Madagascar: Radiografia d'Antananarivo sentimentals
Madagascar, una gran i apassionant illa vermella a l'oceà Índic, mira d'esquena a Àfrica per no sentir-africana del tot, envoltada d'un càlid mar que acaricia les seves infinites costes de sorra blanca. Al centre de l'illa, a més de 1.500 metres d'altitud, hi ha la seva caòtica capital, Antananarivo. Arribar-hi des de la costa suposa més de 15 hores de trajecte fent bots en un quatre per quatre. El més pràctic és arribar en avió.
Les primeres setmanes, la ciutat em va semblar el lloc més caòtic i pudent del planeta. Fins que vaig començar a comprendre el seu desordre. Amb el temps, ens vam entendre molt bé. Quan vaig arribar no hi havia un sol semàfor, encara segueix sense haver-los. El centre tenia escletxes del seu passat gloriós en l'època de la colonització, però d'això a penes quedaven dos edificis i el palau presidencial, actual residència del president.
El terra i les parets dels comerços estaven brutes i els nens, descalços, corrien i venien cada estona a demanar
Estava travessada per una gran i única avinguda polsegosa d'uns dos quilòmetres de llarg, no gaire originalment anomenada Avenue de la Independence. Aquesta avinguda naixia de l'antiga i elegant estació de tren, inoperant des 1965. L'edifici de l'estació encara es conservava bell i els diumenges es muntava al seu voltant un mercat de pedres precioses: robins, safirs, aiguamarines, ametistes, turmalines o citrins s'exposaven brillant sota la aplacante llum del sol . A l'esquerra hi havia el centre cultural Albert Camus, en record a l'escriptor francès, on es podia veure la qualitat dels ballets d'alta, exposicions i altres esdeveniments culturals.
Al llarg d'aquesta avinguda es concentraven la majoria de comerços on comprava la gent local. Els amos d'aquests petits comerços eren sempre d'origen indi. Els indis de tota Àfrica són comerciants molt cobdiciosos. La majoria posseïa botigues d'electrodomèstics de mala qualitat, bicicletes, tricicles o estris de la llar. També hi havia un parell de cafeteries-pastisseries-gelateries d'estil gal amb suculents pastissos i brioixeria francesa i xinesa que no tenien res a envejar als que un troba en la millor "Patisserie" a la mateixa França. Aquests comerços estaven sota d'uns arcs, sota uns edificis petris i de apecto deshabitat on un podia passejar i no estar a l'aclaparadora calor del sol. El terra i les parets estaven brutes i els nens, descalços, corrien i venien cada estona a demanar.
Els diumenges, les famílies locals portaven allí als seus nens a gaudir dels cotxets de plàstic portats d'algun lloc de la Xina
Era un lloc molt sorollós, perquè els cotxes passaven en ambdues direccions i, sovint, es produïen embussos. Al centre d'aquesta fantàstica avinguda de nom esperançador havia un petit jardí, tot molt a l'estil francès, amb bordecitos de metall en forma de semicercle per no entrar a trepitjar la gespa, que tothom ignorava i trepitjava. En una espècie de rotonda havien construït el més semblant a una pista de karts amb cotxes de plàstic per a nens petits. Els diumenges, les famílies locals portaven allí als seus nens a gaudir dels cotxets de plàstic portats d'algun lloc de la Xina. Hi havia alguna cosa domèstic i universal alhora en la forma en què aquestes famílies humils passaven una bona estona la tarda de diumenge. Encara que passejaven per una ciutat tercermundista i caòtica i els nens donaven voltes en uns vellíssims cotxets de plàstic, ho feien com qualsevol família europea en una tranquil · la tarda de diumenge qualsevol.
Entre setmana aquest carrer era bulliciosa i entretinguda. No calia passejar més de 100 metres i ja s'havia acostat algun venedor oferint la seva mercaderia. Els artesans de la fusta eren fascinants: camioncitos, motos, cotxes antics ... tallats amb precisió en una preciosa fusta. També hi havia dones carregant tires i tires de perfumada vainilla. Feien pinyes, gerros, cotxes ... amb els palets de vainilla trenats, que acomiadaven una aroma dolça i temptador. Hi havia qui venia quadres pintats a mà, enormes papallones autòctones dissecades i emmarcades, diminuts ninots de ràfia, Estovalles brodats bre, llegat de les senyores franceses esposes de colons i avui perfeccionades per les religioses, i una infinitat de curiositats. Altres, més ambiciosos, mostraven a les seves mans unes diminutes pedres i murmuraven: "Rubí, Safire, Aguamarina Madamme ..., la qualitat de l'os, Vent amb mi, bon preu ... ".
A la dreta de la gran avenue havia un laberint de carrers amples i brutes amb un anar i venir de gent i un desordre monumental
Gaudia amb aquells passejos i sempre acabava comprant coses. M'agradava el joc del regateig i crec que a ells també. Un, de sobte, jo treia la meva càmera i començava a filmar-, posaven contents per mi, la gent gran amb els seus somriures desdentades, orgullosos de ser els protagonistes de la meva història per un segon.
Al principi caminava només aquest carrer de dalt a baix, però poc a poc em vaig anar aventurant al voltant. A la dreta de la gran avenue havia un laberint de carrers amples i brutes amb un anar i venir de gent i un desordre monumental. Hi havia farmàcies, sabateries, gasolineres, restaurants ... i com a uns 500 metres es trobava la Patrice Laconte carrer. Pujava molt empinada a la part més antiga de la ciutat, on es trobaven alguns bonics restaurants, un parell de moderns bars per a estrangers i el carrer de les joieries, totes regentades per riques famílies índies. Allà també hi havia el famós Hotel Colbert, un oasi de calma i elegància a l'epicentre del caos, i el bell palau presidencial. Per la part de darrere es podia baixar de nou fins al Llac Itosy, envoltat de xicrandes, de les que a la primavera brollava les flors més boniques que he vist, donant al llac un color violeta màgic.
La supèrbia geografia del país s'obria infinita en allunyar de la bulliciosa ciutat
Després la ciutat s'anava eixamplant deixant pas als afores, travessada per un horrible riu llardós on els nens rentaven la roba o fins i tot xipollejaven. Era un espectacle depriment veure tanta brutícia i misèria. Per descomptat, no hi havia un sistema de clavegueram, per la qual cosa en l'època de pluges, de desembre a març, el pudent riu sovint es desbordava i inundava moltes de les cases. Hi havia famílies que vivien durant mesos amb l'aigua fins al genoll. La supèrbia geografia del país, amb els seus boscos, planicies, muntanyes, rius d'aigua turbulentes, cels clars i les seves distàncies immenses, s'obria infinita en allunyar de la bulliciosa ciutat d'Antananarivo.
De seguida em vaig acostumar als penetrants olors i l'aire estancat dels mercats. Vaig deixar de comprar al supermercat on ho feien els europeus i vaig començar a comprar-ho tot en el mercat, a excepció de la carn i el peix. Romà carregava la meva cistella amb mànecs, pinyes, carabasses, tomàquets, arròs, cúrcuma, gingebre, farina, comí, nou moscada, plàtans, guaiabes, cocos, fins espelmes de cera, bombetes, claus, llapis, trossos de cera pura d'abella per netejar la fusta ... M'agradava la idea d'adquirir els productes sense embalatges enganyosos ni paquets de plàstic com a Europa. Tot anava directament del lloc a la cistella. Amb velles llaunes es feien originals adorns per a la paret, pintats amb el rostre de Tintín o de Obelix. Amb ràfia es feien des preciosos bosses fins sacs, caixes, cistells, estovalles…; amb la closca del coco, bols, adorns, coberts; amb la banya de l'zebu, originals collarets i pendents. Tot a mà i de forma rudimentària. Allò sí que era un món ecològic.
Per anar al centre havia de travessar camins de fang i solia veure les dones xerrant i rentant roba als safareigs públics, unes piles gegants on fregaven les pastilles de sabó contra la tela. L'escuma que sortia acabava rodant pel caminet i barrejant-se amb la sorra formant un espès líquid. Què primitiu era tot. Pensava de què parlarien aquelles dones: ¿Dels seus homes? ¿Dels seus fills? De altres dones?
Comentaris (8)
Pedro
| #
La diferència entre estratègia i passar. Quantes d'aquestes magnífiques impressions que has explicat no les haguessis sentit si t'haguessis quedat només una setmana o dues? M'agrada el relat per la senzillesa de la història, per la forma d'explicar com acostumar a l'altre món fins adorar-lo i preferir el mercat al supermercat. Felicitats
Contestar
ita
| #
Per a mi va ser un xoc arribar del Brasil a Antananarivo, la primera setmana va ser molt emotiva, amb el temps arribi a acostumar-me a allò visual i sentir les coses diferents. Madagascar és un país que porto al meu cor, Felicitas Mayte valent relat.
Contestar
Amaya
| #
Es nota que has palpat l'aroma, la cultura i el ritme de vida de l'illa.
L'experiència que t'ha aportat aquesta vivència l'has traduït en aquest reportatge permetent-nos ser traslladats fins a la seva ambient d'ambient aconseguida redacció.
Enhorabona Mayte.
Contestar
casa
| #
maite afecte enhorabona per descomptat ets com aquesta cistella que omplies en el teu viatge de coses naturals ,aquestes plena de sorpreses i de bona energia ets unica ,petons maite
Contestar
Beatriz
| #
Gràcies Mayte. Gràcies per portar-me a Antananarivo en una estoneta. He sentit la ciutat, l'he vist, l'he olorat, l'he trepitjat, … el teu relat ha estat el millor avió a aquesta illa meravellosa. Enhorabona i mil petons.
Contestar
babro
| #
Si us plau, vull més!!!! Necessito saber més de Roman,de la vida domèstica d'una europea a Madagascar, dels menús europeu-africans, de tot. Hi haurà un segon lliurament?¿I una tercera?
Contestar
Juan Antonio
| #
Admiro i envejo aquesta memòria històrica que tens ¡¡¡¡. És magnífic que retinguis al teu retina cada detall que plasmes en el teu escrit i que em fan desitjar visitar aquest caòtic desordre immers en l'ordre que li correspon, fins i tot viure allà una temporada…….. Gràcies per compartir aquesta bonica història que guardes en la teva memòria…… Petons
Contestar
Edurne
| #
Comences a llegir i et veus poc a poc transportada als carrers de Antanararivo, segueixes llegint, es va relaxant el to del text i et sents atrapada….Que gust!, però al poc s'acaba Quina pena!, i la sensació és Vull més!…. Per a quan Mayte?.
Contestar