Palma: batecs de la Ciutat a l'alba
[pestanya:el viatge]
Recórrer el centre històric de Palma és endinsar-se en l'ànima de la ciutat, treure el cap als seus patis senyorials d'ombres detingudes, sorprendre amb les factures de la seva imponent catedral, passejar per carrers intricades que sempre semblen tornar sobre si mateixes, com aquests remordiments que sacsegen les consciències. Endinsar-se en el casc antic és retrobar-se amb oblidades lectures medievals, tafanejar els vestigis de l' Medina Mayurca àrab, submergir-se en el vell barri jueu; perdre, en definitiva, entre pedres plenes d'història que conviden a seguir caminant.
Normalment és el visitant el que tria la ciutat, el com, l'on, el quan. En ocasions excepcionals, però, la ciutat és la que et assenyala, la que t'obre el seu cor inopinadament, quan ni tan sols tens temps per delectar amb els seus secrets, quan volguessis perdre't pels seus racons, però no pots. Però quan el viatger escolta aquesta crida, res pot aturar, ni els horaris estrictes d'una llarga jornada de treball ni qualsevol impediment que posi per davant. Em va passar fa uns anys a Jerusalem, quan em vaig sorprendre sortint de l'hotel de matinada en direcció al Mur de les Lamentacions. Em va tornar a ocórrer fa unes setmanes a Palma de Mallorca, quan vaig recórrer la seva ciutat vella amb l'alba un diumenge qualsevol, una precipitada visita que no minva gens ni mica la meva admiració per tot el que vaig veure.
Els carrers estan mirant al mar, que semblen embruixades per l'encanteri de la Mediterrània, a un pas de la Llotja
Carrer avall pel Passeig del Born, Palma es desperta amb parsimònia dominical. L'avinguda està deserta, polida i en perfecte estat de revista. Una indigent es renta al costat de la Font de les Tortugues mentre, una mica més avall, una mànega refresca l'asfalt. A esquena del passeig s'escampa un embull de carrers d'arrel medieval amb racons tan especials com el carrer de la mar, a un pas de la colorida Plaça de la Reina, i el seu arc apuntat. Els carrers estan mirant al mar, que semblen embruixades per l'encanteri de la Mediterrània, a un pas de la Llotja, que dóna nom a una plaça que treu el cap ja al port marítim.
Al final del passeig vigilen al caminant dues esfinxs enfrontades, popularment conegudes com "les lleones". Però la mirada s'eleva indefectiblement cap la rosassa de la catedral, que passa per ser el més gran d'Europa, banyat ara pels primers raigs de sol. Entre el mar i la Seu, la crida del Mediterrani és més intensa. Busco la primera llum del dia a la porta del mirador, en les fileres de contraforts que desafien al Mare Nostrum, que antigament arribava amb les seves aigües les mateixes ombres del temple. Era de justícia que aquest terreny pres prestat al mar fos batejat com a Parc de la Mar. Des d'aquí llueixen majestuosos la catedral i el seu veí Palau de l'Almudaina, l'antiga residència dels reis de Mallorca.
L'estampa de la catedral és màgica. És un temple de pedres enceses, exultant en l'esplendor del nou dia, una d'aquelles postals que un recorda durant anys
Els murs de pedra de la Seu adopten tons rogencs que espejean a la llacuna artificial que s'interposa entre els seus molts segles d'història i els molts més de la Mediterrània. És un duel de titans que, a aquestes hores del matí, signen taules. L'estampa de la catedral és màgica. És un temple de pedres enceses, exultant en l'esplendor del nou dia, una d'aquelles postals que un recorda durant anys. El silenci de pescadors i ciclistes ocasionals fan el moment encara més especial (la proximitat de l'autovia del llevant és l'únic element pertorbador, però afortunadament ni tan sols els cotxes matinen els diumenges).
Tornant sobre les meves passes, m'aturo una estona al Hort del Rei, els jardins de l'Almudaina, Definir com un recés de pau en una ciutat que és, a hora tan temprana, un oasi de pau faria, a més d'un tòpic, massa redundant. Al costat del estany de murmuris àrabs, un descobriment: un petit pou en què es mira una torrassa de l' Palau de l'Almudaina. Una mica més endavant, sortint dels jardins, una successió de graons (Costa de la Seu) anticipen la irrupció del pòrtic de la catedral, davant del que el viatger només troba a faltar una mica més de perspectiva per admirar-lo com es mereix.
Al barri jueu medieval els carrerons sembla que s'estrenyen encara més, potser com a expressió de dolor per l'expulsió dels seus antics habitants
Els carrers de la Ciutat segueixen desertes mentre els escombriaires acaben el seu treball. A esquena del temple, la carrer Palau Reial em porta, entre cases senyorials i patis d'exposició, fins a la de l'Almudaina, on un arc marca el lloc en el qual estava situada la alcassaba musulmana i, molt abans, una de les portes de la muralla romana. És un racó amb molt d'encant que guia els nostres passos ben cap als banys àrabs, bé en direcció al Call Major, el barri jueu medieval, on els carrerons sembla que s'estrenyen encara més, potser com a expressió de dolor per l'expulsió dels seus antics habitants (conversió forçada do, que ve a ser el mateix: quan algú és obligat a ser un altre, deixa de ser un mateix) al segle XV.
Convé abandonar l'instint, i guardar la llista de carrers a la butxaca, per gaudir de veritat d'aquest singular enclavament històric. Potser acabem en els pòrtics de la Plaça Major, on la Inquisició va establir a la temuda Casa Negra, a la Plaça del Mercat o de nou admirant el mar al mirador que neix del Palau Episcopal, amb la badia de Palma als nostres peus i el castell de Bellver a la llunyania. En qualsevol cas, segur que haurà valgut la pena. Sobretot, si decidim matinar per escoltar els nostres passos, i les nostres dubtes, entre aquests carrers plens d'història i de màgia.
[pestanya:a taula parada]
–Casa Jacinto (Camí Tranvia, 37) és tot un clàssic a Palma. L'inconvenient és que cal arribar en taxi, perquè està una mica allunyat del centre. Tota la resta són avantatges. No perdre el "tombet" i la graellada de carn. La relació qualitat-preu és bona.
-Pel que prefereixi el centre, les opcions són molt variades. Si preferimos una cena informal el Wineing (La tapa del vi), en Apuntadors, 24, és un lloc original que ofereix una bona selecció de vins nacionals i internacionals que el client se serveix al gust (tast, petita tassa gran) carregant cada consumició en una targeta. Per picar, la inevitable sobrassada amb mel i les atzavares (la de formatge de cabra està deliciosa). El sopar surt a uns 20 euros per cap.
-Una debilitat: l' Forn de Sant Joan (Centre de Joan, 4), a la Llotja. La carta no és barata, però entre setmana té un menú fantàstic per 15 EUR. La presentació és excel · lent. No marxeu sense provar el llobarro.
-Un altre històric de la cuina mallorquina, amb més de mig segle a l'esquena, és el Celler Sa Premsa (plaça Bisbe Berenguer de Palou, popularment coneguda com "plaça dels patins"). Ambient molt familiar i decoració rústica. El conill a la planxa justifica per si sol la visita. Menús molt econòmics (11,50 EUR) i amb gran varietat de plats.
[pestanya:les millors ensaïmades]
-A Palma hi ha poques probabilitats d'equivocar comprant ensaïmades. Si no vols comprar-la a l'hotel (amb el consegüent recàrrec en el preu) oa l'aeroport, l' Antic Forn d'es Recó (Sales, 4), a espaldas del Passeig del Born, les fa exquisides. A més, es poden comprar envasades al buit (aguanten tres dies sense ressentir la qualitat).
[pestanya:FINAL]
Comentaris (3)
Mariasun
| #
Molt ben triat tot el que dius de Palma i el seu casc antic (ciutat vella). I millor escollida aquesta primera foto de la Catedral reflectint-se en l'aigua, estampa que encara podem contemplar com la contemplaven els viatgers que s'apropaven a aquesta ciutat des del segle XIV
Contestar
ricardo
| #
Gràcies Mariasun, la veritat és que la ciutat vella de Palma té un encant especial. Una salutació
Contestar
Elena Artigas
| #
Fa 2 mesos he estat a Palma,he gaudit amb el teu article,m'has fet reviure la meva feliç estancia.La proxima vegada la pateare de matinada. Gràcies Elena
Contestar