Llacuna de Gredos: el miratge de la soledat
Allà dalt, remullant els peus a les fredes aigües de la Llacuna Gran de Gredos, amb el Almanzor a la meva esquena i envoltat per les geleres del circ d'origen glacial, vaig pensar una vegada més que la muntanya és meravellosa. Res importaven les dues hores en cotxe des de Madrid, ni les altres dues que ens esperaven ara per tornar. Menys encara la caminada des de la plataforma. Gredos havia estat benèvol amb nosaltres. Ens havia regalat el miratge de la solitud en una de les rutes clàssiques, i de les més concorregudes, del senderisme espanyol.
Tot just una dotzena de persones gaudíem de la llacuna del matí del dia de Sant Joan, escampades a consciència per alimentar aquesta conversa sempre pendent de l'home amb la muntanya, que no és més que el ressò de la consciència tornant a cops de raqueta nostres pors i inseguretats. Assegut sobre l'herba, tenia més ganes de seguir pujant, fins arribar al cim del Almanzor, que de baixar. L'instint muntanyenc, suposo. Però no hi havia temps. I en aquest mateix moment pressentia ja una nova visita calculant els temps i la matinada.
Pocs escenaris tan rutilants per mastegar aquesta dita de viure que quotidianament se'ns s'escorre pel fons de les petites decepcions
Pocs escenaris tan rutilants com el Circ de Gredos, frontera de pedra entre Àvila i Càceres, per modelar somnis, per mastegar aquesta dita de viure que quotidianament se'ns s'escorre pel fons de les petites decepcions. La immensitat de la muntanya jibariza nostres preocupacions però, al mateix temps, actua com a caixa de ressonància dels nostres anhels.
L'arribada fins aquí des la plataforma, l'aparcament on l'asfalt es rendeix al camp, està senyalitzada fins a l'extrem de perdre és tota una heroïcitat. El sender empedrat, marcat amb travesses de fusta, et porta a pensar que en qualsevol moment et vas a ensopegar amb els protagonistes del Mag d'Oz. Respecte el proteccionisme en la naturalesa i l'obstinació per delimitar els itineraris és encomiable, però no és aquesta la muntanya en la qual em sento còmode, no és la muntanya que he conegut des de nen. www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Gredos1.jpg, 01:00 rufià si se m'acut desobeir buscant l'herba.
www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Gredos1.jpg
La pujada no és exigent. Després d'un primer repetjó, arribem al bucòlic prat de les Gorgs, on se salva el rierol per un pont de ciment. Deixant a la nostra esquerra els farallons de la Paret Negra, la senda torna a empinar fins conduir-, després de deixar enrere la Font dels cavadors (ara seca), a la altiplà dels Barrerones, el punt més alt del recorregut (2.170 metres). Entre els exuberants matolls de piornos de flor groga apunten els cims del Circ de Gredos, amb el Almanzor (2.592 metres) al fons. Després de planejar uns minuts, s'arriba a un mirador natural sobre uns penyals (hora i mitja des de l'aparcament) que necessita d'uns minuts per reposar en silenci aquests paisatges rotunds. Els murs de pedra tenen un color maragda pels líquens de la roca, una estampa més pròpia dels regnes que poblaven la imaginació Tolkien.
Des d'aquí, el camí va perdent alçada progressivament, ja amb la llacuna gran a la vista, primer en una suau mitja vessant i després, més abruptament, gràcies a poca ziga-zaga. Queden encara molts geleres en el paisatge a la cara nord del Morezón i, de tant en tant, treu el cap algun petit ramat de cabres salvatges. Arribem a la riba del llac en dues hores i cinc minuts i el voregem per la seva riba dreta en direcció al refugi de Elola, que necessita de deu minuts més de caminada. La ruta cap al Almanzor es dibuixa bastant plena de neu a la part final. Sota el seu cim i el Cuchillar de les Navalles i el de Ballesteros descansem mitja hora per menjar alguna cosa i remullar-nos els peus.
De retorn a Madrid fem un alt en l'històric parador de Gredos, que acaba de sortejar l'amenaça del tancament
El puja i baixa del retorn (només donar l'esquena a la llacuna cal salvar un desnivell de 230 metres fins al mirador) i, sobretot, l'empedrat del sender, allarguen la volta, que ens porta dues hores. El sol, a aquestes hores, no té amics. De retorn a Madrid, fem un alt en l'històric Parador de Gredos, que acaba de sortejar l'amenaça del tancament. Allà, a escassos metres de la sala on els autors de la Constitució es van tancar a 1978 per rematar la Carta Magna, ens acomiadem de Gredos.
