa manera és el peatge que cal pagar per desdenyar a la rutina i posar rumb al desconegut però, en aquest cas, els mals presagis s'ennuvolaven encara més per dos motius. Betlem, la meva dona, s'havia entestat a acompanyar-me fins a la península de Gorgorá, al nord del llac etíop (el segon més gran d'Àfrica i el situat a major altitud, 1.800 metres sobre el nivell del mar), tot i que no li feia cap gràcia la singladura. Això no feia sinó redoblar les meves preocupacions. I, sobretot, a milers de quilòmetres, i Espanya, ens esperava el nostre fill d'any i mig, que havíem deixat amb els seus avis per seguir el rastre de Páez per Etiòpia durant tres setmanes.
Un mai viatja sol quan té fills, encara que no t'acompanyin. Viatgen amb tu, d'alguna manera, perquè la teva desgràcia és la seva i és obligat plantejar-se algunes preguntes quan assumeixes la quota de risc que comporta qualsevol viatge, i més en països subdesenvolupats. Tot sortirà bé, per descomptat, et repeteixes una i altra vegada en els dies previs, però de sobte, invariablement, et travessa una ràfega de fatalisme com una arpó gelat urgant a les teves entranyes. I et sents fatal. Encara que saps que no et DETINDRÀS, que viatjaràs a Etiòpia tant sí, un núvol d'abatiment enfosqueix la felicitat del teu cor per unes hores.
Un mai viatja sol quan té fills, encara que no t'acompanyin. Viatgen amb tu, d'alguna manera, perquè la teva desgràcia és la seva i és obligat plantejar-se algunes preguntes
El fotut fatalisme havia tornat ara a molestar una estona. L'escena era típicament africana. Dos “faranji” (estrangers en la llengua local, l'amhàric) decidits a navegar a les restes de l'església que va aixecar Páez en Gorgora i 1621. Un bon grapat de dòlars de guany (gairebé 700 birrs, uns 50 euros al canvi, tota una fortuna). No hi ha obstacle capaç d'espatllar aquest tracte. No almenys a Àfrica. I tant que els havia.
Per arribar fins Gorgorá havíem vorejat la riba oriental del Tana, un paisatge fabulós de terres fèrtils, durant gairebé quatre hores. Camí del embarcador tenim clar que no és possible accedir per terra amb el tot terreny fins a l'església on està enterrat Páez (Miquel Silvestre, que va arribar fins allà amb moto, va donar bona fe de les dificultats d'aquesta pista endimoniada). La temporada de pluges fa estralls en els camins africans. Conscients d'aquesta dificultat, ens assalten amb ofertes a quina més absurda per portar-nos en barca fins al lloc. Preferim, però, apropar-nos a l'embarcador, situat al costat d'una antiga residència del dictador Mengistu, ara semiabandonada (l'estança principal és un hotel decadent).
Queda el més difícil: arrossegar la xalupa per un terraplè fins a la riba del llac. Col · locar un tronc rere l'altre sota el casc, aconseguim a poc a poc acostar a l'aigua
La barca que s'utilitza per al trajecte està en reparació i la substituta l'estan pintant, ens informen. No és possible sortir abans de dos quarts de dues, perquè els encarregats de adecentarla estan descansant fins a aquesta hora. Tot això em sona. Allargo a l'encarregat un bitllet de 20 birrs i es compromet a posar a treballar als operaris, que no obstant no apareixen per l'embarcador fins a la una. El temps es va tirant a sobre i començo a temerme que l'habitual tempesta vespertina, puntual com un rellotge en temporada de pluges, ens agafi en plena travessia.
Ara queda el més difícil: arrossegar la xalupa per un terraplè de sis metres de desnivell fins a la riba del llac. Col · locar un tronc rere l'altre sota el casc, aconseguim a poc a poc acostar a l'aigua. A mig camí cal recórrer a un carretó oxidat. L'últim tram, el pot llisca per sobre del pedregar a batzegades, empès sense cap delicadesa cap al llac.
Un té perfecte dret a fer una bogeria de tant en tant, però d'aquí a que una fotografia s'encarregui de recordártela tota la vida…
No busqueu la foto de la barcassa a la galeria d'imatges. Ni tan sols es va passar pel cap treure la càmera. Un té perfecte dret a fer una bogeria de tant en tant, però d'aquí a que una fotografia s'encarregui de recordártela tota la vida…
Algú porta un motor Yamaha per connectar a la popa mentre un nen comença a treure aigua amb un drap. Sense pensar-s'ho dues vegades, se situa a la part posterior per equilibrar el pes i guanyar-se una propina, suposo. Joni, nostre guia per terres etíops, no vol deixar-nos sols i, amb l'angoixa reflectida a la cara, també és de la partida tot i que, Temo que, no sap nedar.
Naveguem a gran velocitat i, fruit d'aquest ímpetu, l'aigua no deixa d'entrar a l'interior del pot. Aviat estem calats
El motor rugeix i la pastera ensenya la proa. És com si a un 600 li acabessin d'instal · lar un motor Ferrari. Naveguem a gran velocitat i, fruit d'aquest ímpetu, l'aigua no deixa d'entrar a l'interior del pot. Aviat estem calats. El nen no deixa de somriure.
És clar que el pilot té pressa per arribar, temorós que ens sorprengui el xàfec de cada tarda. El millor de moments com aquest és que tens molt temps per pensar. Escoltes amb prou claredat la teva lluita interior. L'onatge és cada vegada més gran i les possibilitats de bolcar augmenten. Viatjo amb la meva inseparable motxilla, amb els passaports, la càmera de fotos i els diners a sobre. Naufragar aquí, a més del mal tràngol d'haver de nedar cap a terra evitant una topada amb un hipopòtam, seria una malaptesa. No sóc Indiana Jones ni, com deia fa poc el mestre Javier Reverte i VAP, viatjo als llocs buscant perills. L'habilitat d'intuir i evitar-los em sembla una de les grans lliçons que et dóna viatjar.
El millor de moments com aquest és que tens molt temps per pensar. Escoltes amb prou claredat la teva lluita interior
Tinc cada vegada més por que passi alguna cosa i em fa mal enormement la mala estona que està passant Betlem. És injust que la meva obsessió per arribar a la tomba de Pedro Páez acabi amb tots a remull. El nen segueix somrient. El cel s'enfosqueix barruntando pluja.
Li pregunto al pilot quant ens queda per arribar. Mitja hora. Li dic que doni la volta. Betlem insisteix que seguim, perquè el seu cor és més gran encara que la por que està passant. Amb el motor detingut, bressolats per les aigües del llac com un tros de suro, li pregunto a Joni. "M'he pujat a moltes barques, però cap es movia tant. No estem segurs…", sentència. El pilot vol saber què passarà amb els seus diners. Li dic que ho negociarem en terra.
Tornem. Sento un gran alleujament d'haver evitat un perill cert de naufragar, però al mateix temps no puc evitar una sensació d'amargor
Tornem. Sento un gran alleujament d'haver-nos lliurat d'un perill cert de naufragar, però al mateix temps no puc evitar una sensació d'amargor. Volia arribar a aquestes ruïnes, trepitjar la tomba de Páez. Però no a qualsevol preu. Un viatge sense imprevitos deixaria de ser-ho. Hi havia planejat minuciosament la ruta per trepitjar l'església de Gorgorá que Páez va poder construir després de convertir al catolicisme a l'emperador Susinios (va ser un triomf efímer, ja que el seu successor, Fasilidas, expulsaria els jesuïtes i esborraria el llegat de Páez). No ho aconseguiria, almenys per aquesta vegada, però va pesar. Podia més la satisfacció d'haver resolt una solució complicada. Al moll negociem el pagament del viatge, que tanquem finalment en 200 birrs. Mai m'he penedit d'aquesta decisió encara, això sí, quan recordo que va passar penso a tornar. Qui viatja sempre deixa un rastre de comptes pendents.
Comentaris (3)
Carles L
| #
Ricardo,
Molt bon article yunas reflexions molt interessants sobre els riscos i els fatalismes que ens succeeixen quan viatgem. Enhorabona
Contestar
Viatges de Primera
| #
Més que de fatalisme, potser es tracti de previsió, el seny de l'experiència… Quan t'han passat coses, sobretot en els viatges, saps el que costa-mal arribar a l'extrem i aprens a evitar riscos innecessaris, que des del saló de casa semblen aventuretes divertides però que, sobre el terreny, poden complicar molt la vida i fer-te passar una estona molt, però que molt,dolent… Sobretot en determinats països. Encara que no viatgem amb fills (ni de la mà ni en el record), compartim la perspectiva que et fa donar la volta, «per si de cas» 😉 Mentre duri el viatge, sempre queda l'esperança, i la possibilitat, de tornar!
Contestar
ricardo Coarasa
| #
Gràcies Carles i Viatges de Primera. En el meu cas sí que hi ha un fatalisme previ, encara esporàdic i ja dic que també estèril, que ja durant el viatge aconsella aquesta seny a la que fas referència. Mesurar els riscos sempre és necessari per evitar sorpreses que ja vénen per si soles sense necessitat de convocar temeràriament. Salutacions
Contestar